Foto:

Gerard Quintana

«La gent cantarà les nostres cançons sense saber de qui eren»

Gerard Quintana «penso com vaig fer patir als meus pares»

“El que busquen els joves és comunicar”

La Flor de Baladre que tenim avui tenim amb nosaltres és un home intel·ligent i lliure que ha contribuït a la cultura catalana, com a mínim, sent una estrella del rock. Sí, ho dic així, perquè la seva actitud i el fenomen que va representar ell i la seva banda, van crear aquest tòpic en la nostra cultura. No s’ha estat mai quiet, i ja fa temps que a part de ser una veu pública, ha fet realitat ja dues novel·les, i va camí d’una tercera, la segona li va valdre el premi Ramon Llull. I en relació al títol del nostre podcast, Flors de baladre, ens va ideal, perquè ell a part de viure i tenir una relació emocional amb Eivissa, té una versió brutal d’aquest tema, que sempre sona al final de les converses.

Compartim una estona de xerrada radiofònica amb Gerard Quintana, amb vocació que sigui una conversa atemporal. D’altra banda, justament aquest dissabte 26 de novembre Sopa de Cabra torna Palau Sant Jordi. Aquí teniu alguns fragments de les seves confessions, que val la pena escoltar en la seva pròpia veu, editats amb la selecció musical que us hem preparat.

Txell Bonet i Gerard Quintana a la redacció de El Temps de les Arts

Txell Bonet: Sou, ets història viva de la nostra música popular.

Gerard Quintana: «Nosaltres bevíem dels clàssics anglosaxons, i el rock català va sorgir de forma espontània que va ser un moment de multituds, de masses. Al final la gent cantarà les nostres cançons sense saber de qui eren».

TB: La teva estètica, d’on et venia?

GQ: «Jo comprava la roba quan marxava de viatge, viatjar era una oportunitat de sorprendrem i ser altres coses. Conèixer gent que no espera res de tu. Vaig començar a cantar al País Basc, al meu poble hagués sigut difícil, m’haguessin dit que allò no era el que em tocava. M’agradava fer dit, autostop. Arribava a la Jonquera i em perdia per Europa. Aquesta vessant de cul inquiet encara l’arrossego. Gràcies a la llibreria del meu oncle vaig accedir als llibres de la generació beat, que em va em va marcar, com en Kerouac , que entenien la vida com un trànsit. Jo no m’estic més de 3-4 dies en el mateix lloc».

TB: I un dels llocs on vas és a Eivissa, i allà vas fer la magnífica versió de Flors de Baladre d’UC

GQ: “Sobre la cançó Flors de Baladre, la versió era del projecte Ressonadors, que van recollir les cançons tradicionals de Les Pitiüses, moltes ja recollides per UC, i van actualitzar-les. Vaig passar a ser el de l’Empordà a ser el de Flors de Baladre, quan anava a dur els fills a l’escola, és el poder de les cançons, i aquesta és com un segon himne no oficial de l’illa, i encara fem concerts. És dels moments més emocionants que he viscut musicalment, avis, pares, nets cantant el mateix. Hi ha grans músics a les illes”.

TB: Com és això de tornar a cantar cançons que fa molt que vas fer?

GQ:“La música per sort atura el temps. Ja el 2011 ens vam retrobar, vam fer 3 palaus sant jordis. Llavors ens vam proposar no viure de nostàlgia i vam fer cançons noves com Cercles o La gran onada. Ara fem el 30 aniversari del disc Ben Endins. Teníem reticències de si miràvem enrere, però vam veure que era com posar-te aquells pantalons de quan tenies 20 anys i que et van igual de bé, i per sort, les cançons les sento totes absolutament vives i vàlides. Sempre hi ha un lligam amb una cosa viscuda. Expliques alguna cosa que t’ha costat explicar. Quan canto “el carrer dels Torrats” m’apareix la figura del Pirulí Bombay, un company d’escola que es va llençar pel balcó, i d’aquí va sortir la cançó, tothom se l’ha fet a mida, però per a mi té molt de significat.

