La vida dona moltes voltes i la música, també. El compositor, guitarrista i cantant Eduard Iniesta ha transitat per la world music però deu discos després, aposta pel rock d’autor a ‘Trajecte animal’ (Discmedi, 2020). Un disc sincer que ha escrit a quatre mans amb el seu germà Xavi Iniesta (lletres i harmònica), acompanyats d’Àlex Tenas (bateria), Cristina Membrive (baix elèctric) i Gerard Nieto (Hammond).
Aquest és el teu desè disc, un número especial que també denota una trajectòria consolidada.
La veritat és que estic content. La meva trajectòria en solitari l’he alternat amb treballs amb altres artistes. De sobte m’ha entrat el desig de fer volar la meva música i ara em trobo en una etapa molt diferent. Son deu discos però l’Eduard Iniesta és molt diferent.
En quin sentit?
Un Eduard Iniesta més segur i amb les coordenades molt més clares, l’estil molt més dibuixat i definit. I amb un trajecte, aquest ‘Trajecte animal’. Amb una certa edat, un cert bagatge… Porto molts anys al món de la música i la vida et porta per determinats camins que et fa parlar d’unes coses que abans potser ni les haguessis esmentat. El deu és un número per canviar i fins i tot em vaig plantejar com a títol posar-li ‘10’. Per mi reflecteix molt aquest camí. Però amb ‘Trajecte animal’ vaig trobar aquesta manera més canalla de reflectir tot aquest pas.
Com ha anat el procés de creació del disc a quatre mans amb el teu germà Xavi Iniesta?
Molt bé! Realment es produeix una simbiosi molt natural a tots els nivells. Quan cantem les veus empasten, el concepte de la música és molt similar i la direcció cap a on volem anar. El treball de la creativitat és molt senzill amb ell. Sempre hem fet coses junts, però a quatre mans no ho havíem fet mai. Podríem dir que és un disc de germans. Ell ha agafat l’harmònica, que la toca molt bé. Ha escrit les lletres, jo la música. Jo opinava sobre les lletres i ell sobre la música, i al final ha sortit aquest disc.
Quin procés has fet per sentir-te les lletres teves i a l’inrevés, el teu germà amb la música?
Hem volgut que el Xavi reflectís les meves vivències. És un disc molt personal. No vull dir que sigui autobiogràfic perquè hi ha moltes coses inspirades en situacions, però sobretot hi ha un parlar molt les coses: com vivia jo el treballar a la Plaça Reial amb el meu pare els diumenges al matí, com he viscut jo la malaltia de la mare, l’amor i l’enamorament. Ha recollit les meves idees i vivències, i n’ha fet lletres.
És per això que ha de ser algú molt proper com un germà, sinó, no tindria sentit?
Ho pots basar en poesia, però al final son imatges poètiques que tu te les fas teves i les cantes. Jo volia que fos una cosa molt personal i molt meva. Ell s’havia d’introduir dins el meu món i jo alhora de cantar-les, sentir-les meves, però és que les històries ho són. Ha estat un trajecte i un treball molt maco de fer.
Heu descobert coses l’un de l’altre que no sabíeu?
I tant! I mira que és curiós. Nosaltres som una família de molts germans i som els més propers d’edat. Ens portem cinc anys. La visió de les coses i de la vida, és molt diferent com ho veiem, però tot i així hem trobat punts comuns i son els que d’alguna manera hem reflectit. Hem anat a parar a les coses que tenien una fortalesa que ens ve sobretot per les coincidències, que els dos anem per la mateixa direcció dona més força al contingut de les lletres. Perquè d’alguna manera per ell no és res imaginable, tot és molt real i per mi també.
El teu germà és music de professió?
És music d’afició i jo de professió. L’estic portant cap al costat fosc de la vida! (riu) Realment el rock’n’roll té una mica aquesta fama. Ens hem endinsat en aquesta cosa més canalla. Però ha estat poc impostat, ho hem tingut a sobre. Quan vaig començar en el món de la música em sabia tots els solos de Cream, Eric Clapton… M’havia abduït per aquest tipus de música, però després no sé perquè vaig virar cap a la música més ètnica, el jazz…. És natural que passi per tots aquests estils. Mai m’he volgut empresonar sota cap etiqueta, odio les etiquetes. Però ara hi ha una etiqueta per posar, és molt més clar el lloc on estem.
Suposo que tens moltes ganes de presentar-lo en directe.
Està costant molt. El 15 de novembre tenia un concert a Viladecans, però s’ha cancel·lat. Estem buscant nova data, potser cap al desembre. M’ho he pensat molt de treure el disc en aquestes condicions. Però hem de tirar, no es pot parar.
Com ha condicionat el confinament en la creació de ‘Trajecte animal’?
A nivell personal i emocional m’ha ajudat moltíssim perquè m’ha tingut ocupat amb una il·lusió que m’ha mantingut ferm. Han anat sortint altres projectes però aquest ha sigut la principal. A nivell de treball, li ha beneficiat molt el confinament perquè li he dedicat més temps del que li havia dedicat a qualsevol altre disc, que els hi dedicava entremig de concerts, compaginant altres projectes, etc. Li he dedicat moltes hores a tot: des de la imatge, qualsevol nota que hi ha, la tria de l’estudi, el tècnic, els músics, el tempo i les tonalitats de les cançons…
Els tempos de la indústria musical també han canviat amb els concerts en stand by, així que treure un disc ara és una aposta valenta.
Hi haurà moments en què obriran els teatres i ho haurem d’aprofitar. I està clar que assegut a casa i sense res a oferir no farem res. Per mi, la premissa bàsica és tenir una feina per mostrar. L’anterior disc, ‘White Hole’ (2019), va tenir la seva vida però per mi no té sentit tornar-hi un altre cop. Jo que soc molt inquiet creativament parlant, tenia més sentit començar de nou. Crec que estarem començant de nou moltes vegades. Aquest nou disc esperem allargar-lo al màxim. La idea és tancar la gira al Palau de la Música el gener de 2022, i tot el que hi hagi pel mig és una incògnita. Tenim concerts tancats a Viladecans o Lleida, per exemple, però s’haurà de veure quan es podran materialitzar. Haurem d’intentar buscar noves maneres de fer, però els governs i les institucions ens hauran d’ajudar perquè la cultura revifi, que no s’enfonsi, que les sales no tanquin com està passant.
