Música

Montse Castellà: “Les cançons són sovint una defensa davant la intempèrie de la vida”

Tot i que mai no va deixar de compondre i actuar, la cantautora de les Terres de l’Ebre Montse Castellà (Tortosa, 1976) no publicava un àlbum en solitari des del 2018. Poc després, vingueren uns mesos de tasca política que limitaren l’activitat musical. I una pandèmia que li va servir per explorar noves possibilitats artístiques. El resultat és ‘Salicòrnia’ (U98 Music, 2021), un disc divers i reflexiu que guia la conversa sobre el procés de creació i sobre les cançons, sota l’ombra imponent de Lluís Llach, amb qui Castellà ha fet un duet al disc. Tot i que la presència més recurrent en l’entrevista és la de la seua admirada Joan Baez, amb qui va compartir escenari fent un duet en el concert de comiat a Catalunya de la mítica cantautora nordamericana.

Després del parèntesi que va suposar la teua tasca com a cap de gabinet de Laura Borràs i l’arribada de la pandèmia, com ha estat el reinici de tot plegat? T’ho pregunte també des del punt de vista vital.

És cert que vaig haver de baixar molt el ritme artístic el temps de cap de gabinet de la Laura Borràs, tot i que m’agradaria comentar -no ho vaig fer gaire públic, però tampoc no és cap secret- que vaig renunciar a una part del sou per poder seguir cantant. Tenia clar que estaria menys en els escenaris, perquè havia de fer el que havia de fer. Però també tenia clar que ser cap de gabinet era una cosa que estava fent i cantar és el que soc. Volia fer com a mínim un concert al mes. I això em va mantindre connectada a una professió que no he deixat mai de banda. Per tant, el retorn ha estat agraït, alegre, sorprenent… És el disc on m’he deixat sorprendre més, on m’he permés fer més coses que no són ben bé el que jo feia. Abans, sense voler, m’autocensurava, bandejava les idees que no tenien a veure amb el meu estil. Aquesta vegada, però, em vaig dir: Si surt de dins teu, és teu. Potser per això és el disc més divers, a nivell d’estils. I el més treballat: amb la pandèmia era trist no poder estar en els escenaris i perdre el contacte amb el públic, però se’n beneficiava la part més íntima, la de la creació. M’hi vaig dedicar en cos i ànima. I això també es nota.

La salicòrnia que dona nom al disc és una planta singular que supose que té un simbolisme que connecta amb l’àlbum.

Sí, m’agrada els títols dels discos amb relació directa amb el que estic oferint. I amb un fil conductor en les cançons. La salicòrnia és una planta resistent, una rara avis que creix en un àmbit salat. Representa una manera de resiliència, de sobreviure tant en la vida personal com en l’artística. De la mateixa manera que la salicòrnia és una primera línia de defensa davant els temporals i ajuda a salvar els ecosistemes, les cançons són sovint una defensa davant la intempèrie de la vida, són curatives, com aquesta planta. Les cançons ens curen com la salicòrnia mira de cuidar el planeta.

Deies que hi ha una diversitat més gran en les cançons, però jo el que trobe és un treball vocal més dúctil, un ús més atrevit de la veu, altres registres.

Oh, merci! Sí, sí, de la mateixa manera que deia que a nivell musical i de lletres m’havia atrevit més, en el tema vocal també. Hi havia coses que no sabia si me’n sortiria i el que he fet és estudiar més, aprendre, millorar. I m’he atrevit amb registres que jo ja feia a casa, a la dutxa, com aquell que parlava català en la intimitat [riures].

T’ha ajudat algú amb això?

Soc molt autodidacta, el que he fet és escoltar molta més música, més variada, més dones cantants. I feia proves a casa, mirant d’arribar amb aquella nota a aquell color de veu… Si m’hagués ajudat algú t’ho diria, però no és el cas. Vocalment, m’apetia molt explorar, experimentar.

Hi hagué un avançament del disc molt especial, el tema “Vull, amb Lluís Llach, amb un registre molt intimista que a ell li va molt bé, és el seu. Però els dos plegats feu molt bona lliga.

