A les notes interiors de “Les músiques per a Albert Serra”, caixa amb quatre vinils editada per Urpa i Musell (segell associat a la botiga Discos Paradiso), els responsables de la plataforma expliquen que quan van acabar de veure “Historia de la meva mort” van saber, d’alguna manera extranya i sorprenent (el segell encara no existia) que acabarien publicant-ne la banda sonora. En aquell moment tampoc sabien que darrera d’aquells sons hi havia un col·lectiu lliure i inclassificable de músics, tots ells de Banyoles (com Serra), que tocaven des de feia anys pel simple plaer de fer-ho, i que es feien dir Molforts.
“Les músiques per a Albert Serra”
4 vinils+ llibret (16 pàgines)
Text: Albert Serra i els responsables d’Urpa i Musell, a més d’imatges, fragments de les pel·lícules i crèdits.
Edició limitada de 347 còpies fetes a mà
Preu: 72€. Pots fer-te amb una d’aquestes còpies aquí.
Aquell punt de partida ha acabat materialitzant-se, sis anys després, en aquesta espléndida caixa en edició limitada i pensada per fans del cinema de Serra i col·leccionistes d’edicions especials. L’edició ha estat ideada conjuntament per Urpa i Musell i Andergraun Films (la productora de Serra), masteritzada per Yves Roussel dissenyada amb gran talent per Affaire, impresa a L’Anacrònica i Máquina Total i coordinada, entre d’altres, per Marc Verdaguer, un dels membres de la misteriosa i fins ara desconeguda banda banyolina.
Fascinats per la música, l’estètica i tot el que desprèn aquesta maravellosa edició, hem volgut parlar amb Verdaguer per entendre millor qui son Molforts, com treballen amb Serra i com s’ha gestat l’aventura de treure quatre vinils en temps d’escoltes urgents a spotify.
Quina és la vostra relació amb l’Albert Serra? Com us coneixeu?
L’Albert és un amic. Tots som de Banyoles i fa molt de temps que ens coneixem. Quan va començar a plantejar-se començar a fer pel·lícules de seguida va buscar gent jove que li ajudés amb la música i allà estàvem tota una colla de gent. Encara no erem Molforts, però ja començavem a fer coses junts desde feia temps.
Quan vau començar a dir-vos Molforts?
Amb la retrospectiva que li van fer a París, al 2013. Li van demanar si la banda que havia fet “Cubalibre” podia tocar en directe i, clar, ens vam haver de buscar un nom. Però ja feia dos o tres anys que tocàvem per diversió.
Sou un grup força particular, vosaltres, poc convencional.
Som un grup d’amics que ens ajuntem per tocar i improvisar, per pur plaer. Diria que més que un grup som un col·lectiu. Hi ha un nucli dur de cinc persones, però a vegades som dues i a vegades som set. Tenim un estudi a Banyoles, ens trobem allà, i passen coses. No tenim intenció de publicar res com a grup.
Parlem una mica dels quatre discos que formen la caixa que acabeu de treure amb les bones persones d’Urpa i Musell. El primer és “Honor de Cavalleria”…
És bàsicament en Ferran (Font) tocant la guitarra, música molt minimalista, molt maca… Va ser el primer que vam fer amb ell, al 2006. Després jo vaig posar-hi ambients, agafant el so de la película, per crear una mica de narrativa. Té un aire psicodèlic, quixotesc, de bogeria, com la pel·lícula. Sents la calor, els grills, el riu… És com un passeig per la pel·licula.
De quina manera treballeu la música amb ell? Us dona moltes indicacions? Us deixa veure les imatges a mesura que aneu avançant?
Va variant una mica segons cada projecte, però bàsicament ell té unes necessitats, i ens les expressa. Diu: necessito música per això i per això, i nosaltres ens hi posem. Moltes vegades no fa falta que digui masses coses. Si ens explica, per exemple, que està fent una pel·lícula sobre Casanova i Dràcula això ja diu molt, ens marca un to i un imaginari amb el que podem començar a generar material. Més endavant potser demana coses més concretes, sovint amb parts de les imatges ja muntades. Ell va veient per on tira la peli i va demanant més; o a vegades al revés, no diu res i allò ja està bé; o s’escolta una cançó, li agrada, i després li troba un lloc. Depèn molt de cada tema i de cada peli.
Es podria considerar que Serra és un membre més de Molforts?
Diem que és més com un director artístic. Et va indicant, dient coses. A vegades s’involucra més, ve a l’estudi i es passa tres dies allà amb nosaltres; i d’altres cops està més ficat en altres assumptes i resolem dubtes simplement parlant per telèfon.