“El boig de la ciutat”, és la primera cançó que vaig escriure amb el Josep Thió pels Sopa de Cabra. Jo era una mica el relleu del meu company de pupitre, el cantant i lletrista de l’anterior grup del Josep Thió, i em va deixar cançons com “l’Empordà”, “Mai trobaràs” “podré tornar enrere”, que estan fetes amb 16-17 anys. I ara en compleixen 40. I veure que aquestes cançons adolescents són vàlides, i que les decisions que vas prendre no estaven malament, quan et deien: “ets boig, els discos no et donaran de menjar, són uns desgraciats”, això sentia jo a casa”.

TB: Després de ser un fill rebel, ara fas de pare, com ho vius?
GQ: “En el fons ens assemblem molt amb la meva mare. A vegades m’adono que coses que dic als meus fills, m’ho deia ma mare, la Narcisa. El que està bé és adonar-se’n. Sobretot penso com els vaig fer patir. Els pares em deien “Només et desitjo que tinguis un fill com tu, i sabràs el que és”. Però he tingut molta sort, tinc fills molt raonables, de 17 i 19 anys, amb els que tinc uns diàlegs molt interessants i aprenc moltes coses també”.

TB: Molts cops portem aquesta lluita intergeneracional desconeixent el que van viure els altres: La vida del teu pare, en un internat, la seva duresa, has entès perquè ells et volien inculcar un tipus de vida?

GQ: “Amb els pares, he fet les paus en certa manera. La perspectiva et dona capacitat d’empatia amb els teus pares i les seves circumstàncies. Per ells era inimaginable la vida que jo em plantejava, era un fracàs, en una família que no podia donar cap coixí. L’Albert Pla em va dir que jo era dels pocs artistes, cantants, cineastes, que no eren de bona família, en aquesta feina si no ets de bona família no hi ha coixí i no pots fracassar, no et pots tornar a aixecar. Fa 100 anys en una casa hi havia 4 generacions i tothom feia un paper, i hi havia una empresa familiar on treballaven tots, tota la vida. Ara les famílies s’han trencat en mil trossos, la gent va on hi ha feina. I jo entenc que els meus pares volessin que jo tingués una feina segura, quelcom que em donés autoritat i credibilitat, que m’ajudés a pujar a l’ascensor social, com un títol universitari. La meva mare encara em diu que el veí va fer oposicions a La Caixa i s’ha jubilat amb 50 anys. Però jo no em jubilaré mai. I no ho entén”.

TB: Però ets algú que demostres que hi ha moltes maneres de viure i que no n’hi ha cap d’incorrecta, i que et mous en ambients molt diferents

GQ: “Amb la meva mare, sorties a comprar amb ella i et trobaves mil romagueres, la gent que t’entretenia parlant. Ella deia que es feia fins i tot amb les rates. Jo he observat molt. Una mateixa realitat es pot viure de forma tan diferent. Ma germana té un record de la infantesa absolutament feliç i jo de pel·li de por. Jo a vegades estic en un acte amb les màximes autoritats, i al cap d’una hora a l’altre extrem social. I a mi això m’encanta. Al final, tots som igual. Jo sóc molt de parlar amb la gent al tren, com si tots fóssim una gran família. Com si tingués molts cosins llunyans. La popularitat fa que la gent em trobi pròxim i a mi això m’encanta”.

TB: Vas en tren, a vegades amb retard, perquè has deixat l’Eixample per El Masnou

GQ: “Vaig deixar el pis de l’Eixample en ple confinament, i vaig estar un any i mig en una torre a la part alta de Barcelona que es venia, i mentrestant eren un grup de transhumants que masoveràvem per allà amb gent de la música com el Raynald Colom, el Xarim Aresté, la Rita Payés, el Pol Batlle, la Sílvia Pérez… imagina’t un sopar amb tots ells i anar-se passant la guitarra. Jo mai hagués pensat que aquestes noves generacions tindrien una mirada prerock, el rock per nosaltres era un moment fundacional, la gent jove dels 60 que no va fer, per primer cop a la història, el que feien els anteriors, el que els hi deien a casa seva, era un trencament. Del 67 al 73 es crea una obra inspiradora, transformadora, reveladora. I ara canten cançons dels anys 30-40 o 50 del cançoner sud-americà, del jazz. El temps no és lineal, això ho vas descobrint amb la vida, és circular, és un cicle on vas tornant a trobar coses amb una nova mirada i un nou context. Això és el que ens fa comunitat.

