Centrats en el paper dels creadors, sovint obviem el poder que tenim com a oients per a transformar el significat de la música.
L’incansable activista cultural Jordi Oliveras escrivia l’altre dia en una xarxa social que “la música no és independent de l’espai on sona: no tota la música està pensada per sonar al menjador de casa teva“. Minuts després, el guitarra de Mishima Dani Vega responia el contrari: “la música no es independiente del espacio donde suena por motivos puramente físicos. De ningún otro tipo, in my opinion. No hay música pensada para sonar en ningún sitio que no sea dentro de una cabeza“. Em va semblar un debat apassionant per tenir en un bar amb aquests dos bons amics, però com que vivim en diferents regions sanitàries, em consolaré escrivint aquest article… des del menjador.
Jo els comentava que a mi m’encanta fregar els plats escoltant música hardcore punk, per més que les cançons de His Hero is Gone estiguin pensades per escoltar-se en directe, corejades per un públic participatiu en una okupa amarada de suor. Tota la música està creada en un context i pensada per a un context, però l’ésser humà és capaç d’aïllar el so del seu hàbitat i reubicar-lo amb l’escolta, empeltar-lo amb noves arrels i atorgar-li un sentit totalment nou. No sé si és bo o dolent. Tampoc sé si preguntar-se si és bo o dolent és una bona o mala pregunta. El fet és que tenim aquest poder, i quan escolto hardcore fregant plats, els meus sentits em fan viatjar a una sala plena i llençar-me al públic des de l’escenari (una pràctica que potser serà ilegal fins que entrem en la fase 27).
L’escolta humana és tan activa que inevitablement transforma el seu contingut. Potser si anem als extrems ho veiem més clar: la majoria de la música gamelan d’Indonèsia està pensada per acompanyar un ritual de dansa, teatre o titelles. Algunes d’aquestes peces escèniques expressen sentiments foscos com la ràbia o l’enveja per tal que la comunitat es “desfogui” i es produeixi una catarsi (en aquest cas, el gamelan vindria a ser un precursor de Twitter, perquè ens entenguem). Tot això ho perdem si només escoltem la música. Però si bé escoltar una sèrie de Netflix amb la pantalla en negre seria un exercici absurd i poc satisfactori, escoltar gamelan al menjador de casa pot ser una experiència inoblidable. I no conec a ningú que, escoltant gamelan, hagi sentit ràbia o enveja!
Hi ha música pensada per a llocs molt concrets. Brian Eno va composar Music For Airports quan es va quedar atrapat en un aeroport de Colònia, escoltant una i altra vegada la música “horrible” i inadequada que sonava pels altaveus de la terminal. Tanmateix, aquesta joia de l’ambient es pot gaudir en milers de situacions vitals diverses, no només en un compàs d’espera.
Hi ha música que no està pensada per tenir públic. Els cants dels presoners afroamericans que va enregistrar Alan Lomax no tenien altre objectiu que el consol i acompassament dels propis cantants.
Però quan els escoltem un segle després, és impossible no empatitzar amb el seu lament, emocionar-nos, reflexionar sobre les diverses injustícies que ens envolten.
Hi ha música que, a través del “públic”, ha canviat de significat: els aficionats del Liverpool canten You’ll Never Walk Alone abans de cada partit amb l’objectiu d’esperonar el seu equip i intimidar el rival, com també fa la selecció de rugbi de Nova Zelanda amb la seva famosa Haka. Tanmateix, You’ll Never Walk Alone va ser escrita per musicar la mort d’un amic que s’ha suïcidat, un motiu molt més solitari i sòrdid que no pas el de guanyar un partit a Anfield Road. En un altre estadi més proper, els militants de VOX van cantar a ple pulmó No puedo vivir sin ti de Coque Malla sense adonar-se que es tracta d’una preciosa història d’amor sobre una parella gai.
Molts músics han re-composat i descontextualitzat peces. Alguns han caigut en l’apropiació cultural, d’altres han canviat la música d’espai com Glenn Gould: amb les seves gravacions lentes i austeres, Gould volia oferir-nos una versió de Bach que es pugués gaudir -precisament- des del menjador de casa nostra.
Si faig la traslació al món de la pintura, entenc que els museus d’art modern tinguin una arquitectura semblant a la dels tanatoris: no volen crear un nou context al quadre que penja, temporalment, a les seves blanques parets. Tanmateix, l’experiència vital que suposaria veure les Pinturas Negras de Goya en el seu emplaçament original (la casa del pintor) no es pot comparar amb fer cua al museu del Prado.
Podríem qüestionar-nos si tot l’art està pensat per a ser exposat en un museu: veure mòmies i temples egipcis en una sala del Louvre no em transporta a l’època dels faraons, sinó que em fa odiar el colonialisme. Però si en sortir del museu m’emborratxés i em convidessin a cantar “Non, je ne regrette rien” en un karaoke de París, hauria de declinar la proposta perquè Edith Piaf va dedicar aquesta cançó a la Légion Étrangère durant la seva defensa de la colònia francesa a Algèria? Potser millor marxar i buscar una discoteca on punxin bon techno francès en el seu context… Però si no en trobo cap, seria un bon consol escoltar Flashback de Laurent Garnier amb auriculars esperant el metro?
En definitiva, crec que el Jordi i el Dani tenen raó tots dos: no tota la música està pensada per sonar al menjador de casa meva, i convé conèixer l’origen de cada música que escoltem, però l’oïda humana, sumada al record i la imaginació, és capaç de convertir el menjador en bosc, estadi, aeroport, sarcòfag o desert.
