Franco Battiato, en sabates d’anar per casa (nostra)

Dimarts passat, 18 de maig, ens deixava Franco Battiato, un epicentre de genialitat permanent, un creador singular no sols de la música italiana, perquè el seu era un rang universal. Un artista únic sense el qual no s’entendrien algunes propostes musicals de casa nostra, d’Antònia Font a Astrud passant pels nous Manel, el “pop metafísic” o els valencians Gent del Desert. Influència que es veu també en les diferents versions fetes de les cançons del sicilià, algunes en claus tan allunyades estèticament com les de Maria Rodés o Prozak Soup. Rastregem les petjades nostrades del geni que va ser capaç com ningú de difuminar els contorns entre art popular i alta cultura.

Una imatge, la darrera de Franco Battiato a Catalunya, l’any 2017, al Festival de Peralada: la de l’artista, sòbriament vestit, com sempre, acompanyat d’un piano i una secció de corda, atacant el seu prodigiós i singular repertori. Amb l’energia minvada pels seus 72 anys d’aleshores però la mateixa capacitat hipnòtica i de seducció que el va fer un dels grans de la música. Una nit màgica, contaven les cròniques.

L’artista nascut l’any 1945 a Riposto, Sicília, sempre ha tingut predicament a casa nostra, com es va poder comprovar a les xarxes socials el dia de la seua mort, pels missatges i articles publicats. Un músic que forma part de la memòria sentimental i musical de molts de nosaltres, sobretot d’aquells que sent infants, joves i adolescents el vam descobrir a la dècada del 1980 a partir d’alguns dels seus grans èxits, cançons com “Centro di gravità permanente”, “Voglio vederti danzare” o “Bandiera bianca”, entre tants altres. Esquers per aprofundir en una obra extensa i polièdrica.

Un llegat que té també la seua influència en la música que s’ha fet els darrers anys a casa nostra. “Rastrejar en qualsevol escena les influències musicals que no siguen anglosaxones no és senzill”, explica el musicòleg Josep Vicent Frechina, qui ens ha ajudat a posar en marxa i ajustar la freqüència del radar. I potser no de manera massiva, però Battiato és un referent sense el qual no es pot entendre algunes de les nostres músiques. Posem per cas, una trajectòria també heterodoxa com la d’Antònia Font.

Que s’anunciara el retorn dels mallorquins (formaran part del cartell del Festival Primavera Sound 2022) unes hores després de la desaparició del geni sicilià té tot el sentit del món. Si no en els primers discos, a partir de Taxi (2004) i, sobretot, Batiscafo Katiuscas (2006), trobem expressions musicals que remeten de manera bastant plausible a Battiato, des de l’electrònica vintage i les veus operístiques del tema titular, als teclats i una melodia que procedeix d’algun racó de la música popular (“Mecanismes”). Per la manera d’articular un tema peculiar i alhora ballable, amb capacitat d’arribar a grans públics. Això era “Wa yeah!”.

Antònia Font. Heterodòxia molt battianenca.

Per no parlar de la lírica extravagant i d’humor surrealista de Joan Miquel Oliver, en els discos posteriors amb Antònia Font o en solitari, un món personalíssim, desenfadat i alhora profund, que, si no com a influència directa, d’alguna manera connecta amb la manera de construir el discurs de l’italià. Agus Izquierdo parlava en Núvol d’influència “amagada” —potser no ho és tant— de Battiato en Antònia Font i l’estenia, em sembla que amb encert, al “pop metafísic”, en referència a artistes com Ferran Palau o Joan Pons (El Petit de Cal Eril).

Potser a alguns us costarà veure el fil que uneix les propostes, però la pregunta que caldria fer-se és si aquests artistes sonarien igual si no haguera existit Battiato. Podem estirar més del fil, si voleu: Oriol Rodríguez, en una crònica recent sobre els Manel, situava l’evolució recent dels barcelonins cap a un “pop sintetitzat de melodies absolutes però voluntat experimental, en algun lloc entre Franco Battiato i Chromatics”. Ben vist: perquè els temes inclosos en el seu darrer curta durada, L’amant malalta (2021), tenen una connexió evident amb l’univers creatiu de l’italià. Per via directa o indirecta, tant se val.

