Daft Punk se separen

Daft Punk se separen. Si fem cas d’Epilogue (1), el seu darrer i cinematogràfic clip, on el robot de casc daurat activa el mecanisme de destrucció del robot de casc platejat, que després s’allunya prou a fi d’evitar el dany que la seva explosió podria causar sobre el company, és per sempre. Què faria tot sol el robot que queda? No ho sabem. A menys que algun recurs narratiu fantasiós ens el recuperés, de moment, el constructe queda desactivat. A partir d’ara, el robot de casc daurat, si vol continuar el camí, l’haurà de fer tot sol.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Epilogue

Epilogue no ens deixa saber del cert quin dels dos integrants del grup és el que queda. Però si la història és com ens ho van voler fer veure a Electroma (2006) (2), un film que alguns youtubers han qualificat d’avantguarda -com qui diu L’année dernière à Marienbad (1961), d’en Resnais, o millor, Emak Bakia (1926), de Man Ray-, tal vegada no en queda cap. Les imatges d’Epilogue són totes extretes d’Electroma, on després de l’explosió que destrueix el robot de casc platejat, el que queda es despulla del casc daurat i, deixant al descobert la circuiteria, el destrueix. Amb les restes transformades en mirall d’augment, concentra la llum del sol del desert sobre la seva mà biomecànica. L’incendi puntual de la pell robòtica s’estén a la resta del cos, que, convertit ara en torxa robòtica, probablement encara conscient, s’endinsa en la nit a la recerca d’una fi on, a la manera de l’home incendiat d’aquella video instal·lació de Bill Viola al Palau dels Papes d’Avinyó (2000), serà completament reduït a cendres.

De forma similar als Kraftwerk, que van triar el nom per haver estat titllats de Krautrock (rock-xucrut) per la crítica anglesa, Daft Punk ho van fer com a reacció al que s’havia dit a Melody Maker sobre Darlin, la banda formada pels mateixos Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo amb Laurent Brancowitz. Eren, segons el crític de torn, a bunch of daft punky trash” (un munt d’escombraria punk ximple).

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Home work

El treball dels seus àlbums d’estudi és pura rellotgeria. S’hi dediquen. Hi pensen. Passen anys entre un i altre. Des de Homework (1996) (3), el primer disc, que va suposar un canvi de paradigma en la música electrònica de ball, la major part del material sonor dels seus productes és electrònic o processat electrònicament. En disfressen, però, voluntàriament, la natura electrònica, fins el punt que els sons d’aparença més clarament electrònica, sovint tan sols anecdòtics, no acostumen a ser centrals. La de Daft Punk és una música de muntatge i en això s’acosta al quefer cinematogràfic. Al llarg de les peces, la invariabilitat rítmica dels ostinati aporta la continuïtat a un discurs sonor elaborat per mitjans de la juxtaposició de gairebé qualsevol material sonor. Als discs s’hi troben força manipulacions d’estudi, en especial, les relacionades amb l’espacialitat de les fonts sonores, paisatges sonors, ambients, locucions, silencis llargs que condicionen l’escolta del que està per venir, però també del que s’acaba d’escoltar. El ritme funky de la guitarra, gairebé sempre en un pla mig, el baix i algún solo ocasional de guitarra en són les úniques restes musicals d’una altra època. Si canta, la veu es manifesta sempre tractada per alguna configuració de vocoders o ultraharmonitzadors. Per la seva banda, la bateria és molt sovint marcada per la batuda mecànica, invariable, del bombo electrònic.  D’aquesta manera, les icones sonores tal vegada més referencials de la humanitat, la veu i les formes de dur el ritme, amb una transformació electrònica que mai les annula completament, sintonitzen perfectament amb l’ús de cascs especialment dissenyats per les seves performances en viu, que fa referència icònica a la hibridació entre la natura humana i la robòtica. Fins aire condicionat i comunicacions per ràdio tenen els cascs, però Daft Punk no van presentar públicament l’aparença robòtica fins Discovery (2001) (4). Fins aleshores, llurs identitats havien estat expressament ocultes; però rere màscares. A voltes, a les entrevistes, rere bosses d’escombraries o difuminades per algun filtre. Tret d’una aparició fugaç en 1996 (5), mai vàrem arribar a saber qui era qui. Ara els comentaristes ens expliquen que la raó per amagar la identitat dels membres de Daft Punk reres els cascs és purament artística i conceptual, que fa referència a l’òrbita de grups com ara Kraftwerk, Kiss o Ziggy Stardust. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Discovery

Pero la llavor, crec jo, cal cercar-la en la fascinació per l’anonimat, la timidesa, també, que a vegades duen a la necessitat de creació d’entitats noves. La despersonalització i la síntesi de personatges no és un fenomen aïllat en la música i la cultura dels espectacles. És quelcom que els mitjans electrònics i l’estudi propicien fins el punt de la creació de personatges com Hatsune Miku,  la cantant hologràfica japonesa, a qui Daft Punk s’acosta amb Interstella 5555: The 5tory of the 5ecret 5tar 5ystem (2003)(6), la pel·lícula de ciència ficció animada franco japonesa, realització visual de Discovery. Però la construcció de personatges mediàtics ve de lluny. Ha estat constantment depurada a mida que els mitjans de comunicació massiva creixien i evolucionaven. Marilyn no era la dona inconscient que representava en tantes pel·lícules o en les seves aparicions públiques.  

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Random Acces Memory

Si ara se separen, però, vuit anys després de la darrera publicació d’estudi, Random Access Memories (7), per què ens ho anuncien amb un producte tan elaborat ? En desconeixo les causes, però des que tinc memòria de la indústria discogràfica pop, les aparicions mediàtiques dels seus protagonistes han anat sovint plenes de mites i llegendes, qui sap si encara més que les fabricades per Hollywood. A aquestes alçades sabem que moltes d’aquestes construccions no són innocents, que l’objectiu és reforçar el vincle emocional amb els fans. Una de les que recordo més sonades és la “mort” de Paul McCartney,  anunciada segons els experts del moment a la portada del vuitè disc dels Beatles, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.

Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close