El retorn pletòric a la ‘Llar’ de Neus Ferri

La de la cantant Neus Ferri (Alcoi, 1984) no és una trajectòria usual. Llançada en l’àmbit estatal a principis de la dècada passada pel programa ‘La Voz’, i després d’un parell d’àlbums en què va anar girant de la grandiloqüència ‘mainstream’ a un discurs més personal, l’artista fa el gir definitiu amb ‘Llar’ (Maldito Records), un disc que, sense perdre ona expansiva, és un replegament, un retorn als orígens, a la seua casa i a la llengua dels seus pares. Un procés que és alhora un salt artístic.

Més enllà del talent vocal, d’una veu dúctil i poderosa, costa trobar els rastres de l’artista que va quedar finalista el 2012 del programa La Voz i que debutava en el mercat discogràfic, de la mà del seu tutor en aquell espai televisiu, l’asturià Melendi, amb un primer àlbum grandiloqüent i sobreproduït per a la multinacional Warner. El talent hi era en aquell Aquí me tienes (2017), però es posava al servei d’un discurs de radiofórmula que ben aviat va modular. El seu segon treball, en l’eclèctic segell valencià Maldito Records, amb producció de Pachi Garcia Alis, Canciones de amor al odio (2019, finalista dels Premis Carles Santos), era ja des del títol un disc decididament més personal i autoral, amb incursions en diversos estils però d’esperit rugós i roquer, amb temes tan cridaners i poderosos com “La calma”.

Aquell disc, encara cantat en castellà, ja estava més a prop dels Tulsa de Miren Iza, posem per cas, que dels seus orígens mainstream. Una llavoreta que va tenir un correlat amb el primer tema enregistrat en català, el single “Sant Joan”. El retorn a casa, a l’úter matern, ha quedat coronat amb Llar, un disc de nou per a Maldito Records enregistrat majoritàriament en l’IVAM-CADA d’Alcoi amb la producció d’Hèctor Tirado i Blai Antoni Vañó. El que Neus Ferri considera el seu treball “més íntim”.

“En Llar li cante a la meua família, als qui han estat abans i als qui vindran, a l’amor, a l’esperança, al dol, a la conducta humana i a la vida. És un disc sentit i sobretot és una tornada a casa, tant pel que em porta emocionalment escriure i cantar en la meua llengua, com per l’auto-validació que per a mi ha suposat tot el procés. Em reconec i me n’alegre, soc i seré llar”, explica l’artista, ara resident a Menorca, citant el text d’una de les cançons.

“Tremole” és la carta de presentació del disc, un tema que comença amb un fraseig molt Clara Andrés per virar cap al rock de guitarres límpides però enèrgiques (tocades pels mateixos Tirado i Vañó), que envolten la veu granulosa de Ferri, el més acostat segurament a l’esmentada Miren Iza de la nostra escena però amb molts més registres. Una cançó aparent, tancada amb ànima blues, sobre l’ambivalència amorosa: “Explote / No vull pel mig les nostres robes // Als núvols el pols / sublimació en segons / qui anava a dir que ens escriuríem cançons d’amor // Una excedència de ma vida amb tu i no en tindria prou”.

“Au” és cançó amb alè líric, que va fent-se més country i polsegosa, fins arribar a una tornada pletòrica, que Ferri interpreta des de les entranyes: “I passar de llarg, com una au que ja vola i se’n va / I deixar que el fang seque el cos per tornar a caminar // Com una au que ja vola i se’n va”. Un tema imponent, al qual no li falta ni li sobra res, que fa que els seus quatre minuts llargs passen com en una alenada.

“Llar”, un dels dos avançaments juntament amb “Au” —una tria de singles impecable— conté el discurs de la tornada a casa, de reaprendre i trobar respostes en la marxa enrere, a les cançons i riures de la infantesa, de nou amb una tornada melòdicament esplèndida, amb la cantant fent exploració vocal. “Avui per fi, no es tard / em reconec i me n’alegre / Soc i seré llar”, canta.

“Ella”, un dels dos temes en castellà, mostra la ductilitat vocal de Ferri, capaç de combinar subtilesa i dolçor amb l’esquinçament. Cançó de repòs que convé desfullar a poc a poc per apreciar els detalls del text, la interpretació i els arranjaments. Passa també amb “Va davant”, amb un fraseig d’arrels que Ferri també broda. Folk de guitarres, amb un peu en la tradició nostrada i un altre en l’anglosaxona, d’arranjaments modèlics (menys sol ser més) i un text que cal llegir i escoltar amb atenció. “Qui demana és que no en té / Qui ja en té en demana més / Se’ns esfuma la vergonya”.

Llistó pels núvols que la “La flama” sosté airosament amb una arrancada blusera que esclata en un exercici espectacular de power-pop autoral, amb Ferri desfermada entre acústiques i elèctriques tan canòniques com irresistibles. Molt diferent de l’altre tema en castellà, “Ojalá”, un bonic tema de desamor que serveix per baixar les revolucions i gaudir de com la cantant alterna registres amb una suficiència a l’abast de molts pocs i poques intèrprets.

Neus Ferri. Fotografia: Alba Garcia

En un àlbum amb tan sols huit cançons, “Dol” és el fermall, una cançó de construcció més convencional que la interpretació de Ferri fa surar. Això i un altre bon text que parteix d’una situació luctuosa i reconeixible (“El sol ja no passa per la porta /sap que tu no hi ets dins”) per jugar després amb simbolismes i significats més elaborats i críptics: “(…) pensava que anàvem a ballar tan separats aquest camí / que era una excusa per tornar / per amagar-te dins de mi / quan no sabia fer callar la teua melodia dins el pit”. Tot, enunciat amb l’energia i l’electricitat que és capaç de transmetre la cantant. A qui el replegament en si mateixa, la recerca de les arrels, l’ha llançada a una altra dimensió artística. Amb l’ajut de Vañó, Tirado i la resta de músics, Jorge Molina al baix i Adrián Perales a la bateria.

Un aparent salt enrere que, en realitat, és un salt endavant.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close