Música

Música i músiques contra Halloween

A casa som de Tots Sants. De castanyes i moniatos. I d’anar als cementiris a honorar els nostres morts el Dia dels Difunts. I no ens vestim de vampirs, de bruixes o de morts vivents. I fem crema de carabassa, però no buidem cap d’aquests fruits de color taronja per fer-li ulls i dents i ficar-hi espelmes. Això del Halloween ho deixem per a les pel·lícules emeses en sobretaules de diumenge i protagonitzades per recautxutades estrelles de Hollywood amb rostre de Sandra Bullock.

No, a casa som essencialistes i preservem les tradicions nostrades, perquè no creiem en l’ús de tradicions alienes per fer negocis en forma de succedanis. I per això celebrem el dia o els dies dels morts per recordar-los amb bandes sonores ad hoc i que igualment formen part de la nostra tradició. A casa som de rèquiems.

Tota missa de rèquiem, amb l’immarcescible text de Tommaso da Celano és el millor antídot contra la cosota aquesta del Halloween, que se’ns ha imposat via parc temàtic, grans magatzems o escoles de primària que confonen la tradició autòctona amb imposicions etnocèntriques. (I no és etnocèntric que Halloween s’hagi imposat a Barcelona, a Trieste, a Moscou o a Bucarest?) Per tot plegat, a casa escoltem rèquiems.

El millor rèquiem? Aquí sí que no podem imposar res, perquè cadascú se l’escoltarà d’acord amb les necessitats del moment. Els officium defunctorum dels grans polifonistes castellans poden ser un bon bàlsam per vorejar els camins de l’inframon i recordar els qui ens han deixat: Victoria, Guerrero o Morales són algunes de les millors opcions, però hi ha qui també es pot remuntar a la gran tradició del gregorià, més enllà de l’arxiconegut “Dies irae”, cantat en una monodia tant punyent com abassegadora, i que massa sovint el cinema ha prostituït amb el seu ús reiteratiu.

Imatge idealitzada de Mozart moribund, assajant el seu rèquiem amb alguns amics.

Hi ha, és clar, el celebèrrim Rèquiem que Mozart va deixar inacabat poc abans de morir (1791) i que té en les maldestres mans del seu deixeble Franz Xaver Süssmayr el 60% dels pentagrames que avui escoltem com si fossin íntegrament de l’autor de La flauta màgica. I tanmateix, els fragments de Mozart colpeixen per la seva ambivalència: esperança d’una banda i temor als últims dies per una altra i amb aquell mantra que la mort és la veritable i millor amiga de l’home.

Qui planteja la mort des del terror del no creient és Giuseppe Verdi i la seva Messa di Requiem, del qual són indispensables l’inici de la “Sequentia” amb aquell “Dies irae” que et deixa clavat a la cadira i amb el conclusiu “Libera me” que cal escoltar sí o sí amb la veu de la gran Leontyne Price.

Verdi, autor d’un dels millors rèquiems de la història.

Per no parlar de l’humaníssim Rèquiem alemany de Johannes Brahms, una pàgina romàntica i conciliadora amb la mort, que hom sempre opta per escoltar de bracet amb l’altre gran rèquiem de la segona meitat del segle XIX, el de Gabriel Fauré. I, ja posats, no estaria de més recordar dos rèquiems francesos més: el de Cherubini (tot i el seu origen italià) i el d’Hector Berlioz, a qui alguns apedreguen, sense tenir en compte que l’autor de Harold a Itàlia concep la vida (i la mort) des de la teatralitat.

Arribats al segle XX, és d’obligada audició el War Requiem de Britten, que tenim aquests dies al Liceu i que és un cant al pacifisme gràcies a la barreja de textos, compaginant els de la missa pròpiament dita i els poemes del pobre Wilfred Owen, que va morir pocs dies abans de la fi de la Primera Guerra Mundial. L’actualitat de la peça de Britten és indiscutible en uns temps en què el laïcisme ha superat l’exclusivisme eclecial i el seu monopoli sobre les quëstions de la vida i la mort.

Una imatge del War Requiem de Britten escenificat al Liceu.

Més segle XX: Kurt Weill i una peça singularíssima, Das Berliner Requiem (1928), que prediu la mort a què serà sotmesa una manera d’entendre el món en general i Alemanya en particular.

I a casa nostra, aquell Rèquiem que l’enyorat Xavier Benguerel va dedicar a la memòria de Salvador Espriu, que tantes vegades va fer de la mort i dels seus misteris el centre neuràlgic de la seva poesia i del seu teatre.

A casa som de Tots Sants i del Dia dels Difunts. I escoltem rèquiems i mengem castanyes, moniatos i algun panellet. I ara, que les haters em diguin essencialista. Friso perquè em pengin una etiqueta que m’honora. I que descansin en pau. I que a mi em deixin tranquil escoltant allò que em doni la gana pensant en allò que Shakespeare va definir com “aquell país desconegut del qual mai torna cap viatger”. Amén.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close