Kevin (Hidden Track Records, 2019) és el quart disc de Ferran Palau, projecte que ha rebut el Premi El Temps de les Arts de Música Popular. El músic de Collbató ha defensat el que ha batejat com a pop metafísic en un dels moments més brillants de la seva trajectòria. Però, lluny de les etiquetes, fins i tot de les pròpies, Palau crea un imaginari fascinant, farcit de cançons íntimes i d’una qualitat indubtable. L’autor explica en aquesta entrevista que tots estem perduts en aquest món. Les seves cançons, però, fan que el viatge sigui més plàcid.
Kevin comença amb una frase que podríem dir que ja s’ha convertit en tot un himne de la teva discografia: ‘T’estimo com estimen els adolescents’, de la cançó “Univers”. L’hem vist moltes vegades en piulades de Twitter, la gent la canta a ple pulmó als teus concerts. Què et sembla que una frase tan íntima esdevingui tan col·lectiva?
És una passada! S’ha convertit en una de les meves frases daurades i no m’ho pensava. Quan vaig escriure-la, la trobava una mica evident. Però vaig pensar: “Anem a totes, o m’ho crec o no m’ho crec”. Potser és un tipus de frase que uns anys enrere m’hauria costat més de posar en una cançó. En aquest sentit, va desencallar un cert nou discurs de fer les coses més evidents, parlar més directament del que sento sense haver de buscar paraules estranyes. El meu segon disc Santa Ferida (2015) és un àlbum de lletres molt més rocambolesques, més gòtiques. A mesura que vaig anar avançant, cada cop em sentia més segur per dir coses més simples, més directes però sense perdre cert misteri o enigma, que a mi és el que m’interessa transmetre a les cançons.
No hi ha periodista que no t’hagi preguntat qui és Kevin, però seguint la voluntat d’aquesta intimitat compartida i el misteri, s’ha convertit en un personatge proper i desconegut a l’hora.
També vaig tenir aquesta sensació: “Quina quina mena de títol és aquest? És el títol més lleig del món”. Jo no tinc molt clar per què escric ni com em surten les coses. Quan intento fer títols que tenen a veure amb el que hi ha al disc, em semblen una mica repel·lents, aquesta mena de poètica catalana que és inevitable perquè la tenim, però que en un títol no m’agrada que es vegi. En canvi, Kevin és tot el contrari. Em semblava un punt de partida per anar cap a algun lloc que no sé quin és. Agafo aquesta paraula, la tiro aquí a sobre i acaba sent un interrogant per a mi mateix. I quan hi ha aquest interrogant a mi em sembla interessant. Jo també moltes vegades haig de desentranyar què signifiquen les coses que escric. Kevin és això, el títol del tercer disc, Blanc (2018) és això, i Parc (2021) -nom del darrer àlbum- també ho és. Són paraules que venen, m’agraden com sonen, com s’escriuen i a partir d’aquí puc desplegar un imaginari.
Els discos no es poden entendre sense el moment vital que els envolta, que acompanya l’artista. Ara que ja han passat gairebé dos anys, quin va ser el context de Kevin?
Vaig deixar el segell discogràfic on estava abans, Halley Records, amb qui havia publicat tres discos. Així que Kevin era el primer àlbum que, d’alguna manera, autoeditava perquè l’editava amb el segell de la meva parella, Louise Samson, que s’anomena Hidden Track Records. Era tota una aposta per a mi, vaig deixar la feina i vam invertir molts diners. Tenia inseguretat al mateix temps que molta il·lusió: a veure què passaria. Abans de treure el disc vam treure el senzill “Univers” i de cop hi va haver molt de feedback, molt més que amb cap altra cançó que hagués tret mai. I això em va donar molta tranquil·litat a l’hora de publicar el disc sencer.
L’àlbum el vau publicar en una data històrica de la política catalana.
Va sortir precisament el mateix dia que es van anunciar les sentències dels presos del procés. Jo estava a Barcelona fent entrevistes. Però només en vaig fer una a iCat FM, vaig tornar a casa i ho vaig suspendre tot. Ja se sabia que la sentència seria aquell dia; nosaltres vam tenir l’oportunitat d’endarrerir la sortida del disc i vam considerar que no, que havia de tirar endavant igualment i que en el moment convuls aquest disc podia tenir el seu espai de repòs, de descans, de desconnexió, que és el que jo pretenc amb la meva música: que la gent desconnecti de la realitat, de les coses que passen. I ens va sortir molt bé. Aquella setmana a banda de parlar dels presos, no va sortir cap disc, així que vaig tenir el meu espai. Vaig sentir que el meu disc tenia alguna d’utilitat en aquell moment.
Al públic també hi ha discos que els transporten a un moment vital concret.
Totalment, i moltes vegades penses quina era la música d’aquell moment i segurament et podia venir al cap música més revolucionària, i en el meu cas no és gens així. Tots necessitem aquest espai d’autoconeixement, d’autoreflexió, de no pensar de forma col·lectiva, de pensar en un mateix, de cuidar-se. I tant Kevin com la resta de discos que he fet, crec que serveixen per a això.
Pel que fa al llenguatge Kevin marca un nou camí amb lletres més clares, mentre que a nivell musical apostes per una sonoritat més propera a la sensualitat del soul, fins i tot amb influències del hip-hop. Quina va ser l’aposta al disc?
