El guardó de Música Popular en la segona edició dels Premis El Temps de les Arts ha anat a parar a una artista emergent de Sant Quirze del Vallès, Anna Andreu, qui amb el seu segon àlbum, ‘La mida’ (Hidden Track Records), aconseguia un reconeixement que valora com a molt important. Parlem amb ella del que significa el premi en la seua trajectòria i de la gestació d’un disc que abans d’aquest reconeixement ja havia despertat interès. Pel talent compositiu, per la veu, i per un discurs musical amb referents més o menys tangibles però ple de personalitat pròpia.
Primer de tot, voldria felicitar-te pel premi. I preguntar-te què et va moure a presentar-te als Premis El Temps de les Arts.
Doncs moltes gràcies. Em va moure que és una publicació que coneixia i, no sé com, vaig veure la convocatòria. Podria haver-la passat per alt, però la vaig trobar. I vaig pensar que no hi perdia res presentant-me. Un premi com aquest és una ajuda important per a un sector tan maltractat i en el qual és tan difícil tirar endavant. I òbviament, la filosofia dels premis també encaixava amb qui soc jo, vaig veure que era una bona cosa i que si podia guanyar estaria molt bé, n’estaria molt agraïda.
Aquest nou reconeixement pot ser un punt d’inflexió, sempre és una empenta. De tota manera, però, La mida no és un disc que haguera passat desapercebut, ha tingut un impacte gran.
No, sortosament no ha passat desapercebut. Tinc la sort que el meu projecte sobreviu i aguanta bé, perquè hi ha gent que ha hagut de plegar. El que passa és quan el disc funciona, s’ha de parar en algun moment per fer cançons. Aquest moment arribarà. I aquests tipus de premis, a més del reconeixement, que hi és, fan que el projecte es pugui regenerar i retroalimentar-se. Les cançons no es fan en un dia ni en dos i de vegades necessites parar, absorbir coses. I aquests premis m’han ajudat molt.
El jurat destacava que amb dos discos només has fet un corpus de cançons molt important, i ací entra el tema de la composició, però ressaltaven també la qualitat vocàlica i l’originalitat del fraseig. Jo hi estic d’acord.
Que bé, moltes gràcies! [Riures] Me n’alegro molt. Sempre he cantat. I la guitarra és un suport que em permet cantar i, a sobre, em fa sentir acompanyada. I pel que fa a les lletres, és una part del procés al qual li poso molta consciència. De vegades això fa que el procés sigui força lent, perquè costa trobar la paraula que a mi em va bé. I trigo molt a donar per bones les cançons. Llavors, és una alegria que s’aprecie aquesta feina i aquest esforç.
Veritablement, les lletres són importants en les teues cançons. Quan vaig escriure sobre el disc, em trobava molts fragments amb càrrega lírica, com ara en «Penyora»: «Duia una pena tan gran / sobre una esquena tan petita / com si fos ferro infernal / era oberta la ferida». És sols un exemple. Quins són els teus referents literaris o musicals en el tema de les lletres?
Mai he estat una persona molt avesada a la poesia o a llegir. Els meus referents són com imatges o idees que em venen al cap, de la quotidianitat, petites escenes que vas descobrint. I hi ha una manera de relatar aquestes petites escenes molt més literària o poètica. Referents literaris? Sí, d’adolescent llegia Espriu. I sempre m’havien posat cantautors a casa, escoltava Paco Ibáñez, que és un cantautor que posa música a poemes, a obres que ja tenen un ritme i una intenció. Suposo que li vaig agafar la mida a això [Riures]. A mi el que m’agrada a l’hora de fer lletres és ajudar-me molt dels sentits, com si les compongués amb el tacte i no amb cap. Pense: açò m’està quedant una mica dolç o aquesta melodia és dolça. Perquè aquest tros de «Penyora» que dius la lletra té molta càrrega, és amarga, una mica feridora, però la melodia és dolça. M’agrada treballar una miqueta així, com en una recepta: si tinc una melodia dolça intento vestir-la amb paraules més fosques, i al contrari. Em vaig adonant què és el que em funciona, el que no, de quines cançons, amb perspectiva, les miro i continuen semblant-me bé i quines m’adono que em vaig passar de sucre o de sal. És tot autoreferencial i autodidacta.
