Música

Música i poesia: aliança sense treva, divisa de la cançó d’autor

La relació entre poesia i cançó d’autor ha estat un dels trets distintius d’aquest gènere en la nostra llengua des que Raimon va començar a posar música als versos d’Ausiàs March i Salvador Espriu, entre més. Un vincle indestructible que, any rere any, continua deixant-nos nombroses mostres. Fem un repàs a diverses novetats discogràfiques dels últims mesos que aprofundeixen en aquesta relació, amb els artistes Elies Monxolí, Meritxell Gené, Garri, Cris Juanico i Hugo Mas.

Jardí de Meravelles. Elies Monxolí

Malauradament, Elies Monxolí ha estat notícia recentment en un sentit negatiu en haver estat prohibit per un regidor de Vox un concert ja contractat en la població de Montserrat en el qual, precisament, es volia mostrar la seua darrera creació. Músic de formació clàssica (encara exerceix en orquestres simfòniques i grups de cambra arreu d’Europa), amb diverses referències discogràfiques precedents, amb el llibre-disc Jardí de meravelles (Edicions 96, 2023) feia un salt pel que fa a l’ambició amb un conte musical amb textos propis de gran lirisme i fent dialogar l’oient-lector amb Homer, Josep Piera, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Ausiàs March, Ibn Khafaja, Joan Fuster, Maria Josep Escrivà (el vídeo d’ací baix) o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en un complit recorregut al llarg del temps i la història.

Un treball arranjat amb delicadesa, riquesa instrumental i un marcat sentit de la contenció, passejant de la mà de la veu agradosa de Monxolí i l’esplèndid recitat de Gemma Miralles i Juli Mira, l’emblemàtic actor recentment desaparegut. El treball està parcialment disponible en xarxes, però qui es faça amb el llibre-disc tindrà el plus del relat complet i les delicioses il·lustracions d’Abel Dávila Sabina. El millor homenatge contra la ignorància i l’autoritarisme àgraf i caspós.

No diré res de mi. Meritxell Gené

En una altra clau musical ben diferent, més contemporània, la cantant i poeta Meritxell Gené s’endinsava en No diré res de mi (Microscopi, 2023) en la poètica de Gabriel Ferrater, en el seu vessant més melancòlic. Un treball suggeridor, complex, que té el seu embrió en l’espectacle Ferrater .G, que formava part de les propostes nascudes arran del centenari del poeta i va ser estrenat en el festival Barnasants.

A banda d’una tria curosa i que té el valor gens negligible de poder ser porta d’entrada a l’univers Ferrater, Gené desplega un atractiu discurs musical amb el suport de dos músics tan interessants i experimentats com Pau Guillamet, Guillamino, i Santi Careta, responsables de les textures electròniques i de les guitarres, respectivament. Aquest disc, que proporcionava moments de tanta densitat emocional com “Joc”, “Xifra” o “El ponent excessiu”, va ser premiat amb el segon accèssit dels III Premis El Temps de les Arts.

Per tot arreu. Garri

Aquest Per tot arreu, una autoedició publicada amb el suport de l’Ajuntament de Rafelbunyol i l’Agrupació Cultural Vianants, no el trobareu a les xarxes, però es tracta d’un treball significatiu fet per un músic històric, Manuel Garrido, Garri, un dels membres de la formació Tapineria que va enregistrar juntament amb Pep Laguarda el mític àlbum Brossa d’ahir (1977), un dels discos fundacionals del pop mediterrani valencià. I encara que no és la primera vegada que Garri posa música als versos d’un poeta, en aquesta ocasió ha posat el focus en un escriptor reivindicable, Vicent Penya, responsable d’una obra poètica ben sòlida.

Garri se centra en una desena de poemes procedents de llibres produïts entre 1998 (Desig de terra, Edicions 62) i 2023 (Cims i abismes, Voliana). Versos als quals l’artista els atorga les flaires del pop mediterrani que va ser un dels encarregats de construir (“Per tot arreu”, “Fil d’aranya”, “L’etern retorn”) i, en uns altres casos, un vestit més líric i delicat (“Dormint, dormint, és quan hi veig més clar”, “La ruta del meu paisatge”). Josep Vicent Tallada i Samuel Iborra han estat els músics que han ajudat a donar forma a les composicions de Garri i acompanyar musicalment la seua veu viscuda i apersonada.

Cançons de Xerxa. Cris Juanico

El juliol del 2022 traspassava el polític, professor i assagista Joan Francesc López Casanovas, autor amb el pseudònim de Pere Xerxa d’una obra poètica que ara, a tall d’homenatge, és musicada pel cantautor menorquí de Ciutadella Cris Juanico. Deu cançons en forma de llibre-disc amb el títol Cançons de Xerxa (RGB Suports, 2023). L’antic membre de Ja t’ho diré fa una tria entre els quatre llibres publicats per Xerxa, més alguns inèdits, que el porta a un so càlid i mediterrani, gràcies a uns poemes “molt mariners”, com ara “Illa”, “Tots els colors del vent” o “Corsari vell”, però també poemes que parlen de la relació amb la terra o entre persones. Per això un títol que es pot llegir polisèmicament.

Per construir aquesta proposta Cris Juanico, que va estar una de les veus dels III Premis el Temps de les Arts, s’ha fet acompanyar dels músics Moisès Pelegrí (percussions) i Lluís Gener (baix i guitarra), als quals acompanyen també Toni Pastor (llaüt), Blanca Coll (violí), Joan Mesquida (Clarinet) i Borja Moll (flauta). Un cos instrumental que dota les cançons d’aquesta sonoritat folk i illenca, reforçada per les veus de Dolors Boatella, Rita Barber o Maria Riudavets, entre altres.

Valls. Hugo Mas + BRON

Un altre homenatge a un poeta desaparegut, Joan Valls (Alcoi, 1917 – 1989) ens arriba de la mà del cantautor alcoià Hugo Mas i de la formació de jazz BRON. Encara no disponible en xarxes, tot i que ja podeu gaudir, mai millor dit, de l’edició en vinil, Valls (Autoedició, 2024) és un acostament a l’última etapa de la producció del poeta, la dels llibres Anys i paranys (1985) i Quadern Vermell (1986), amb una tria que serveix en tot cas per acostar-se a una poètica dura i incisiva, a un dels grans talents poètics del País Valencià no reconegut com calia.

Joan Valls, pintat per Toni Espinar en un mural a Muro ja inexistent.

Aquest treball, en tot cas, li fa justícia. La veu granulosa i precisa d’Hugo Mas, la seua solvència com a cantant i recitador, fan aliança amb els músics de BRON, Vicent Colonques (piano), Tico Porcar (bateria) i Matt Baker (Contrabaix i baríton), en un treball a mig camí entre el jazz, la cançó d’autor i l’spoken word que produeixen els mateixos Mas i Colonques. Pròximament, coincidint amb la publicació en xarxes, El Temps de les Arts oferirà una entrevista en què Hugo Mas desfulla aquest treball.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close