Bona lliga! M’encanta aquesta expressió perquè aquí al Delta també la fem servir [riu]. Sí, fem molt bona lliga també perquè les nostres veus empasten molt, que era una incògnita. També és fruit d’unes lluites compartides i una amistat prèvia. Això es filtra. Sense aquesta complicitat hagués quedat una cosa arregladeta, però no aquest punt de màgia que hem assolit. En tot cas, treballar amb Lluís és molt fàcil, és un home molt intel·ligent, molt humil. I encara que feia temps que tenia la maqueta, fins l’últim moment vam estar perfilant coses, exportant l’amistat i el talent i portant-lo a la màxima excel·lència possible. Es tracta d’una cançó que fa deu anys potser no haguera compost, però el meu filtre és ara més ample.

Lluís Llach i Montse Castellà durant la gravació de “Vull”. Fotografia: Òscar Lanau

Desfer tronades” va ser un altre tema d’avançament que jo relacione amb el que obre el disc, “Si em mires”, perquè en ambdós hi ha l’influx de Joan Baez.

Ara és quan puc dir aquella frase: m’agrada que em facis aquesta pregunta! [Riures] Volgudament, no hi ha cap intenció d’assemblar-se a ningú, però portes tants anys escoltant una música i admirant una gent que, en acabant, s’acaben filtrant coses. Però clar, aquest és el primer disc que faig després d’haver-la conegut i haver cantat juntes. Encara m’he de pessigar per ser conscient que això va passar, que pensés en mi per la seua gira de comiat a Catalunya. El ben cert és que dins de la cançó d’autor, que és la meva essència, m’he permès fer una mica més d’exploració. El meu camp base sé quin és, però faig incursions. I no és gratuït que “Si em mires” sigui la primera cançó del disc, ni com estan ordenades la resta de les cançons.

Dins de la manca de prejudicis de què parlaves ressalta “Vida menuda”, tal vegada un dels temes més pop de la teua trajectòria. Una corfa que li va molt bé perquè és un cant a la vida.

Exactament. És el tema més divers del disc. Als músics, amb els quals porto treballant molt de temps, els vaig dir: imagineu que rebeu aquestes cançons com un encàrrec i no sabeu que som meues. I “Vida menuda” és un cant vital, molt alegre, que parla de què no necessitem tant, que amb les coses petites també ens em poden sortir. La volia alegre només començar, des del primer segon.

Ara que parlem d’estructura de cançons, “Lo mestre que va prometre el mar” és curiosa, perquè l’inici de la història té un embolcall alegre, però quan arriba la part dramàtica canvia totalment el to.

La història de “Lo mestre” és molt trista, enrabia molt, parla del primer mestre republicà que assassina el franquisme, un dia i mig després de l’alçament, però no volia fer una melodia que carregués de més drama la història. Per tant, faig un ritme alegre perquè busco l’alegria que tenia l’Antoni Benaiges quan explicava coses als xiquets a classe, però no podia deixar de posar unes pinzellades -harmònicament i melòdica- amb més ràbia. Quan explico que el van assassinar i està en una fossa comuna passo a un acord menor, una variació perquè la persona que escolta la cançó note que ha passat alguna cosa.

De les cançons de temàtica amorosa com “Podria sortir bé” o “Les ratlles dels avions” m’agrada el treball amb les metàfores, l’aigua que unfla la fusta de la porta o el vol que no aterrarà mai.

Soc molt de metàfores, però de vegades, sense voler, penso que no s’entendran i ho canvio. Aquesta vegada no he canviat res. Ja ho entendran! [Riu] No em considero poeta, però sí que intento que les lletres ratllen l’excel·lència i tinguen una connotació poètica, però en el fons són senzilles. En tot cas, m’ho penso molt, de vegades massa, fins que no poso el punt i final.

En contraposició, els temes més socials, com “Lo sistema” o “Carta de la Terra als humans”, van al moll de l’os, tot és molt més directe. Connecta amb la manera d’abordar aquesta mena de temàtiques de Pau Alabajos.

