Benvinguts a la república animal de Besarabia

Besarabia, el trio que conformen Eva Domingo, Jaume Pallardó i Heidi Erbrich, ha llençat aquesta setmana el seu darrer treball musical, anomenat ‘Animal republic’ (Microscopi, 2021). Amb unes influències musicals innegablement aràbigues i balcàniques, ens fa viatjar cap a un món farcit d’animals humanitzats, els quals ostenten l’anhel d’aconseguir la llibertat. Tot trenat amb un ventall amplíssim d’instruments de segell mediterrani, com ara el llaüt de Creta.

La música s’erigeix, de vegades, com un bitllet cap a universos que només habiten en les ments dels espectadors i dels creadors. La combinació ordenada, canònica i ben trenada de les notes ens transporta cap als mons onírics que han estat somiats pels autors, els quals despleguen, especialment en les peces d’estricta obediència instrumental, tota una sèrie d’impulsos melòdics que ens fan viatjar de manera irremeiable, sense tancar els ulls i concentrar-se en els sons que impregnen la nostra ànima. La resistència mental és totalment ineficaç enfront de l’habilitat de composicions que ens desperten, a banda de sentiments, necessitat de pertinença a territoris, i voluntats inajornables de visitar unes cultures que criden a la porta d’unes orelles permissives amb tota mercaderia sonora.

Sense necessitat d’entregar cap moneda d’or als transportistes, tal com s’havia de fer, segons la mitologia grega, amb el barquer Caront per accedir a l’altra banda del riu Aqueront, el trident valencià Besarabia ofereix una ruta per la geografia musical de la Mediterrània. La fusió d’influències balcàniques, aràbigues i tradicionals ressalten a cada nota d’Animal Republic (Microscopi, 2021), la nova proposta que ha llençat la banda folk durant aquesta setmana. Bessaràbia, la regió ubicada al nord-oest del Mar Negre que dona nom al trident sonor, està present pel mestissatge cultural reivindicat al disc, per practicar unes melodies que beuen inevitablement de les tradicions musicals nascudes a l’Europa meridional i l’Àfrica septentrional, als dominis marítims de la Mediterrània.

En aquest nou treball, Eva Domingo, Jaume Pallardó i Heidi Erbrich ens condueixen mentalment cap a una república animal, en la qual les feres de la naturalesa adopten condicions d’humanitat, trets que han definit l’ésser humà. L’oroneta, l’elefanta, la serp o la girafa són protagonistes indiscutibles d’un disc d’aires pausats, de calma rítmica, tot i que defuig amb voluntat manifesta canons, estructures rígides i comoditats. La confluència, i convivència, harmònica de folk, flamenc, jazz, rap i l’anomenada música global defineixen una obra desproveïda de massa incitacions a ballar. Es tracta, més aviat, d’un àlbum pensat per gaudir, com a plaer minimalista per a aquells devots de les sonoritats canviants des d’un encotillament relaxat, tot i recollir força passatges d’agitada emoció melòdica.

Atesa la igualtat aconseguida entre l’hegemonia vocàlica i el domini absolut de l’instrumental, el treball està confeccionat sobre els jocs d’un ampli ventall de participants, d’actors musicals que ostenten rols diferenciats, abonats al greuge, però sense capacitat de queixa per no estar-hi presents. És cert que el violí, la darbuka o l’ud semblen aconseguir relativa notorietat al llarg del disc, però la viola, el taconeig, les palmes, la mar, el llaüt de Creta, així com tot un seguit d’instruments de percussió, compten amb moments de glòria, de lluïment musical.

Besarabia: món animal. Fotografia: Joost Gerritsen.

L’exemple paradigmàtic del domini d’aquest trident instrumental descrit anteriorment, el qual compta amb les pinzellades de la resta d’actors musicals, és «Giraffe by the sea», una peça vitalista, amb participants sonors de ritme viu, travessada per estrofes rap, adobada amb pinzellades de vals i concebuda per entretenir propis i estranys com si es tractara d’una adaptació contemporània de les històries amb les quals els trobadors il·luminaven la dramàtica i obscura edat mitjana. Un sentiment de vivacitat, de relativa tensió auditiva, que transmet «The Real Royal Turkey», d’innegable identitat aràbiga i amb fragments de lluita entre els instruments de corda nascuts en terres andalusines i una percussió capficada en jocs melòdics. No debades, s’hi proposa aturar de manera inesperada el tempo i oferir un crescendo central que trenca amb temptacions monòtones.

Els raps, la condició trobadora de «Giraffe by the sea», retornen a «Elefanta I-La cacharrería», representació d’aquest còctel musical conformat per sonoritats aràbigues i balcàniques amb un final d’exaltació flamenca gràcies a un taconeig harmònicament deliciós. La seua peça bessona, això és «Elefanta II-Altibajos», reuneix aquestes condicions mestisses, però compta amb una tendència cap a ambients melòdics d’enyorança i melancolia, dels quals és responsable, en bona manera, un violí de propòsits lacrimals. Un clima sonor també present a «El conte del talp que volia ser ocell», que d’una forma contradictòria i, alhora, delirant ens aboca a pensar en les il·lusions perdudes mentre es produeix una batalla musical de ritmes poc predisposats a tempos adagios.

«Oroneta», amb un inici de connotacions místiques, «Cant de Balena», amb tonalitats profundament flamenques, i «Perdut» compten amb una articulació musical allunyada de les contradiccions, amb més coherència entre la nostàlgia a transmetre i les notes interpretades per aquest ventall d’instruments estrets dels racons d’una mediterrània diversa, plural i orgullosa de les seues arrels melòdiques. «Spider tears», fins i tot, reforça el vessant més alleugerit de l’àlbum, adscrit a les incitacions meditadores. «La dansa de la serp», en canvi, atresora alegria importada de les terres aràbigues i de contrades posseïdores d’antics records medievals. Ara bé, sense perdre mai el trellat i l’ordre. Una tendència impetuosa, de pinzellades caribenyes i evocacions explícitament llatines, que irrompen a «El gato rubato». Si fa no fa, una peça amb una energia balladora de la qual manca relativament aquest àlbum nascut de l’essència mestissa dels territoris de Bessaràbia. Unes melodies dedicades en cos i ànima per donar als oients la benvinguda a la seua particular república animal.

La coberta del disc.
Moisés Pérez
Moisés Pérez (Muro d'Alcoi, 1993) és periodista al setmanari El Temps, on ha destacat per abordar temàtiques com ara l'univers de l'extrema dreta, els drets lingüístic, les lluites pel territori o els interessos empresarials rere les privatitzacions dels serveis públics. Abans ha escrit a l'edició valenciana del periòdic digital eldiario.es, el periòdic El Mundo i ha col·laborat en la revista digital CTXT.es. Músic i apassionat de la música en llengua pròpia, en El Temps i ara en El Temps de les Arts fa crítica musical centrada en l'escena de mestissatge.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close