Música / Camins de Serp

Música i patrimoni a l’IEC

Fa dies escrivia una salmòdia sobre el desert cultural que pateix Barcelona durant l’agost, absència de programacions que, en l’àmbit musical, acostuma a perllongar-se fins ben entrat setembre (regalant així als barcelonins tres mesos d’inactivitat d’una curtesa de mires difícil de justificar). Per això m’alegrà especialment precipitar-me ahir mateix al cicle Música al claustre de l’IEC, una sèrie de tres concerts comissariada per l’acadèmic Romà Escalas sota la idea rectora de relligar la recerca musicològica del nostre patrimoni a la interpretació contemporània. A manca de canvis en les programacions dels principals coliseus i auditoris del país, cal recordar –amb infinita tristesa– el suspens absolut dels nostres equipaments pel que fa a la investigació sonora del país. Ho certifica l’autisme espantós mitjançant el qual el Liceu o l’Auditori de Barcelona han decidit que no val la pena celebrar el centenari del nostre enorme compositor i mestre de genis Felip Pedrell (1841-1922). Celebro que l’IEC, atès el pes històric del tortosí en l’entitat, sigui l’excepció a l’oceànica estultícia dels nostres suposats directors artístics (el proper concert del cicle serà el 16 de setembre, justament amb el Trio Pedrell interpretant dos dels Nocturns de l’op. 55).

Ahir encetàrem la festa amb el magnífic quartet de flautes de bec Windu i un espectacle de risc com és Wind, un concert teatralitzat i salpebrat d’imatges que representa tot un repte. El conjunt és format per quatre instrumentistes d’una musicalitat i expertesa fora mida (Eva Jornet, Marcel Leal, Iris Mañà i Eloi Fuguet). La conceptualització sonora és fantàstica i salva aparents boutades (com ara barrejar la música instrumental del segle XVI amb el hip-hop i el beat) amb uns resultats admirables. Els flautistes es casquen una hora de concert de memòria i aconsegueixen que l’oient es reconciliï amb un instrument que la pedagogia tradicional va fer-nos odiar amb gran entusiasme. Per altra banda, l’espectacle (ideal per un públic neòfit i juvenil) peca d’un desplegament tècnic encara per quadrar com déu mana. Servidora, un pèl carca, no és gaire procliu a complementar els concerts amb projeccions de vídeo, sonorització i gestualitat si no és estrictament necessària. Diria que la perícia d’aquests músics doctíssims obtindria un resultat molt més gran –i un bolo molt més practicable i barat– sense unes pantalles que distreuen massa i uns trucs visuals destinats al públic millenial d’aquells que intentem fer ridículament els Xers per fer-nos els simpàtics.

Però tot això són minúcies, perquè els Windu s’ho han currat de valent i l’IEC presenta un cicle on es demostra que és possible reconvertir el patrimoni en concerts atractius per als melòmans. A banda, i no ho recordava, el claustre és un indret collonut i bellíssim per fer-hi música. Mentre qui ha de fer la feina passi de tot, el tindrem com un reducte d’esperança. Endavant!

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close