TB: Es sap de tu que no pares mai, però voldria saber: Vas a dormir o encara t’adorms?

GQ: La curiositat és més gran que la son, però al final em venç la fatiga. Tinc curiositat extrema i posar en relació coses que aparentment no en tenen. Això també et fa estar una mica fora. En aquests temps tan polaritzats, que has d’estar amb els uns o els altres, jo no ho suporto. La meva premissa és no perdre la humanitat.

TB: És curiós perquè et segueixo per les xarxes on sovint critiques el que hi ha a les xarxes

GQ: Em fan mandra les xarxes, mostrar què he menjat, on he viatjat, què afortunat que sóc, penso que no és el lloc. I el “jo hi vaig ser” als concerts. A vegades em sento una mica fora. Com al Tic-Toc, el mateix ball per molta gent diferent, i em recorda al joc de quan érem petits “el que fa el rei, fa la mona”, on la cua copiava el que feia el de davant. Si aixeco la mà o salto. Jo vinc d’un moment generacional on volíem fer el que no feia ningú. No volíem seguir la norma. No ho vull criticar, ho trobo mecanitzat i automatitzat. A vegades m’estic tot un dia sense fer res, fent-me preguntes, astorat.

TB: Ets el president de l’Acadèmia Catalana de la Música, com ho vius?

GQ: Des de l’Acadèmia intentem fer de contrapès del negoci sobre l’art i la música. Què és cultura i què no és cultura, què és bona música i què no és bona música? La música també és comunicació. A casa nostra la música està condicionada per la Festa Major, i el principal promotor són els ajuntaments, i això crea una escena que deixa certes coses en altres circuits més minoritaris, amb artistes que a vegades tenen més concerts a fora que aquí. Hem de capitalitzar tot això i no quedar-nos només amb una escena. Més enllà de Xarango i Oques Grasses hi ha una escena urbana amb gent molt jove i autodidacta. Ara a partir de samplers i bases es fa més fàcil comunicar, que és el que busquen els joves.

TB: Ets crític amb fenòmens com “Eufòria”?

GQ: Més que ser crític amb Eufòria, sóc crític que la única proposta musical de la tele pública sigui aquesta, que no hi hagi un equilibri amb propostes que no hi parem atenció, i que quan a fora els hi fan cas, ens adonem del seu interès. I sobre C33, des de la mateixa administració et diuen que tot un canal cultural és impossible, i es parla de crear una plataforma cultural, sumant-hi el que fan les institucions, també en streaming. Durant molt de temps, l’únic espai per als músics era a la una de la matinada dels caps de setmana en un programa de debat polític. O que en Xavier Graset a l’últim minut del Més324 posés la teva cançó. O tocar a Els Matins, sense condicions. Veus com es tracta l’escena professional i com s’ha impulsat el concurs, i sorprèn per desigual. I desitjo molta sort als concursants, que han tingut la sort del Prime Time. Però jo prefereixo el model Love of Lesbian, d’anar picant pedra, que no provocar tantes expectatives quan ningú coneix cap cançó teva, perquè només has fet versions.

TB: No vull acabar sense fer un incís al teu timbre de veu, una veu salvatge domada.

GQ: Amb en Thió, repassant cançons vam flipar de com en són de molt agudes. Vaig aprendre a cantar cantant a l’escenari. I després vaig aprendre tècnica per poder fer molts concerts i no quedar-me afònic. Per què cantava tan agut? jo havia sigut queco, tartamut, em posava vermell com un tomàquet. I explotava quan em feien bullying. Em vaig tancar a casa amb els discos, i quan cantava era normal i jo era feliç. He passat tantes hores tancat cantant. M’agraden els músics que desafinen, no anem a fer preciosisme, anem al budell. Supertram també tenien registres molt aguts. La veu és la que tens i l’he portat com he pogut. He fet 6 discs en solitari i provava coses diferents i em fotien canya des de la discogràfica, perquè deien que la gent volia el Gerard de Sopa. Però no deixaré mai d’experimentar i mirar cap el futur.

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close