Arrels i estels, el clam còsmic de Maria Arnal i Marcel Bagés

Hom podia esperar d’un duo inquiet com el format per Maria Arnal i Marcel Bagés veure’ls traçar alguna derivada estilística a partir de l’imprescindible ‘45 cerebros i un corazón’ (2017), l’àlbum superb que els va encimbellar. ‘Clamor’, un treball amb les costures de les grans obres, supera qualsevol expectativa raonable. Un clau reblat fins la deformitat agafant el millor del seu aprenentatge i portant-lo a un estadi superior a còpia d’electrònica, diverses seccions de cordes i un superb aprofitament de les possibilitats de la veu privilegiada de la cantant.

Fer un arc amb les arrels que tan i tan bé havien conreat, tibar-lo fins el límit de la resistència dels materials i propulsar-se fins els estels, en un viatge còsmic que és alhora itinerari interior, a un indret molt profund i íntim, removent les bases estètiques d’una proposta que ens havia sacsejat i commogut. Per fer-ho de nou. Amb una intensitat inesperada, renovada, triturant en el bon sentit expectatives que eren justificadament grans.

En el seu primer àlbum, Maria Arnal i Marcel Bagés bevien de la tradició musical i poètica mesetària i mediterrània —política, fins i tot— vehiculada per la versatilitat i força de la cantant i les abrasives textures elèctriques del guitarrista. Un exercici d’apropiació intel·ligent, amb sentit musical i capacitat de bastir un relat social que tenia el seu correlat en uns directes amb una intensitat minimalista i colpidora. El duo tenia marge i crèdit per acabar de solidificar aquelles bases. Vist amb la perspectiva que dona el temps i el posterior gir sonor, 45 cerebros i un corazón era un punt d’arribada: difícilment podien superar aquell disc explorant les mateixes coordenades.

L’evolució cap a l’electrònica era una de les possibles vies. Però lluny d’abordar el gir amb timidesa, Arnal i Bagés, amb el guiatge imprescindible del productor David Soler, de nou als comandaments, han fet un cop de voltant brusc, gairebé violent. El discurs electrònic està molt lluny de ser rutinari o imitatiu, hi ha un treball descomunal amb les textures, tirant d’una creativitat desfermada i d’un treball d’investigació brillant per trobar la tecla escaient entre els referents de la modernitat, de les músiques urbanes avançades a les troballes del dubstep o el soul electrònic, entre més fonts d’aprovisionament.

Així i tot, la decisió més decisiva ha estat reparar en les infinites possibilitats de la veu humana, l’instrument musical suprem. O per dir-ho d’una altra manera, en les possibilitats de jugar amb una veu privilegiada com la de Maria, des de l’organicitat (el disc, per moments, remet als experiments vocals de Björk en Medúlla) o des del treball amb la tecnologia. D’aquest darrer vessant ens serveix com a pista la participació, en la inabastable reinterpretació del “Cant de la Sibil·la”, de l’artista nord-americana Holly Herndon, que alguns recordaran pel seu pas pel Sónar mostrant el seu treball escènic amb la veu i els ordinadors. Paleta sonora més que suggestiva que incorpora també les cordes de Morphosis Ensemble (“Tras de ti”) i Kronos Quartet (“Jaque”).

Allò destacable és que el viatge es fa sense perdre l’essència, el maneig de les melodies i les maneres de dir procedents de la tradició embolcallades de modernitat sònica. La juganera “Fiera de mí” (“caminito de perlas, muérdeme, muérdeme el cuello”) va ser l’avançament de Clamor, un tall efectivament amb qualitats de single que servia com a manifest del que havia de venir. Posem per cas la fantàstica “Milagro”, una cançó que fa de pont amb l’àlbum anterior, però és un altre tema excels, “Ventura”, encara més exploratori, el que serveix per avaluar la dimensió del trànsit: capes i més capes d’electrònica i efectes sonors. Una meravella que, en la comparativa, deixa en molt poca cosa experiències foranes de folktrònica o weird folk que provocaven reaccions de salivació hipstèrica fins fa no tant.

Coberta de Clamor, el nou disc de Maria Arnal i Marcel Bagés (Fina Estampa, 2021)

“Meteorit ferit” és un dels talls que extrema el joc vocal de què parlàvem adés, un altra cançó magnífica que és una reflexió sobre la pena i el desig de trobar esperances. Però si no havíem acumulat suficients al·licients, arriba l’esmentada revisió del “Cant de la Sibil·la”, potser un dels cims d’aquesta serralada, per la manera de propulsar cap a l’infinit i més enllà una peça mil·lenària assaltada amb profusió.

Després d’un entremès gens banal, com la instrumental “Murmuri”, arriba el segment que dèiem on la investigació tecnològica incorpora l’organicitat i riquesa tímbrica de les cordes per complementar l’esplendor i la bellesa de la veu de Maria i de textos amb rampellades de bona literatura: “No se puede huir si el incendio arde por dentro (…) yo le cantaré a este final sin melancolía (…) dejaste tras de ti tanta estrella (…)”, escoltem en “Tras de ti”. Mentrestant, “Jaque” ens retorna al discurs social del disc anterior plantejat des de la subtilesa i no tant des del combat directe, referències a alçar la veu i escoltar el clamor en el més profund. Un tema vibrant, amb un punt aspre, ric com en tot el metratge de capes.

“El gran silencio” és un altre tema majúscul, menys rugós, ens reporta una visió més dolça, amb la veu en falset d’Arnal acompanyada de cors angelicals sobre els quals es bressola un text evocatiu i dolgut, críptic, sobre els remors que han de canviar el nostre món i un silenci que no acaba mai. “Hiperutopia”, un dels temes en català, sobrevolat per l’espectre de l’artista veneçolana Arca, i “Alborada”, un tema pertorbador que encaixaria com en un guant en algun film de Denis Villeneuve, són el fermall d’aquest portentós Clamor.

Un clam còsmic nascut de les entranyes de la terra. Una altra lliçó magistral de simbiosi musical que sap anar més enllà.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close