Assemblea, festa major i artística, performance ovidiana

La primavera del 2019, el col·lectiu Ovidi4 (David Fernàndez, David Caño, Borja Penalba i Mireia Vives), nascut anys abans per conrear i reivindicar la figura d’Ovidi Montllor, va fer una cloenda en la sala Beckett de la gira “Cuidem-nos”. Assemblea de gran tonatge polític, festa major alegre i combativa, poètica i musical, amb l’esperit de l’alcoià surant gojós (“açò va per tu, Ovidi, perquè no t’oblidi ningú”) per un ambient emocional i emocionat. Un concert únic que ha generat un llibre disc coeditat per Propaganda pel Fet! i Sembra Llibres, ‘L’Ovidi se’n va a la Beckett’, amb l’enregistrament i textos per al cas de Marina Garcés, Jordi Cuixart o Jana Montllor. I uns altres de Joan Fuster o Monserrat Roig, entre molts més, rescatats de les hemeroteques.

“La memòria no és una placa ni un escrit oblidat. La memòria és un recorregut que transita i fa de fil conductor, de brúixola. L’Ovidi creia en la perseverança i en la força creativa. Insistia i feia memòria com fan els Ovidi4, que amb un filet uneixen l’alcalde de la fera ferotge amb Llarena i a les bombes que van embogir la Teresa amb la infàmia de Gaza”. El resum és de Jana Montllor, en el pròleg d’aquest L’Ovidi se’n va a la Beckett, el nom del concert que l’alcoià no va poder viure per viure. Però hi era. Perquè en aquesta performance plena d’humor, teatralitat, cançó i poesia, es destil·la tot el que va ser i significa l’artista d’Alcoi.

Homenatge laic, sense sacralització, o sense mistificació, a un mite. Si això és possible. Que ho és: perquè d’alguna manera resulta més ovidià l’operatiu dels Ovidi4, agafant les cançons perdurables i imperibles de l’Ovidi per inserir-les en nous contextos —com ara els que definia Jana— que els tributs respectuosos de grups i cantants que porten els temes de l’alcoià als seus terrenys creatius, amb la prudència lògica del respecte per un tòtem. L’espectacle dels Ovidi4, nascuts Ovidi3 (amb l’embrió de Fernández, Caño i Penalba), és més ovidià encara per punk, per irreverent, per bandarra, per transversal. Per combatiu: perquè la “columna Guillem Agulló”, paraules de David Fernàndez, ni oblida ni perdona.

Encara dura la vida dura

Perquè els motius per fer revolta —amb el somriure erosionat o com siga— fan muntons grans com l’ombra brutal del cantant que va sorgir, va com va, d’una modesta i esquerrana família alcoiana de l’estirp dels perdedors que conservaren l’orgull, que feien una samarreta del no res. “L’Ovidi dura perquè encara dura la vida dura”, diuen, com a fórmula explicativa de la brubal vigència dels seus textos, de la seua actitud innegociable.

Hi ha molt d’Ovidi en aquest llibre i disc, no podia ser d’una altra manera. D’un concert amb “deix de comiat i irrepetibilitat”. Poemes i cançons, fotografies, records, dibuixos, com els que li va dedicar Antoni Miró. Hi ha molt d’Alcoi, perquè en parlen també Isabel Clara-Simó, des de la distància (“Sí senyor: som un coi de nació”, escrivia el 2006) o Alfons Om, de VerdCel, qui explica per què, de vegades, no s’ha de matar el pare. O un Diluvi que nasqué per retre tribut el mestre i va acabar fent acampada en els nostres cors i ens nostres reproductors de música. Hi ha aquell homenatge seminal d’Indaptats, del 2004, fet per una altra generació que feia una altra música sense renunciar al lligam de la Cançó, el fil que ho cus tot.

