Cinquanta anys de meravelles

L’any 1971 constitueix tota una fita en l’àmbit de la nostra poesia perquè veu la llum la primera edició del seu més indiscutible best-seller: el ‘Llibre de Meravelles’ de Vicent Andrés Estellés. Aprofitant el cinquanté aniversari de l’efemèride us proposem un recorregut per les diverses musicacions de què han gaudit alguns dels seus poemes més coneguts.

Vicent Andrés Estellés és, sens dubte, el poeta valencià més popular de tots els temps. Una popularitat accentuada amb motiu de la celebració arreu del territori de la Festa Estellés, convocada inicialment per l’escriptor Josep Lozano l’any 2009 i feliçment consolidada en el calendari cultural del país. Aquesta popularitat és causa i conseqüència alhora de la multiplicació de musicacions dels seus poemes. En el meu recompte particular en porte registrades dalt de 400, 70 de les quals corresponen al Llibre de Meravelles.  

Publicat inicialment a l’editorial L’Estel, amb un bonic pròleg de Manuel Sanchis Guarner incomprensiblement omès a la trentena d’edicions posteriors, el Llibre de Meravelles esdevé un clàssic immediat per l’habilitat del poeta en barrejar els diversos elements que el conformen: crònica sentimental de l’aprenentatge amorós, agre retrat de la València de postguerra, creuament en clau identitària d’aquestes dues línies argumentals, diàleg subtil amb la tradició literària i invocació al compromís col·lectiu com a única esperança de futur.

Les diverses musicacions que s’han fet dels seus poemes han intentat copsar aquesta emotiva amalgama de política i sentimentalitat. A continuació us en proposem, a tall d’exemple, una desena ordenades cronològicament amb un nom, el d’Ovidi Montllor, que no hi ha més remei que repetir: ell va ser el primer en posar-s’hi i a ell en devem el recitat més aplaudit. 

Ovidi Montllor, “El vi”, Crònica d’un temps (Discophon, 1973)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

No sé si s’ha destacat prou la transcendència de Crònica d’un temps en l’evolució de la música popular catalana contemporània. Mirat en perspectiva és un disc absolutament inaudit, facturat amb una llibertat creativa que s’adiu ben poc amb l’estereotip associat a la figura del cantautor. El ben cert és, però, que la barreja de rock progressiu, jazz elèctric i, fins i tot, música d’avantguarda amb què tres joves talents —Xavier Batllés, Víctor Ammán, Juan Soriano— vesteixen la cruesa expressiva d’Ovidi Montllor prefigura unes formes musicals i una sonoritat que en poc temps esdevindrà un gènere autòcton i, per uns anys, ben bé hegemònic: l’ona laietana.

La base d’aquest gènere la trobem ja a la peça que obre el disc, un híbrid recitat-cantat del poema “El vi”, dissenyat com una mena de suite simfònica on les intervencions d’Ovidi —amb una dicció severa que vehicula una enrabiada empatia de classe— s’alternen amb solos de clarinet baix, vibràfon, flautí i, fins i tot, un cor. 

Es tracta de la primera musicació publicada d’un poema d’Estellés —al disc se n’inclou un altra, “Prediccions i conformitats”— per bé que Ovidi ja n’havia fet al·lusió en el títol del seu primer LP: Un entre tants (1972).

El poema ha estat treballat també per Marquet i Marc Egea al seu disc Plantar cara a la vida (3 i 4, 2014) —amb la fastuosa i inquietant viola de roda del darrer— i recentment Biel Majoral l’ha représ amb una musicació de Miquel Brunet més sòbria i continguda (Arasiquesí, Ona Edicions Musicals, 2019).

Ovidi Montllor, “Els amants”, A Alcoi (Edigsa, 1974)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

“Avui m’ha telefonat l’Ovidi […] Em pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió que ha fet d’«Els amants». Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per sempre”. Ho escrivia el mateix Vicent Andrés Estellés al diari Las Provincias pocs anys abans de ser-ne acomiadat de manera fulminant en plena ràtzia anticatalanista. I qui gosaria desmentir-lo? Poques vegades la devolució d’un poema des del paper escrit a la seua primigènia oralitat s’ha fet amb una aprehensió tan minuciosa i clarivident del pathos amb què fou concebut.