Ha sigut una feina d’anys entendre com podia incorporar totes les influències de música que he escoltat sempre, però que no acabava d’encaixar-les a la meva. Crec que és el primer disc que trobo la manera que totes elles entrin en el meu tipus de cançó sense que es vegi forçat i creant alguna cosa diferent. No m’interessa fer música americana en català, es veuria molt forçat. Però sí que hi ha certa sensualitat en el català, en la manera de comunicar-se en català, que veia que potser no s’havia explotat gaire, un terreny bastant inexplorat en què potser podia encaixar una mica aquesta idea. I avui dia comencen a sortir molts artistes joves que van cap aquí; per tant, no anava equivocat.
Ferran Palau és el teu projecte en solitari però des dels inicis tens una banda que t’acompanya i en els últims dos discos amb el segell familiar Hidden Track Records. Quin paper té en el teu projecte la gent que t’envolta -amics, músics i família-?
Ha arribat un punt que ja no diferencio el que és família del que és feina, del que és soci, del que és música… per a mi tot és la mateixa cosa. A priori sembla que podria ser un desastre, però en canvi a nosaltres ens ha funcionat moltíssim, remem tots cap a la mateixa direcció. Ens estimem molt entre nosaltres, ens cuidem. Potser és aquesta mirada més femenina, en el sentit de no veure el teu voltant com a competència sinó com gent que suma, i si tots empenyem cap a la mateixa direcció tenim més força. Tant amb el segell discogràfic, amb els artistes que tenim al voltant com fins i tot amb altres segells, comença a haver-hi aquest canvi de paradigma. Abans, la indústria de la música era molt de senyors, taurons, un ambient una mica hostil, de competir. Crec que la petita indústria de música independent a Catalunya comença a estar conduïda per dones, i elles tenen una mirada molt diferent. Hidden Track és precisament això. És un segell controlat per dones, el 80% d’artistes són femenines i aquesta sororitat es nota moltíssim amb l’actitud, la manera que fem les coses, com acabem produint entre tots la música. Som una petita empresa que intenta donar de menjar a la nostra família, i la nostra família va molt més enllà de les quatre parets de casa nostra.
L’èxit individual esdevé un èxit compartit.
Totalment. La relació que tenim amb el Joan Pons (El Petit de Cal Eril), per exemple. Ens hem ajudat mútuament moltíssim en molts moments, ens hem servit d’inspiració l’un a l’altre. Ara per ara encara flipo que l’Eril sigui el meu bateria. L’altre dia vaig veure una publicació que vaig fer a les xarxes socials on deia “aquesta serà la meva banda en uns quants concerts”, i d’això ja en fa sis anys! El Joan és una persona que no necessita tocar la bateria amb ningú, ho fa per amistat, per amor. Sempre que podem toquem junts, moltes vegades a nivell econòmic seria més viable anar jo sol, però fem tot el possible per poder tocar junts. Al final els diners serveixen per al que serveixen, però els diners sempre acaben fent malbé les coses. Si la teva prioritat és l’econòmica, les coses s’acaben ensorrant. Si tens altres prioritats com l’amistat, l’amor, les coses flueixen soles, tot és agradable.
Darrere d’aquest projecte i aquest reconeixement hi ha molts anys de picar pedra.
Tot aquest camí ha sigut una escola. Jo, per exemple, no tinc ni idea de solfeig. Em vaig treure la secundària de miracle i a partir d’allà vaig començar a tocar i a fer música. El desconeixement i la ignorància són potser el que més coses m’ha ensenyat. No sé com es grava un disc, però vaig a intentar-ho. No sé com s’editen els discos, doncs me’ls editaré jo. Quan vaig començar a fer discos amb la banda Anímic, on també hi havia la Louise, no sabíem res. No teníem cap mena de contacte amb la indústria. Érem uns frikis que vivíem en una casa, ens gravàvem discos i de tant en tant ens organitzàvem els nostres concerts. Fent les coses així, amb els anys hem après a fer les coses, a saber com funciona un segell. Avui en dia la Louise és una experta d’aquest tema i tampoc té estudis. Hi ha certes coses que no s’aprenen a les universitats, que s’aprenen fent-les.
Les teves cançons parlen de la vida, la mort, l’amor. Sempre dius que tu no busques respostes, sinó que fas les preguntes. Encara et queden preguntes per fer?
No s’acaben mai. El dia que s’acabin no podré escriure més cançons. Jo crec que l’art té l’obligació de plantejar enigmes i preguntes, no pas de respondre res, ni de donar respostes. És una qüestió totalment emocional. Jo escric des de l’emoció i les emocions són indesxifrables. No saps per què estimes, per què tens por, i això fa que surtin frases que són com petits haikus i en realitat no t’ensenyen a viure; simplement fan adonar-te que no ets l’únic que està totalment perdut en aquest planeta estrany.
Quan vas treure Kevin ja tenies a punt algunes cançons del teu darrer disc, Parc (2021). Ja estàs escrivint temes nous?
El meu sistema és aquest: constantment anar escrivint cançons. El meu cap sempre va un any per davant del que estic presentant als escenaris. No sé estar sense cançons noves guardades, perquè em crea cert pànic o buidor no tenir res pel futur. Quan acabo un disc i ja està a fàbrica, inclús abans que s’editi, ja em comença a venir aquesta mena de vertigen, de no saber si sortirà un altre de disc, i això m’obliga a compondre cançons. Però mai puc decidir què puc fer, em surt el que em surt. Ara mateix estic fent cançons i sento que són una mica diferents del que he fet fins ara.