Parlàvem de les melodies. Musicalment, crec que hi ha en les teues cançons un influx del pop metafísic, per la producció de Jordi Matas, però donant-li a través de la veu un toc de mediterraneïtat. Com una mena de barreja entre Maria del Mar Bonet i Ferran Palau.
Bo… Sí. En acabant, avui en dia costa tenir una entitat pròpia, tot s’assembla a alguna cosa o és una barreja de no se sap què. I dels cantants que cites no podria estar més contenta, però cadascú tractem de trobar el nostre espai, aquell que només podem ocupar nosaltres. No és cap tema de megalomania ni grandiloqüència, sinó de trobar el discurs propi. Sí que hi ha influències d’aquest tipus de sonoritat perquè el Matas és el productor i a l’hora de gravar hi va estar molt present, com també la Marina [Arrufat] i jo. Però si escoltes bé el disc, de sonoritat metafísica no n’hi ha molta, la guitarra sempre té un punt de distorsió, està estripada. I la veu fa bastants maniobres, no és una veu reposada…
En tot cas el mèrit és haver trobat un discurs propi, identificable. Si escoltes una cançó d’Anna Andreu de seguida, saps que és teua.
D’això estic molt contenta. El Matas és el productor, però és molt respectuós i molt intel·ligent a l’hora d’identificar les coses que donen identitat al projecte. I el que et deia, de petita em posaven cantautors i cantautores, i llavors acaba sortint aquesta melodia mediterrània, que moltes vegades podria passar per una nana. Melodies que, intuïtivament, ens porten a algun lloc.
Parlaves de Marina Arrufat, qui té una participació important en el disc. En el programa de lliurament dels premis hi apareixíeu les dos i parlàveu una mica del procés col·laboratiu. M’agradaria que aprofundírem una mica en això, que expliques com funcionàveu com equip.
Com explicàvem, el procés de fer cançons l’encaro jo sola, sense gens de pressa. Faig les lletres i melodies, amb guitarra i veu, l’espina dorsal de la cançó. Després li ensenyo a la Marina i entre les dues decidim quina estètica li donem a la cançó, quines textures, com caminarà. De vegades, quan gravem, tenim quatre o cinc molt clares i unes altres que li consultàvem al Matas com les encararia. Busquem les sonoritats i l’estètica que els donin identitat.
Una cosa destacable del disc és la seua durada, és un àlbum curt, de huit temes, amb cançons que salten més a l’oïda que altres, però que deixa la sensació que no sobra res, que tots els temes tenen un pes específic. És molt important l’exercici de contenció: mireu, açò és del que estic segura. Cal no tenir por a deixar coses en el calaix.
Sí. Recordo un dia que parlàvem amb Joan Pons, d’El Petit de Cal Eril, ell deia que fer un disc és com quan un pintor fa una exposició de quadres i exposa aquells dels que està més orgullós, no els exposa tots. Té sentit. Escoltar un disc és una cosa que requereix almenys vint minuts, no passa en trenta segons. Doncs com a mínim, que totes les cançons tinguin un pes específic, com bé dius, un perquè. Quan faig una cançó penso: si tot va bé, l’hauré de tocar en directe moltes vegades, i vull que em vingui de gust. Per això les miro molt, ensenyo les que n’estic més orgullosa, les altres ja sortiran. En aquest últim disc de La mida hi ha alguna cançó que fa tres anys vaig descartar i ara li he fet la volta, l’he transformat, i ara sí que m’encaixa en el disc. No hi ha l’obligació d’arribar als trenta minuts.
Quines són les cançons del disc que penses que han tingut més impacte en la gent? Una de les més escoltades en Spotify és «La certesa», però també hi ha l’experiència del directe.
Clar, perquè si mires Spotify «El mur» no l’ha escoltat molta gent, però és la cançó que tanca els concerts, fem una mica de soroll, la portem més estripada… I de colp la gent s’emociona molt amb aquesta cançó. Per a mi és la màgia de tocar en directe, perquè la gent respon al que està veient, al que està passant en l’escenari, no solament al que escolta. «La certesa» sí, però també «Un son», «Penyora», «La força i el temps»… Després «El mur». I «Un gest» també funciona molt bé en directe…
És una cançó molt guapa.
Sí, a mi m’agrada mot, però és una cançó que no li trobava la forma. I fins a l’últim moment no vaig decidir posar-la al disc. Tenia totes les parts, però no sabia com donar-li la forma. Fins que tot va anar a lloc.