Pura intuïció, talent inusitat, rampell de geni o una miqueta de tot això? El cas és que el tàndem Toti Soler-Ovidi Montllor assoleix en aquesta peça un dels punts més alts de la seua creativitat i n’augura futures fites —l’extraordinari Coral Romput que enregistraran amb Toni Xuclà el 1979, per exemple—. El primer dibuixa amb la seua guitarra un paisatge amarat de nostàlgia sobre dues tonades populars, el fraseig de dolçaina que acompanya el cant de les albades i la melodia afandangada que inicia les valencianes per la de l’u. El segon diu el poema donant-li el sentit exacte a cada mot, vocalitzant amb plena complicitat cada imatge i enunciant la gloriosa exclamació final —“D’amants com nosaltres en son parits ben pocs!”— amb una determinació inoblidable.

Paco Muñoz, “No hi havia a València…”, Mirades (PM produccions, 1999)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Paco Muñoz ha sigut un dels cantautors que ha recorregut amb més freqüència als versos d’Estellés per a la confecció del seu cançoner. Fins i tot li va dedicar un magnífic treball monogràfic, Amor i amor(Valdisc, 1986). 

Al disc Mirades va incloure dues musicacions del Llibre de Meravelles signades per Josep Àngel Murillo: “D’un any”, anomenada al disc “La nit de Sant Josep” i aquesta “No escric èglogues” que titola amb el seu íncipit. 

Murillo segueix en totes dues una estratègia estètica semblant i ben afortunada: les apropa a l’univers sonor dels pasdobles interpretats per banda de música. D’aquesta manera el record evocat pel poema agafa un to ufanós i ple de llum on la imatge de “la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra” s’imposa a la del “cadàver verdós” que escorcolla inútilment aquella València de classes populars perseguint una antiga, i fatalment perduda, felicitat.

Espiral d’embulls, “Un amor, uns carrers”, No tot es desar somnis (Blau, 2000)

Joana Gomila, abans de convertir la tradició musical mallorquina en un recurs creatiu d’insòlita fondària artística —vegeu sinó el seu resplendent Folk souvenir(Bubota Discos, 2016)—, era una de les veus d’una formació situada en la cruïlla on es troben el pop i la cançó d’autor: els mai prou reivindicats Espiral d’Embulls. El grup fa temps que es va dissoldre però abans ens va deixar dos discos amb moments veritablement memorables —qui pot resistir-se al torbador encant de la seua musicació de “Llibre d’amic e amat” de Raimon Llull?

Un d’aquests moments correspon a “Un amor, uns carrers”, segurament un dels poemes amb més substància del recull —”Els amors fan l’amor, les històries la història” diu amb tota la lucidesa del món condensada en un vers—. Espiral d’Embulls en canta un extracte molt encertadament cisellat i l’adoba amb aquella melangiosa tendresa que esdevingué la seua enyorada signatura musical.

Soul Atac, “Un entre tants”, Mercat Negre (Temps Record, 2010)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

“Teoria i pràctica de la flor natural” actua a mena de preàmbul del Llibre de Meravelles i conté dues de les expressions més celebrades del poemari: la sentència identitària “ací em pariren i ací estic” i l’anàfora “Un entre tants”, protagonista de quatre dels seus poemes.

Estellés potser els concebé inspirats en la monotonia rítmica del res del rosari, però la seua lectura demana una música a crits. Així ho varen entendre els Soul Atac per convertir-ne una selecció de versos en un refrescant mig temps de pop-soul. I no varen ser els únics: La Carrau els portà a un territori pròxim al reggae, els Taxi Tat completaren l’operació fent-ne un reggae ortodox, Rates de Marjal els convertí en una fuetada de punk-rok, i molt recentment Paula Llopis n’ha confegit una píndola de pop electrònic i ballable. Resulta un exercici ben revelador examinar com els diferents tractaments matisen l’expressivitat del poema i en condicionen la recepció.

Bertomeu, “Assumiràs la veu d’un poble”, 7 d’Estellés (Edicions del Bullent, 2012)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El segon poema de “Propietats de la pena” és, sens dubte, el més icònic i conegut del poeta de Burjassot: un bellíssim himne al compromís civil milers de vegades recitat en celebracions culturals i actes polítics de tota mena. El repte de musicar uns versos tan profundament instal·lats en l’imaginari col·lectiu és enorme. I més si hi afegim la dificultat tècnica que comporta la seua irregularitat estròfica i el particular ritme intern en què se sosté.

Albert Ortega Bertomeu, que ha dedicat dos treballs monogràfics a l’obra d’Estellés, evita tota solemnitat i confina el poema en una esfera íntima, de diàleg amb un mateix, de presa de consciència individual, amb resolució i, al mateix temps, insinuant en la dicció un subtil deix de dubte.

