Foto:

Caïm Riba

El perfeccionisme en la producció i la frescor en el directe

Caïm Riba: «Mai considero que he fet massa esforç per una cosa. El meu temps no té preu ni límit»

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres i que “viu només d’allò que cau, aigua de núvol i cel blau i que es deixa dur torrent avall, com ses al·lotes cap a un ball”… és algú que de fet va néixer gairebé al mateix temps que aquest grup, UC, i molt a prop, els primers a Eivissa i ell a Formentera. Caïm Riba, va néixer el 1974 i UC neix el 1973, Flors de Baladre es publica el 1976.

Caïm Riba amb la Txell Bonet a la redacció d’El Temps de les Arts de Barcelona

“Mantinc una relació melancòlica amb formentera, són uns temps difícils de recrear i reviure, i teníem dues vides, la d’hivern i la d’estiu, l’esbarjo salvatge, i sempre m’han dit que tinc un tarannà al ritme de l’illa. Era una casa sense llum ni aigua corrent, amb pou, sense bany. La bici i els companys, un gran contrast. Ara em plantejo mil vegades què faig a la ciutat, i trobo a faltar a la natura, però per gestions familiars segueixo a Barcelona”.

Al llarg de l’entrevista, amb el seu somriure marcat, passem de la seva infantesa a una adolescència en la qual “vaig anar a estudiar als EUA als 16 anys, en una zona perduda i profunda, prop del Canadà” S’hi va endur el seu saxo, però el va perdre. “Va ser llavors quan vaig comprar una guitarra elèctrica i vaig començar a tocar autodidactament”.

I va arribar un altre tipus de música, l’electrònica. “I vaig compondre per a mi mateix, perquè amb les bandes no m’hi entenia, m’ho volia manegar jo. Tant agafo la guitarra com em poso a programar”. Confessa que a les bandes li ha costat quallar amb totes les personalitats. “Una mica solitari, a vegades m’hi sento”. Crític amb les músiques fast food.

És molt perfeccionista amb les cançons. “Tot és un joc psicològic quan estàs treballant cançons. A vegades, en treballar-ho massa pots perdre la cançó, pot perdre la frescor, o no, a vegades és només una sensació teva que l’has escoltat molt. Encara que siguin demos, jo ho edito tot, soc massa perfeccionista. I m’agrada si amb 3 elements una cançó funciona bé i ja no cal omplir el calaix, el que no és necessari, no cal, encara que no molesti. A vegades em torno boig donant-li voltes, però això també és un aprenentatge. Al darrer disc no em vaig tornar boig, però l’anterior sí. El pròxim ja el tinc molt avançat. A part, que torni Pastora és possible, però està tot molt en l’aire”.

També ens explica com ha superat un càncer. “La malaltia em va reforçar aquest caràcter que tinc d’intentar no estressar-me per res, no em vaig estressar ni quan estava en procés. Va refermar les meves conviccions. Tota la vida és un aprenentatge, però jo m’ho prenc com una experiència. Abans pensava més que m’hauria agradat fer això, i ara és més l’aquí ara. No em lamento pel que no he pogut fer. El que sí que em costa és no fer res. Vaig a poc a poc, però no m’agrada sentir que perdo el temps. Ara també aprenc a relaxar-me.”

Comentem que li ha fet cançons a les filles i la mare. “Al meu fill li tinc una cançó feta, però no està editada. Al pare és possible que l’acabi fent, però en el seu moment. En vida era complicat perquè la relació era complicada, coses de família, hi va haver un distanciament que podria no haver estat. Però jo no li tinc en compte i jo estic en pau. He cantat moltes cançons seves, com “Noia de porcellana”. Tinc una cançó que no sé si veurà mai la llum que recorda molt l’estil del Pau. Jo per sort o per desgràcia, la meva carrera artística, conscient o inconscientment ha anat per altres camins, i no se m’ha pogut comparar amb el Pau”.

En definitiva, quan parla del seu ofici té clar que “Per mi, val la pena l’esforç, a mi m’omple, veig que quelcom es construeix, i tinc bones reaccions del públic, el retorn que ha estat positiu per algú, que una cançó l’ha fet plorar, a mi ja em serveix. Mai considero que he fet massa esforç per una cosa. És el meu temps i el dedico per mi. Ni té preu ni límit”.

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close