Sempre la du posada, la granota de treball. Pep Gimeno Botifarra (Xàtiva, 1960) és segurament una de les figures que més xafa els escenaris difonent la música d’arrels valenciana, des que un dia va decidir publicar les cançons que arreplegava de la gent gran. I que va començar a difondre en un disc que ja és història musical, ‘Si em pose a cantar cançons’ (2006). Des de llavors, no ha parat en torreta: l’última llavor, ‘Ja ve l’aire’ (El Mico Entertainment, 2023), un àlbum que arreplega cançons de treball i magatzem, un homenatge a la classe treballadora marcat per la presència de les dones en les col·laboracions i el bonic disseny gràfic. I per una pàtina compromesa en la qual ha posat cullera un altre xativí, el cantautor Feliu Ventura. Es pot dir que serà un dels discos importants del 2023? No ho dubteu ni per un segon.
Prova de la dimensió adquirida pel fenomen Botifarra és que pocs artistes de la música popular al País Valencià es poden permetre presentar una nova creació penjant el cartell de sold out, en un temps rècord, en un recinte de campanetes com el Palau de les Arts de València. Això serà aquest divendres 13 de gener, amb una nova formació de músics ben sòlida que també ha participat de l’enregistrament del disc, Tóbal Rentero (cordes polsades i guitarró), Jordi Pastor (acordions, violí i viola), Robert Moreno (percussió), Miquel Pérez (guitarra) i Martina Sabariego (contrabaix).
A l’àlbum, a més, hi ha acreditades col·laboracions de nivell com la Xabi Arakama i la seua trikititza, el saxo de Toni Fort “Pollet” (Zoo) o la trompeta de Nico Alfonso. Més les veus de Noelia Llorens “Titana”, Míriam Albero, Anna Garcia i la mateixa Martina Sabariego. Més les col·laboracions vocals de luxe de Maria Arnal, Carmen París i Judit Nedderman. També hi ha aportació femenina en el disseny de la coberta i el grafisme del disc, un bonic treball de la il·lustradora Belén Segarra, mentre que les fotografies de promoció són de Claudia Marconell.
Amb aquest desplegament, poca cosa podia eixir malament. Ben al contrari, es tracta d’un dels àlbums de Botifarra més estimulants i treballats des del punt de vista de la vestimenta de les cançons, instrumental i vocal, i del tractament de lletres. Un Pep Gimeno que després de presentar el seu cançoner en formats ben diferents, de l’intimisme amb el piano de Pau Cháfer al format simfònic, torna als orígens però amb un punt d’actualització i evolució.
De l’àlbum es va avançar el tall de títol homònim, “Ja ve l’aire”, un tema popular de magatzem que parla de les triadores i encaixonadores amb un cert to reivindicatiu: “Ja ve l’amo, ja ve l’amo… / Ja ve l’amo dels diners / perquè les hores són nostres: / si en vol més que pague més”. Una cançó que en la veu de Botifarra i Titana i gràcies a uns arranjaments molt precisos, funciona com un tro. El videoclip, per cert, està gravat en l’alqueria que el cantant té en el terme de Xàtiva, amb una història sensacional. I és un bonic retrat intergeneracional de la cançó valenciana d’arrels, que ha estat capaç de generar relleus tan joves i consistents com la mateixa Noelia Llorens o La Maria.
“El casino principal” és una havanera amb lletra popular i aportació de Feliu Ventura, un al·legat contra les guerres que té l’al·licient de la participació de Maria Arnal, una cantant molt connectada en els orígens de la seua carrera al treball de recuperació del folklore de Botifarra. Tema que acaba en alt quan un i l’altra trenen les seues veus.
També té col·laboració estel·lar “Si has de cantar el fandango”, amb Judit Neddermann eixint de la seua zona de confort i aportant una tonalitat vocal singular a un tema folk. La particularitat d’aquest altre bon tema, tan ben vestit com tota la resta, és la lletra, en què Feliu Ventura repeteix una experiència “equilingüe” del seu disc Música i lletra: una cançó escrita en la nostra llengua, però que es pot llegir en castellà sense alterar el sentit: “És hora de la partida / però sé que tornaràs: / del país de l’alegria / és una pena marxar!”.
“Jota del camí”, un tema que apareix cap al final del disc, completa les col·laboracions sonades amb la participació de Carmen París, una de les grans recuperadores d’aquest gènere. Es tracta d’una jota d’Aiora amb lletra popular complementada per Feliu Ventura. Que conté uns bonics versos de remat: “Vaig emportar-me una jota / des de València a Aragó: / quan el riu Ebre la mira / se li pugen els colors”.
Hi ha alguns temes més explícitament connectats a la temàtica laboral del disc: apareixen de nou les triadores, en aquest cas d’Algemesí, de “Tingo tango”, la faena específica de “Les xiques del bambú”, un tema enriquit pels cors, i “La parva ja està feta”, un cant de batre del Marquesat. Però també hi ha una cançó dedicada als treballadors de la música, en aquest cas a la banda de Botifarra: “La masurca de l’aixovar”, amb lletra de Ventura, és un original tema per presentar els músics i convidar la gent a ballar.
En aquest punt, entrant en la recta final, trobarem un dels temes més curiosos, que fa referència a la història no massa coneguda de la mort de sis jornalers de la Pobla Llarga que foren assassinats en una concentració davant l’Ajuntament en protesta per la pallissa a un home per part de la Guàrdia Civil. Era l’any 1919. I Feliu Ventura escriu la història, que quasi mereixeria una novel·la, perquè la cante Botifarra en “La dansà de Teranyina”. Un tema commovedor. I musicalment imponent, una de les fites indiscutibles del disc. Una més a sumar a la carrera del xativí.
En un altre registre, “Nonetes” és una preciosa i breu nana que sembla rendir tribut a un treball tan poc reconegut com el de les cures. To solemne equilibrat per un dels talls més humorístics i moguts de l’àlbum, “La murga del dengue”, que serveix per anar acabant el disc. Un treball que tanca la veu enregistrada de la tia Rosa del Marquesat, amb la deliciosa “Café radical”. Un homenatge a les artistes de revista. I a la mateixa tia Rosa.
Una manera esplèndida de tancar aquest Ja ve l’aire, el tribut als treballadors i treballadores d’un treballador incomparable de la nostra llengua, de la nostra cultura i tradició musical. El mite continua creixent.