Llegim Ovidi a través de Montserrat Roig o Manuel Vázquez Montalbán (que escrivia en l’imprescindible llibre biogràfic de Núria Cadenes sobre el pont Alcoi-Barcelona), de Maria del Mar Bonet, que li va contar a Penalba per WhatsApp una anècdota meravellosa sobre un piano que queda reflectida en el volum. Per Vicent Andrés Estellés, que sentia amb la mort d’Ovidi “un esgarrany al mateix tel del cor”. Així ho deixà escrit. Per Joan Fuster, des de l’admiració i l’amistat. I per descomptat, havíem de mirar Ovidi des dels ulls de Toti Soler. O, per ser més exactes, mirem a Toti des de l’Ovidi, aquella cançó que l’alcoià li va dedicar al seu inseparable guitarrista, “Què et sembla, Toti?”, que en el llibre apareix amb l’agent de la pregunta bescanviat. Tal i com passava quan enraonaven i el jove Toti demanava el parer de l’ídol, company i amic.

Mira si hem corregut terres

El llibre és també la història d’una iniciativa de set anys i 150 concerts (“mira si hem corregut terres”, diuen els interessats, citant un himne amb sabor a terra i saó de Pep Gimeno Botifarra), d’un intent de no fer d’Ovidi “una estampeta”, com els havia demanat assenyadament l’alcoiana Sandra Obiol. D’un trio al qual, en un arrodoniment màgic, es va acabar unint Mireia Vives i la seua preciosa veu de deessa proletària. Un cercle virtuós i cooperatiu (“Volent ser Ovidi, vam aprendre a ser cooperativa”) amb forma de quartet quadrat: el carisma amb tendresa i el poder de convocatòria de David Fernàndez, l’aportació del poeta dels marges que és David Caño —l’humor mancomunat: sols aquesta parella és capaç de fer-nos acceptar polp com animal de companyia un The Final Countdown amb coartada generacional— i la saviesa musical d’un Borja Penalba que llepa amb fruïció, en bona companyia, la seua maduresa. Vital i artística.

Penalba, Fernàndez, Vives i Caño. Els Ovidi4. Fotografia: Juan Miguel Morales

L’Ovidi se’n va a la Beckett s’alimenta d’aquesta creativitat desfermada i lliure, abeurada del mestre. Els clàssics hi són, redimensionats, canviats, barrejats, fusionats. Però també les melodies de Borja sobre versos de Caño (“Poema del sí”) o Maria Mercè Marçal (la imbatible “Cançó de fer camí”), Mikel Laboa creuat amb Maria del Mar Bonet (“Txori txori de matinada”), Aspencat i Feliu Ventura, Mireia Vives i Toti Soler forjant un duo inoblidable (“Cançó de suburbi”). Entre més moments àlgids d’una sessió que hagueres volgut veure en directe. En temps i forma. Perquè malgrat la fredor aparent de l’enregistrament, ens sentim electrocutats per les espurnes que salten en els auriculars. Nits que duraran moltes vides.

Un projecte que ha generat complicitats a dojo, d’una manera assembleària i natural, creativa, com els cartells que han anat generant les gires del col·lectiu, reflectides —amb encert— en el llibre. Que és capaç, s’ha dit, de fondre la memòria de l’artista amb les lluites quotidianes, amb les injustícies persistents. Combats que ens recorden alguns dels millors textos del volum, com el de Mireia Calafell: “No. No ho vulgueu tot, que el tot està en camí. Té tanta pressa com vosaltres”. Text d’una vigília d’un 1 d’Octubre del 2017. Vigília de l’esperança molta a pals. Humiliada per uns tribunals amb set de venjança.

Aquesta assemblea i festa major deixa un regust més dolç que agre, malgrat tot. Tanca Jordi Cuixart, assegurant que “ho tornarem a fer sense tristors, i orgullosos de reivindicar tots els accents; perquè si és compartida, la vida és més dolça i pruna”, en al·lusió a una cançó que Penalba dedicada a Vives, la preciosa “Tot comença en una dona”.

En acabant, roman l’esperança, la convicció, sí, que hem d’aprendre a fracassar més i millor. El subtítol d’aquest L’Ovidi se’n va a la Beckett que ens deixàvem pel final. Per ocurrent i engrescador: el fracàs com a símptoma d’orgullosa pervivència.

Coberta del Llibre-Disc.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close