Francesc Burgos: “Ja no vull focalitzar la meua energia llançant artistes”

L’artista i gestor Francesc Burgos (Tavernes de la Valldigna, 1976) és un dels elements més actius del subsòl cultural del País Valencià, cap visible del valuós projecte LaCasaCalba, des del qual es gestiona el Teatre del Raval de Gandia, s’editen discos i es projecten festivals i iniciatives diverses, una tasca que és a les portes de passar a una nova etapa més centrada en la creació pròpia. Cantant i compositor de formacions significatives del pop mediterrani com Amanida Peiot i La Petita Orquestra Peiotaire (La POP), el seu darrer projecte personal és El Triangulista, personatge amb el qual està desenvolupant diversos espectacles entre el teatre i la música. El suggeridor ‘Plàstic EP’ n’és el primer fruit discogràfic. Amb Burgos, personatge de verb torrencial i idees clares, parlem sense embuts de tot plegat.

Amb El Triangulista vas fer els espectacles Plastic-tic-tic! i un d’anterior. Què buscaves amb aquesta darrera mutació?

Fer un pas més enllà dels projectes que feia amb una altra gent. Vaig voler apel·lar a la llibertat personal creativa, sense posar-me límits, abordar les coses que no podia fer de manera col·lectiva. Tot i que la simbologia és molt musical, es tracta d’un personatge molt teatral, algú que va estudiar molt per acabar tocant el triangle en una orquestra i que té en algun moment una revelació que el fa abandonar l’alta cultura. En directe fem com un serial, com si fora una sèrie de televisió, però en format teatral. Teníem un capítol zero i ara tenim un primer capítol amb un vessant ambientalista al voltant del plàstic, un problema que ens du a unes altres derivades. Fa vint-i-cinc anys vaig fer una reclamació a Mercadona perquè llevaren els envasos plàstics dels productes de l’horta. Enguany, vint-i-cinc anys després, Mercadona ha impulsat això. Mira si fan tard…

Tornarem al concepte, però voldria parlar de la part musical, perquè Plàstic EP és la primera edició discogràfica com El Triangulista. I em fa l’efecte que és la culminació de la investigació musical anterior, de l’ús dels objectes d’una manera musical i poètica i de la fusió d’estils diferents.

La veritat és que sí. La POP és com una orquestrina amb la qual fem investigació a través dels objectes i dels instruments de joguina, una regla no escrita i un format que permet actuar sense endollar els instruments. En aquest projecte no m’he posat límits creatius. En considere més un no-músic o un no-artista que un artista, perquè no tinc formació acadèmica reglada ni musical ni teatral. Això té avantatges i desavantatges, m’he deixat portar per la intuïció, que és també la meua manera d’afrontar la gestió cultural des de fa quasi dues dècades. He fet de la limitació una mena de virtut i m’he llançat al precipici per veure on podia arribar. En el disc hi ha bases electròniques i guitarres elèctriques que en La POP no estarien. Sí en Amanida Peiot, que era una formació de pop mediterrani on havia electricitat. Hi ha una mena de barreja. És el primer set polzades vinil que publiquem en LaCasaCalba, amb una edició limitada de 500 exemplars.

És un treball on es veu més clara que mai la influència de Pascal Comelade, un altre artista autodidacta, per cert.

Un altre no-músic que deia en una entrevista que va flipar quan va descobrir les tecles negres del piano [riures]. Sí, però també tinc molta influència de gent que estava al voltant seu, com Pep Pascual, que va estar a la Bel Canto Orquestra. M’agrada posar en valor que es pot fer música sense un gran domini tècnic, la qual cosa ja era reivindicada per les avantguardes del segle passat. Tinc influència també del surrealisme i el dadaisme —sobretot del dadaisme—, el cabaret, les manifestacions culturals populars, la provocació…

Coberta de Plàstic EP, sobre una fotografia de Xepo WS.

Tornant al concepte, Plàstic EP és una derivada d’un projecte de 2020 per al RRRR!, el Festival d’Art i Reciclatge de Gandia, quan arreplegueu i trieu un bon grapat de residus de plàstic que havien anat a parar a les platges després d’una gota freda.

