Des de la seua base anglesa de Portsmouth, on resideix des de fa vuit anys, el músic Ismael Clark ha anat lliurant amb regularitat àlbums inspirats en el pop britànic, de The Beatles a Robbie Williams passant per Elton John o Stereophonics, entre més possibles fonts. Discos autoeditats d’impecable factura clàssica i cançons redones, els tres darrers cantats a més en català. Una trajectòria que converteixen Ismael Clark (nom artístic d’Ismael Inarejos Vendrell) en un artista singular. El seu darrer treball, ‘Runa i Flor’ (2021), potser és el més complet de la seua carrera com a intèrpret i compositor.
Quan escolte les cançons d’Ismael Clark (Sant Boi de Llobregat, 1980) no puc evitar traçar un cert paral·lelisme amb la producció del valencià Luis Prado, en solitari o amb Señor Mostaza: pop d’alè clàssic i inspiració britànica de cap a peus, aliè a les modes del moment, cantat en una llengua que no és l’anglès, però que acumula personalitat gràcies als textos, el fraseig i, per sobre de tot, la capacitat de facturar píndoles ben aparents. Cançons que passegen amb suficiència per un terreny molt transitat ja. I no és fàcil.
Clark no té unes lletres tan espurnejants i ocurrents com les de Prado, però maneja l’escriptura amb solvència i imaginació i té bones idees: La gràcia d’esculpir un elefant, el títol del seu anterior disc, tal vegada siga un dels més enigmàtics dels últims temps. El de Sant Boi, a més, maneja molts recursos diferents i té un semblant talent artesanal per modelar les cançons, el difícil art de parir una bona melodia, ajustar-la al text i trobar els arranjaments adequats. Als seus discos sempre hi ha un grapat de temes que et portaries a qualsevol lloc. Runa i Flor, a més d’un concepte també enigmàtic reforçat per la coberta del disc, potser tinga la nòmina de dianes més elevada de la seua trajectòria.
El tema titular, “Runa i Flor”, desenvolupa una melodia molt eficaç sobre un fons d’electrònica bàsica que la veu -en alguns trams processada- acaba expandint. Allò curiós és com acabes taral·lejant la críptica frase principal, “un fons de runa i flor”. La següent, “Home simple”, és una cançó bonica, una honesta i eficient composició de pop lluminós sobre la qual agombolar un elogi que sona sincer de la vida de l’artista sense pretensions, realitzat en tenir “un escenari de dos per dos on poder disfressar carències per virtuts”. “Així de fàcil és fer-me feliç”, canta Clark en l’adhesiva tornada.
La cosa té gràcia perquè aquesta cançó va enganxada a “La pròxima Britney Spears”, un tall irònic i divertit: “L’única cosa que em mou és ser la propera Britney Spears”, ens conta, sobre una melodia també ben aparent, tot i que el millor de la cançó està en l’arquitectura textual i musical de les estrofes. I és cert que els arranjaments de cors, guitarres i piano que acompanyen el tema són recurrents, però l’acabat general és satisfactori: Robbie Williams cantant una lletra d’Antònia Font, com si diguérem.
Més Williams encara és “Plàcidament Bluish’, que comença amb veu i piano i, de sobte, esclata en format èpic amb una lletra lisèrgica (“un tigre blau cantant francès la mateixa cançó en bucle (…) llums de neó, sal i sucre”), un espectacular mur de so i un sol de guitarra sorprenentment escaient de Lucho Torres. Tot i que si hem de parlar dels músics que han col·laborat amb Clark, cal esmentar a banda els pianos, sintetitzadors i base rítmica de Roger Gascon, qui s’ha encarregat a més d’enregistrar, mesclar i masteritzar el disc. Una feinada esplèndida.
“Les canes no m’han fet gat vell”, és un dels primers versos “Santa innocència”, un dels temes més cadenciosos que parla de l’arribada a la maduresa. Potser és la cançó d’entrada menys directa, però vas trobant-li la gràcia a la lletra i als clarinets jazzy, a la veu blusera i a una melodia en progressió sobre la qual Clark explica que, malgrat el seu “narcisisme de manual”, és la mateixa persona que abans. Després d’aquest descans, “Flor” recupera múscul, una cançó que traspua classicisme però té una potència melòdica notable i, com la resta, està impecablement arranjada, incloent el punt final de psicodèlia.
Tot en el disc, de fet, resulta familiar, els arranjaments, els acords, però et vas oblidant davant, per exemple, la preciosa melodia i la història de “Ni fum ni fang ni ferro”. I sobretot en el que és una de les cimeres, “Mercè”, una maquinària de rellotgeria que salta de seguida a la cara. De primeres, per la bonica melodia i la història de la dona que tenia una mare “ploronera”, un pretendent a Mèxic i una besàvia estrangera. Es tracta, a més, d’un dels talls en què Clark es solta més com a vocalista, amb pujades i baixades que desemboquen en un final en què s’hi incorporen unes cordes que fan enlairar-se encara més el tema.
“Glorificat desastre” és un tall endreçat i correcte, amb una bona lletra, que tal vegada pateix en el contrast amb alguns dels precedents. No és el cas de la tancada amb “El rei dels robots”, amb Clark definitivament desfermat com a vocalista, entre harmonies ben parides i cors pianos de grandiloqüència controlada. Un final esplendorós, digne de ser el fermall de qualsevol dels millors discos dels enyorats The Sunday Drivers, sols que els toledans cantaven en anglès. Escoltar “soc el puto rei dels robots” amb una veu rogallosa imposant-se a les guitarres i teclats té molta més gràcia.
Un àlbum ajustat als cànons del gènere? Sense grans sorpreses? Podríem dir que sí. Però no us enganyeu: fer cançons com aquestes no està a l’abast de qualsevol. L’artesania, recordem-ho, també és un art.