Tanquem aquesta part de la recerca amb una artista amb concomitàncies amb alguns dels músics esmentats adés, Maria Rodés. En la producció de la catalana, amb tot, no trobareu petjades estètiques del sicilià, però li va dedicar una versió, “Mi pobre patria”, que Battiato havia enregistrat en castellà, com bona part de la seua producció. La cançó apareixia en Versiones de andar por casa (2014). De la Rodés hem agafat una mica el concepte del titular. I la versió, ben bonica, és així:

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

En tot cas, la petjada potser més directa la trobem en l’antic duo català Astrud, format per Manolo Martínez i Genís Segarra, un dels grans heterodoxos de la música feta a casa nostra. La relació es pot veure en gran part de la seua producció, però hi ha un disc, Lo nuevo (2010), una meravella en col·laboració amb el Col·lectiu Brossa, que conté aquella barreja entre modernitat i tradició que és un tret distintiu de l’artista sicilià. I que fins i tot esdevenia motiu de reflexió en la lletra de “Lo popular (Retrato de Adrià Grandia)”, potser el tema més esfèric de la seua trajectòria. Una brutalitat. Clar que si el que voleu és alguna petjada directa, ací teniu la versió que aquella associació artística va fer de “Voglio vederti danzare”:

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El País Valencià tampoc no ha estat aliè a l’influx del geni. Uns altres heterodoxos, la formació d’Ontinyent Gent del desert, són hereus de l’esperit Battiato per la seua fusió d’estils, del folk al rock passant per influxos orientals o africans, fruit del llarg viatge del seu cantant i compositor, Jesús Barranco, un artista de llarga i molt variada trajectòria. El seu tribut principal és la versió que van fer en l’àlbum Celebració de la tempesta (2011), “Nòmades”, amb una excel·lent adaptació al català de la lletra escrita per Roberto Juri Camisasca, de la qual reproduïm la primera estrofa:

Nòmades que cerquen els angles de la tranquil·litat,
en les boires del nord, en els tumults de la civilitat,
pels clarobscurs i la monotonia dels dies que van passant.
Caminant que vas cercant la pau al crepuscle
la trobaràs, la trobaràs a la fi de la calçada.

Parlant de versions, Joan Isaac i Roger Mas —un altre fan declarat de l’italià: “E ti vengo a cercare” és una de les seues cançons predilectes— van preparar conjuntament una revisió en català de L’animale per al disc Joies italianes i altres meravelles (2015), però hagueren de retirar-la del repertori perquè l’editora de Battiato els advertí que l’artista sols admetia versions en italià de les seves cançons. “Una putada” que Isaac explicava en una entrevista el gener del 2016.

Uns que no es quedaren sense publicar versions de Battiato en la nostra llengua (les teniu en Spotify) foren els valencians Prozak Soup, que publicaren el 2016 La zuppa di Prozak nel Battiato mondo, un single amb dos dels grans hits de l’italià passats pel seu particular sedàs d’electrònica hardcore: “Voldria veure’t dansar” i “Bandera blanca”. Aquesta darrera, que recomanem escoltar amb la ment oberta i ganes de gresca, la teniu ací baix:

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Per als curiosos, obrim una mica el focus a la resta de l’Estat amb un apunt, la influència declarada que té Battiato entre l’escena indie, reconeguda per exemple per Los Planetas i que té traducció en les versions que han fet formacions com Grupo de Expertos Solynieve, León Benavente o Triángulo de Amor Bizarro.

Per descomptat, l’admiració per l’italià no és privativa d’aquesta escena: sumant-nos als homenatges, tanquem aquesta història d’influències i influxos amb la versió que la cantant i compositora salmantina Sheila Bravo li dedicava al geni el dia mateix de la seua partida. Un emotiu i joiós “Centro di gravità permanente”. Adéu, mestre.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close