Les modes venen i van, però les cançons sempre hi son. Lluny d’anar a la tonada fàcil i agradar a tothom, Trau prefereixen apostar pel que els hi agrada i els fa ser qui son. Ho demostren de nou al seu tercer disc, 33/45 (U98 Music, 2020), on el seu surrealisme i el pop sixtie segueixen latents, però caminen endavant amb pas decidit. Si voleu conèixer el grup, una bona presentació és el seu nou videoclip “Segueixo caminant”. Parlem amb la banda de la nova etapa i les cançons que els acompanyen.
El títol del disc és un homenatge als vinils que us han marcat. Per què heu decidit homenatjar-los en el tercer àlbum?
Xavi Artigas (teclats): Ens hem trobat amb un component nou que també és un malalt dels seixanta. Així que hem acabat de concretar que som fans dels 60, encara que hem fet una mica de volta a la música que fem en aquest disc. No ho podem evitar, ho portem a la sang, i sobretot, el format vinil.
Núria Bòtia (baix): Ara tothom publica vinils, l’estrany és el CD, mola molt!
Al cap i a la fi, el format físic en LP també li dona més valor.
X.A.: El format és molt més maco, la portada és com un quadre. Abans, als 60-70 la portada i el disseny eren molt importants. És un quadre que el pots penjar a l’habitació. El Sergent Peppers dels Beatles, reduït a CD, perd gràcia. En un CD tot queda reduït i pots dissimular un mal disseny. En el format vinil, a més, tries la cançó amb el teu braç.
Roger Gascón (bateria i productor): De fet en aquest àlbum, el vinil encara té més importància en el disseny. La forma del disc (del vinil) conté la portada, si el treus, queda un forat i la portada desapareix. Amb el CD no passa. És un homenatge al vinil, el disseny està pensat per aquest format.
Sou amants dels sixties des de sempre, fins i tot abans que el concepte vintage es posés de moda. Us molesta aquesta moda passatgera?
N.B.: El single, “Segueixo caminant” parla d’això. Potser les modes venen i nosaltres seguim fent la nostra. I anem evolucionant perquè aquest disc sona molt més modern i diferent, però en el fons les influències son les que son. En el fons, tothom hauria de ser fan dels 60-70, son la base de tot el que escoltem.
Pau Torrents (veu i guitarra): El títol del disc també fa referència al nombre de components, de 3 a 4, i ara 5. I a més, el disc dura 33 minuts!
També ho vau buscar?
X.A.: El temps del disc no és pensat, ens vam adonar després que havia coincidit.
R.G.: Si ho haguéssim pensat prèviament, hauríem posat més segons per arribar als 45!
P.T.: Però que hagi passat sense voler és guai.
N.B.: És màgic!
El Roger s’ha incorporat a la bateria i el Pau passa a cantar a primera línia i acompanyat d’una guitarra elèctrica. Què han suposat aquests canvis?
P.T.: Estic content que el Roger estigui amb nosaltres. Ha aportat aire fresc i moltes idees noves en poc temps. Només hem fet un concert així que a primera línia tampoc m’he pogut sentir gaire. Suposo que és un camí, ho haig de provar moltes vegades.
X.A.: Hi ha una cançó del Roger que ha entrat al disc, “Gel que ja no torna”.
R.G.: La dolenta del disc, la que sempre feia el Ringo! (riuen)
P.T.: I és bona! El Roger ha sigut culpable del videoclip, del disc i del disseny.
Com va sorgir la teva arribada al grup?
R.G: Seguia Trau des del Sona9, els seus inicis no però sí els seus grups anteriors. Algun dia havia pensat: ‘M’agradaria gravar-los!’. Més endavant vam gravar una cançó pel programa de TV El Celobert i també vaig pensar: ‘A veure si algun dia els produeixo un disc!’. I un dia em truquen i em diuen: ‘El Pau vol deixar les baquetes, t’animaries a substituir-lo?’
N.B.: Vols ser un Trau?
R.G.: Exacte! Els vaig dir que m’ho havia de pensar, vaig penjar i vaig dir-me: ‘He de dir que sí!’. Com a persones i com a músics m’agraden, l’únic problema era implicar-me en un altre grup, però no passa res perquè és Trau. I a més, m’enganxa en una època tranquil·la amb altres projectes. Així que Trau al 100%.
En el primer disc un grup debuta, en el segon es consolida. En el tercer què us plantejàveu?
X.A.: Volíem canviar, però sent nosaltres. Donar-li una volteta al so, posar-li un vestit nou a les cançons. Aleshores, era perfecte que el Roger fes de productor. Era el moment. Podíem assajar menys amb el Jordi Bastida (guitarra) i havíem de fer les cançons gairebé sense guitarra. Això ens va ajudar a buscar altres maneres per després anar a l’estudi i gravar.
R.G.: El Jordi s’ha hagut d’adaptar als espais que hi havia. Els arranjaments que havíem fet de bateria, baix, teclat i una mica de guitarra del Pau, i al final, ell havia de posar la seva part. Això ha fet que sigui un disc una mica diferent amb un so més despullat. Molta gent que l’ha escoltat ens ha dit que hi ha més presència de baix o teclats. Però jo diria que s’ha buidat, els instruments tenen el seu lloc. S’ha de dir que les guitarres que ha fet el Jordi son una passada, és molt difícil trobar arranjaments per omplir aquests espais i que quedi bonic. La cançó demana això, doncs ho fa. Fa les notes que fan falta i això és clau.
N.B.: Només el Jordi, o pocs guitarres, ho poden fer.
Un tercer disc també vol dir que coneixeu la indústria musical catalana. Heu canviat de mànager i de discogràfica. Tot i la situació actual que estem vivint, heu trobat el vostre lloc?
X.A: Estem millor que mai, però la situació actual no ajuda. Tot anava per bon camí: aires nous del Roger, nou disc, mànager nova i potent, la Catalina Rosselló, i nova discogràfica, U98 Music.
N.B.: La Catalina només porta la Judit Neddermann, Mazoni i nosaltres. És molt exclusiu!
X.A.: I U98 son molt enèrgics! És l’energia positiva que necessitàvem. Llàstima de la situació actual i ens trobem que les sales no poden obrir i no podem presentar el disc.
N.B.: Però aniran sortint coses amb aforament limitat. Tot i ser una situació greu i que no ha passat mai, mirem endavant.