Les cançons ja estaven fetes des del 2019, formaven part de l’espectacle Plàstic-tic-tic!, amb lletres de Ximo Vidal, que era el director d’escena. Eren temes molt més tranquils en directe, tocats de manera molt bàsica. I l’any següent van passar el tema de les gotes fredes, arreplegàrem plàstic, férem una tria, cridàrem a la Factoria d’Artistes de Villalonga, que al seu torn estaven arreplegant plàstics en tota la costa. Vam fer un taller. La fotografia de la coberta correspon al material preseleccionat que teníem en unes taules. Després, els assistents als tallers van fer composicions, uns murals amb diferents cromatismes. Podem veure des de materials molt gastats fins a coses molt noves, la qual cosa posa de manifest que som una societat d’usar i tirar que està esgotant els recursos finits del planeta. Tenim per davant un futur incert amb aquest nivell de consum, la qual cosa se sap des de fa mig segle, quan es va desmuntar la fal·làcia del creixement infinit en un planeta finit amb els recursos finits. Una qüestió científica de límits, de límits reals.

Sempre he tingut la sensació que, malgrat treballar en els marges, la recepció dels teus projectes era inferior al seu potencial. Mai no oblidaré una actuació de La POP en un pub d’Ontinyent, davant un públic escàs que no us coneixia, que va acabar enmig d’un ambient màgic.

Sí que hem tingut també aquesta sensació, tant des del vessant artístic com dels projectes que fem… [medita molt la resposta] No sé quins són exactament els factors, però no hem estat vinculats a les modes i algunes ens han passat per la dreta. La nostra feina està basada en l’autogestió i la reinvenció constant. I malauradament no hem tingut un suport explícit ni d’institucions ni de moviments que haurien pogut ampliar l’àmbit que nosaltres generem amb moltes limitacions. Això ha fet que el potencial creatiu no arribara a tanta gent. Tot passava per estar en circuits i tocar en llocs concrets en els quals és difícil estar perquè els controlen molt poques productores. I quan ens han posat ha estat en espais marginals, en les paelles, en horaris… Xe, poseu-nos en el festival i veiem si tenim potencial o no tenim! El que fem en l’escenari, al País Valencià no ho fa ningú.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

I teniu repertori per a tot tipus d’audiència, per exemple per a públic infantil. “Paciència”, de Plàstic EP, és una cançó punk amb cors infantils…

Les meues filles.

I teniu molt bona recepció en aquest tipus de públic.

Sí, però és curiós, perquè els que més flipen són els iaios. Quan el moment del canvi polític, actuarem en la Plaça de l’Ajuntament de València. Hi havia mil persones segudes, la majoria gent gran, tot i que hi havia persones de totes les edats. Actuarem sense provar so, perquè arribàrem tard… Doncs la resposta va ser molt bona, venguérem trenta discos i perquè no portaven més. Aquest és el nostre públic, intergeneracional. Tot i que també hem actuat per a gent jove i ha funcionat, però els programadors es basen en el clixé, en repetir estereotips i jugar a les cartes guanyadores. Així és molt fàcil muntar festivals, senzillíssim, però això no convida a la diversitat cultural. I quan es fa la valoració artística sols es té en compte la gent que ha arribat a la massa, que ha tingut cert reconeixement popular. Hi ha qui està fent art per a minories i que a nivell artístic estan al mateix nivell.

Al País Valencià és un clàssic que propostes beneïdes per la crítica no arriben al públic. Estic pensant en El corredor polonès, en Inòpia…

Haguera pogut passar, es podria haver arribat a més públic… Quan l’indie estava en la cresta de l’ona i La CasaCalba començava a funcionar i impulsava a artistes novells que anaven més enllà del pamflet i tenien un mirada artística innovadora al País Valencià…

Estem parlant d’Arthur Caravan…

D’Arthur Caravan, de Mi sostingut, de Senior i el Cor Brutal, d’Oliva trencada, entre altres. Si això haguera estat a les mogudes del Tirant de Rock que va impulsar Acció Cultural i a La Gira d’Escola Valenciana, si hagueren entrat en aquest circuit, que no van poder entrar perquè no feien música festiva i no estaven en segons quines productores que controlaven això, el ventall s’haguera ampliat. El corredor polonès i Inòpia hagueren pogut entrar.

Francesc Burgos, El Triangulista.

Senior va tindre una mica més de visibilitat.

Sí, però no aconseguíem que als Arthur Caravan els posaren amb Senior en els festivals.

Malgrat això, en La CasaCalba heu continuat insistint en projectes com Carles Pastor o Mireia Vilar, entre altres, que supose que és el que us toca.