El Corredor Polonès, “El ball”, Fenòmens tangibles (2013)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El Corredor Polonès fou una de les bandes més fascinants sorgides en la primera dècada del nou segle. El seu primer llarga durada, L’Embaràs d’Agnieszka (Producciones Malditas, 2010) perdura com el millor exemple de l’adopció de les lliçons del grunge i l’stoner a casa nostra. Per al següent disc, Fenòmens tangibles (Tourbolet, 2014), més cru i directe que el predecessor, van incloure una adaptació d’“El ball”, poema pertanyent a “Teoria i pràctica de la flor natural”, que va musicar Jorge Sarraute per a Ovidi Montllor alternat amb fragments recitats de l’Inventari Clement, Hamburg, Lletres de canvi i “Un amor, uns carrers” del mateix Llibre de les Meravelles. Ovidi va incorporar aquesta musicació, oscil·lant de delicada a urgent, de vaporosa a metàl·lica, allunyadíssima dels seus registres més coneguts —llunyania reforçada pels arranjaments orquestrals de Joan Albert Amargós—, al disc Bon vent i barca nova (Ariola, 1978). No cal dir que El Corredor Polonés esbandeix el vapor i la delicadesa per buscar nerviosament el foc i la ferocitat: una descàrrega elèctrica que funda el seu desencant en els dos darrers versos del poema que articula el collage: “És com un ball que una pena sosté. / És com un ball o mortal minué”.

Ona nua, “Llàgrimes”, Un gat i un home al seu costat (Mésdemil, 2015)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Ona nua és el nom del projecte més personal del cantautor i productor alzireny Josep Pérez, una proposta que es mou en coordenades pròximes a les del folk americà més sinuós i impressionista, de vol rasant, to confidencial i proper i ambients crepusculars. Tot i això, si visitàvem el seu canal de versions —on ja supera llargament el centenar de publicacions— comprovaríem que l’amplitud de la seua mirada transcendeix totes les circumscripcions estilístiques on pretenguem relegar-lo.

De moment només ha publicat un disc en solitari, el fantàstic Un gat i un home al seu costat, on va donar a conéixer dues musicacions del Llibre de Meravelles: “D’un any” i aquesta “Llàgrimes” (titolada “La collita” al text original), beneficiada d’una melodia que encaixa meravellosament amb la desolada vivor del poema. 

Pau Alabajos, “Postal”, Ciutat a cau d’orella (Bureo Músiques, 2015)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

L’ombra d’Estellés es projecta per tota l’obra d’Alabajos amb citacions recurrents, títols de disc —Una amable, una trista, una petita pàtria (2011), L’amor i la ferocitat (2016)—, inclusió de recitats i musicacions i dos treballs monogràfics: Mural del País Valencià (2013) i Ciutat a cau d’orella (2018). Aquest darrer inclou fins a set musicacions del Llibre de Meravelles: “Crònica especial”, “Els amants”, “D’un any”, “També”, “Testament Mural”, “Show” i “Postal”. Totes imbuïdes de foscors i amargor, amb una voluntat evident de reforçar musicalment la rància grisor del temps que glosa el poeta i il·luminar, amb un tènue besllum, els petits brins d’esperança que brosten en els records del festeig. Així ocorre en aquesta bellíssima postal estellesiana on la música i la interpretació d’Alabajos vacil·len entre la melangia i la joia d’“un amor tan gran com la Seu de Mallorca”.

Marçal Calvet i Clara Poch, “Ací em pariren i ací estic”, Fortuna (Microscopi, 2021)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Per il·lustrar la musicació de la justament cèlebre sentència “Ací em pariren i ací estic” —en estreta afinitat emocional amb “Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs” i, si m’apuràveu, tampoc no massa distant de l’igualment cèlebre, per altres raons, “Això ho pague jo”—, podíem haver triat l’opció més canònica d’Andreu Valor, l’adaptació en forma de cant de batre, brodat per Patxi Ferrer, de Sis Veus per al Poeta, la portentosa revisió d’Apa, exhibint tota la magnificència dels seus diversos registres vocals, la més serena i reflexiva de Bertomeu, les lectures melòdiques de Josep Vicent Tallada o Natxo Gironés o la més bluesy d’Artur Àlvarez. Ens decantarem, tanmateix, per l’aproximació arriscada, teatral, poderosa i vulnerable alhora, que en fan Marçal Clavet i Clara Poch: una prova fefaent de la ductilitat dels versos d’Estellés però també de la seua imbatible vigència. El temps passa i continuen interpel·lant les noves generacions d’artistes amb la mateixa força amb què enlluernaren el petit cercle intel·lectual valencià que els descobrí ara tot just fa cinquanta anys.

Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close