Després d”Honor de Cavalleria” l’Albert va fer “El cant dels ocells” (2008), però allà no hi havia música. O sigui que el següent disc de la caixa ja és “Història de la meva mort”, del 2013.
És molt diferent del primer, tot i que les melodies de la cara A s’assemblen a les d’”Honor”. Aquí les directius eren bàsicament fer música lírica i crear cançons concretes per situacions concretes: el moment que pugen al carro, el moment del ball… La cara B, la que toca a Dràcula, és més fosca, més pesada, amb més sintetizadors. És potser la seva película amb més música nostra. A “Honor…” només sonen dos cançons de les que apareixen al disco, que en realitat recull tota la sessió que vam grabar en el seu moment.
Com vau triar llavors el que sortia a cada disco? Perquè, com estàs dient, no tot el que hi ha als vinils sona a les pel·lícules…
Va ser una feina amb la gent del segell, sobretot amb l’Ignasi (Molina), d’anar veient què podia entrar i què no. Així com l’Albert fa de director artístic quan composem per ell, l’Ignasi ha fet el mateix paper amb l’edició dels vinils i la caixa.
Com ha estat treballar en un projecte tan ambiciós i llarg com aquest? Tres anys i mig és molt de tems!
Al principi no era tan ambiciós, perque la idea era recollir peces de les dues primeres pel·lícules i treure-ho amb dos discos. Però poc a poc es va anar fent més gran, i vam anar incloent més música i més obres. L’ignasi anava dient: ja que ha sortit això, com lo de Cubalibre per exemple, ho podriem ficar. O també: ara que fareu “La mort de Louis XIV” potser podem esperar i incloure-ho també. I així es va anar convertint en una caixa amb quatre discos. De fet, ell tenia la idea que fos una caixa oberta, on s’anessin afegint tot el que anàvem fent. Però en un moment vam parar perque si no no s’haguès acabat mai. Per això la música de “Liberté” (la nova pel·lícula, del 2019) ja no hi apareix aquí. Ha estat un procés feixuc; li deiem “La Sagrada Familia”, perque no s’acabava mai. Però clar, ara tens la caixa a la mà i veus que el resultat és molt bo. Estem tots molt contents de com ha quedat.
El tercer disc és “Cubalibre”, el més sorprenent i el més pop, per la presencia d’un cantant. Recorda una mica a Nick Cave. I té molt a veure amb Fassbinder, no?
Sí. L’Albert estava a Kassel rodant “Els tres porquets”, una biografia de Hitler, Goethe i Fassbinder que va durar més de 100 hores. I a l’apartat de Fassbinder volia incloure un concert nocturn, per fer un homentage a Gunther Kauffman, actor i compositor d’algunes de les seves pelis, que havia mort uns dies abans. Li va dir a en Xavi Gratacós que cantés, i ens va demanar a nosaltres que preparéssim música de cabaret, pensant en l’Alemanya d’aquells anys. Ens vam tancar a l’estudi un cap de setmana, amb ell també present, per crear unes melodies i els esquelets de les cançons. Després ho vam gravar a l’estudi i més tard també a Kassel, en directe, que és el que s’escolta al disc. Des de llavors Gratacós és, indiscutiblement, el nostre cantant.
Diries que l’Albert és molt exigent?
A nivell artístic, amb les seves pel·lícules, sí, molt. Però amb nosaltres no especialment. Ens entenem molt bé, no calen masses paraules. El procès amb ell no és pas un patiment si no tot el contrari, és divertit i un plaer. La forma que té de treballar amb nosaltres és la mateixa que amb els actors, agafant gent no professional i provocant-los perque li donin el que busca, però d’una forma lliure, no estricta. Ell no tanca, el que fa és obrir possibilitats.
Ens queda el quart disc, “La mort de Lluis XIV” i “Liberté”…
“La mort…” és la pel·lícula amb menys música, només tres o quatre temes. Música de cambra, Versalles, molta reverb. La idea era aconseguir aquesta atmòsfera d’algú que està tancat a una habitació a punt de palmar-la i l’acaba palmant. Al disco hi ha més diàleg que música. I “Liberté” es la obra de teatre previa a la peli del mateix títol, que es va estrenar a Berlín, i on ja hi havia la idea del cruising. Hi ha un element diferent aquí, que és la veu de la Ingird Caven, la dona de Fassbinder, al final del disc. A mi m’agrada molt “Liberté”, trobo que va quedar molt bé.
Esteu treballant ja en nou material amb ell?
Hi ha alguna cosa, però encara no sé els detalls, així que no m’atreveixo a dir res…13