Ja no anem a insistir-hi més. Portem quasi dues dècades d’activistes, duguem la gestió de Teatre del Raval, que és una càrrega molt forta, portem festivals… Si l’any vinent faig un espectacle i hi ha cançons, podria llançar un altre EP, però ja no vull focalitzar la meua energia llançant artistes, ha passat el moment de la insistència. De fet, vaig estar temptat de llançar Plàstic EP amb un altre nom, perquè La CasaCalba té ara una connotació bastant més sociocultural que de segell. D’altra banda, em vaig veure immers en unes dinàmiques… Jo no volia ser mànager de cap artista, però ho vaig fer a proposta dels mateixos artistes. Era també una manera de professionalitzar-me, perquè no podia fer-ho únicament amb les meues mogudes, havia de combinar-ho. Vaig quedar prou fart i decebut, sent sincer. I la discogràfica, quan nosaltres començàrem, ja no era negoci. El món digital no ha estat cap avantatge, el capital ho fagocita tot. Podem fer alguns projectes, com Orbiten, una col·laboració amb Telefunken i Enric Casasses, una fita per a La CasaCalba. No dic que no anem a publicar a algun artista més, però seran projectes molt concrets i amb temps per dedicar-nos-en. La idea, però, és publicar els projectes que parim nosaltres.

I quin és el balanç pel que fa al Teatre del Raval? Has parlat d’autoexplotació.

Ens ha costat un poc la salut, hem hagut d’invertir… El concepte autoexplotació està immers dins de l’autogestió [somriu amb un deix irònic]. Però sense autoexplotació, la dedicació constant als projectes, la força de voluntat, la resistència, no haguérem pogut fer tot açò. Els amics em diuen que no haurien pogut suportar tot el que comporta, les friccions constants amb les institucions, o amb els artistes… Perquè ens donen el vist-i-plau a una moguda podem tindre no se sap quantes reunions. Ara tenim un festival programat i no sabem si l’Ajuntament [de Gandia], que és coorganitzador de l’acte, va posar alguna cosa de diners. A nivell energètic ho note. Aquest any de pandèmia, a causa de la presentació a subvencions que no sabem quan es van a convocar, no he tingut vacances. I no ha estat la primera vegada. En aquest punt tinc ganes d’anar-me’n i desconnectar absolutament. La pandèmia ens ha vingut molt bé per reflexionar sobre el que som i el que volem ser. I el que volem ara és llevar-nos faena de damunt per poder fer altres coses, ser amos i senyors de la nostra faena. Tot i venir de l’autogestió tenim dependència dels diners públics perquè els nostres projectes no estan basats en el mercat, però això ens ha portat a situacions d’infrafinançament. Per exemple, el festival “Desllunat” s’acabarà l’any vinent. I no s’acaba enguany o l’any passat perquè tenia un compromís per fer una edició rock. Podria passar que l’Ajuntament ho finançara com correspon? Seria un miracle. I com no crec en els miracles estem acabant un cicle. La pandèmia ha provocat que s’esperara a la normalitat per tornar als grans focs d’artifici, quan el que hauríem d’haver fet és reflexionar sobre el model cultural que tenim, crear xarxes dispeses en el territori de projectes menuts que donen eixida a la diversitat cultural. El que s’està fent és el contrari, grans festivals. Cada poble vol tenir el seu, amb 10.000 o 15.000 persones, però ja sabem què passa amb això, qui cobra més, qui no cobra o qui cobra per entrades per anar al festival. Però els diners van als festivals. I la resta de projectes caurà.

Francesc Burgos, el gestor cultural.

La darrera pregunta que volia fer-te està mig contestada, perquè volia que em feres el balanç, en tant que artista i gestor cultural, dels darrers anys de polítiques culturals del govern del Botànic.

És veritat que quasi han duplicat l’aportació econòmica, el pressupost de la cultura, en diferents fronts. Això és així. Estem una mica més pròxims a la normalitat pressupostària, però els procediments burocràtics són igual de llastimosos. Nosaltres ens hem de presentar a moltes subvencions per a un projecte concret, més de vint procediments. Hem pogut començar a treballar en unes certes condicions, pagar els catxés que toquen, estar tots donats d’alta, unes millores substancials. Però en l’escala física, real i personal, hi ha molta gent incompetent que no han estat a l’alçada de les circumstàncies, que no tenen una visió estratègica de la cultura i que no han sabut posar en valor tot el potencial creatiu que naix del poble i es vertebra a través de les iniciatives privades. L’Administració encara té el concepte que la cultura de veritat és la que es genera des de les institucions i els gestors privats xuclem del pot. Ens donen un poc perquè fem les nostres cosetes, però ells fan el que consideren l’autèntica cultura. És una herència que ve de la transició, de les polítiques progressistes, i que ara es torna a reactivar. El pressupost d’una producció de l’Institut Valencià de Cultura és el mateix que té el Teatre del Raval per fer més de cent actuacions a l’any. Tenim que buscar-nos molt la vida.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close