Cantata de Rafa Xambó a València: les llums devorades per les ombres

En una etapa recent com a cantautor bastant activa, Rafa Xambó llança la que és segurament la seua obra musical més ambiciosa, una ‘Cantata de València’ (Stanbrook, 2022), que es presenta com una declaració «d’amor i odi» a la ciutat en la qual acaben surant amb molta més força les zones de foscor. Un àlbum conceptual, a l’estil de les cantates narratives d’Al Tall o Quilapayún, que potser el seu treball més vestit i curós, material que servirà per un imminent espectacle multidisciplinar.

La difícil relació de València amb els artistes, músics i escriptors, que han desenvolupat la seua activitat en la llengua pròpia sempre ha estat conflictiva i ambivalent, per expressar-ho amb termes amables. Una dualitat (hostilitat versus estima) matisada i gradualitzada amb el temps i alguns canvis polítics, però que durant dècades surava de tant en tant, sobretot en l’escriptura, narrativa o poètica. I també en la música: penseu en «València eres una puta», de Senior i el Cor Brutal («Tens el cor de formigó / he plorat fins que s’ha fet de dia», cantava el d’Ènova), una lletra críptica sobre un títol provocatiu i il·lustratiu; o en la meravellosa rumba «València negra» de Borja Penalba i Mireia Vives, dedicada a la ciutat que «ens fa patir», però també la que reviscolava, la canalla i reivindicativa del Terra o Ca Revolta, la de les glòries esportives, la d’Obrint Pas i Estellés, la polis acollidora.

Molta tela que tallar, sobretot si ens anem als anys foscos, els més agressius i cruels. I sobre aquests enderrocs, Xambó edifica la seua cantata, construïda musicalment amb materials musicals clàssics, del folk dylanià al rock simfònic, entre més, amb un equip ben nodrit i feminitzat que serveix per vestir molt eficaçment les cançons: Salva Vázquez al piano, els teclats i la coproducció (signada també pel cantautor), l’inseparable Àlvar Carpi a les guitarres, Lucía Zambudio (guitarra elèctrica), Maria López Menadas (baix elèctric), Eva Català (bateria) i Karla Fos (veus). El Xúquer String Quartet, finalment, li proporciona al treball un elegant i solemne acabat de cordes.

Tal vegada, la filosofia d’aquesta Cantata de València es podrà apreciar millor en forma d’espectacle, que es podrà veure el 22 de desembre al Teatre Principal, amb la companyia Terra a la vista amb guió i direcció de la dramaturga Patrícia Pardo, un dels valors més sòlids i interessants de la nostra escena. Amb una gènesi que cal buscar-la també en un llibre publicat per Xambó el 2020 i que, com tantes altres coses, va quedar sepultat per la pandèmia. En tot cas, com a àlbum estrictament musical, aquesta Cantata funciona, té entitat pròpia. I potser és l’obra més compacta i globalment aconseguida de la trajectòria de Xambó.

«Obertura trista d’una nit d’estiu de 1957», una evocativa peça de piano signada per Vázquez fa d’introducció inequívocament solemne i trista, contextualitzant aquella dura dècada. I obrint el camí a la tremenda «La repressió», que comença amb un recitat de Xambó sobre un fons que remet les obres conceptuals de Pink Floyd. I que parla de Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, Jaume Pérez Muntaner, Francesc Viadel, la tomba d’Ausiàs March… «Racons que foren memòria ara són plens de podriment», canta Xambó acompanyat de Karla Fos. Una peça dura, ombrívola. Llarga. D’una bellesa trista.

El contrast amb el següent tema és total: «L’eufòria» és una cançó folkie esvalotada i bonica, que recupera els viatges de l’autor dels setantes entre València i Barcelona («Estació del Nord, estació de França»), amb una estrofa que és una enumeració de diferents pobles i ciutats de tot el domini, i una referència a la Plaça del Tossal i les seues nits de «lluna plena i alegria esclatant de luxúria». Una cançó edificant, lluminosa i radiable, però molt concisa a l’hora de mostrar les llums de la capital, ocultes per l’homenatge a la resta del territori. I per un remat musicalment estupend però corrosiu amb la València indigesta.

«Amistat i memòria» torna al to calm, un registre de cançó melòdica d’autor, de nou a dues veus, massa convencional segurament, però amb una lletra que reivindica les amistats i les lleialtats que perduren després de les repressions i desil·lusions de la Batalla de València, «regal obstinat de totes les memòries». Seguint més o menys els mateixos paràmetres, però amb arranjaments i melodies vius i bonics, llueix bastant més «Amors impossibles», una cançó construïda sobre un text d’Enric Sòria que aborda la dicotomia que travessa l’àlbum.

Encerta també Xambó en «Degradació» en vestir amb entranyables aires sixties, o de valset romàntic i lleuger, un tema amb un títol tan contundent i connotat, una manera de tractar irònicament els anys de devastació del mandat a València de Rita Barberà. El frasejat a l’estil del mestre Juli Bustamante, un bon conegut de Xambó, els arranjaments vitalistes de cordes i els apunts blues de la guitarra elèctrica, acaben d’arrodonir un conjunt esplèndid que té un epíleg recitat lapidari que invoca l’esperit de Boris Vian: «Però nosaltres no, no escopirem sobre la tomba dels nostres enemics, perquè no ens dona la gana. I tenim misericòrdia, la que ells no van conèixer». Bum.

Xambó, durant el treball en l’estudi.

Potser conscient de la molta teca negativa que ens ha carregat als muscles, l’àlbum es tanca amb «L’esperança», la més òpera rock del conjunt, amb guitarres distorsionades, teclats dels setantes i una bateria més marcada. Però l’esperança gairebé no s’albira entre invocacions a bombardejos, afusellaments, fossars, paraules perdudes, sostres trencats o plors, «una terra dessagnant-se i una nena que plora». «Quanta raó tenia Joan Fuster», canten, en una tornada poderosa i solemne. I de nou, una coda que marca amb precisió el to del conjunt: «I torne a Estellés: mentre pels carrers de València, la gent obscena crida i crema un llibre. Ara, diuen, tot és diferent».

Un tancament escèptic, molt fusterià, que decanta finalment la balança. L’opció tan absolutament legítima com qüestionable de veure l’ampolla gairebé buida. Les llums absolutament devorades per les ombres.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close