N’estic d’acord. Amb Pau tinc una bona amistat, hem col·laborat i fa poc vam fer junts una conferència sobre la cançó d’autor i la importància de la lletra. Una mica la conversa que estem tenint tu i jo ara…

Hi ha tot un debat al voltant d’això.

És un món. I Pau i jo tenim una mirada similar, m’agrada que me’l nomenes. Hi ha temàtiques amoroses que admeten un enfocament més líric, però les cançons més reivindicatives m’agrada que siguin crues. “Lo sistema” atropella els més dèbils, s’ofeguen vides al nostre mar, no vull suavitzar això amb cap metàfora. Posar una pinzellada per endolcir-lo era una opció, però en aquest cas volia que fos molt cru. I pel que fa a “Carta de la Terra als humans”, sempre he estat molt activista en el tema mediambiental. I fins ara, les cançons que havia fet eren una mica bucòliques, contemplatives. Ara estic molt més emprenyada i la cançó té aquesta fórmula de fer que sigui el planeta qui ens escriu. Volia que a la gent li cridés l’atenció perquè és un crit d’alerta.

Com m’hauria agradat” la vas llançar el 2020 i ara l’has tornat a enregistrar.

Aquesta és la primera cançó del disc que vaig compondre i és la que té més reminiscències al voltant d’aquesta cruïlla vital que ens ha tocat viure de la pandèmia i el confinament. Volia fer una segona versió i aquí va aparèixer la mà de l’Amadeu Casas, un músic que ens va deixar un mes després de gravar el disc i que li ha donat un toc blues molt interessant. Ell va ser guitarrista de Quico Pi de la Serra, teníem bona amistat, i quan va venir a gravar jo no sabia que tenia el càncer. Va ser bastant dur, també per com era ell. Em vaig quedar amb les ganes que escoltés com havia quedat el seu treball. L’Amadeu havia de gravar dos o tres temes però quan va escoltar “Com m’hauria agradat” va dir que també la volia fer. Va començar a tocar i em va agradar tant el que va fer que vaig decidir mantenir-ho, perquè era una segona mirada a una cançó que era més despullada en origen.

La bonica coberta del disc.

Ets” és la revisió temàtica del “tot anirà bé” que està dirigida a una persona en concret però admet una lectura col·lectiva.

Sí senyor. Intento -no dic que sempre me’n surti- que les lletres tinguen una mirada personal però alhora col·lectiva, que qui l’escolta la pugui fer seua. És delicada la línia, l’equilibri entre ser molt personal, per tocar la fibra, però sense ser massa descriptiva sobre què o a qui va dirigida la cançó. “Ets” és un tu plural, col·lectiu, té aquesta boira que fa que la fent la faci seua.

Rovell i diamants” no m’estranya que tanque, per a mi és la millor del disc.

Per a una autora és difícil dir quina és la millor cançó, però el fet que estigui posada l’última és significatiu. També per tot el que l’envolta, és una versió al català de Joan Baez [de “Diamonds and rust”], cosa que no s’havia fet mai i em va sorprendre molt. És el meu homenatge personal, després de convidar-me a cantar amb ella, d’haver conviscut tres dies, de sopars, de caravana, de camerino, de veure Carme Forcadell a la presó i cantar-li juntes… En aquesta cançó està tot això. I està Borja Penalba, que també es nota molt, l’única cançó del disc que no toco la guitarra perquè si algú que la toca molt millor que tu… [riures]. Em feia molt de goig que estigués al disc, per l’amistat que tenim i perquè és un gran, gran intèrpret. A més, hi ha el piano de Josep Lanau, que a més és l’enginyer de so i té tot el disc al cap. I clar, la cançó creix d’una manera… Em sentia responsabilitzada perquè és la cançó d’una dona que és un mite, però quan va acabar de tocar Borja vaig pensar, és això. Cantar és més fàcil quan el coixí que t’han posat és perfecte.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close