Joan Garriga ha tornat. Fundador de Dusminguet i La Troba Kung-Fu, publica el seu primer disc en solitari, ‘El ball i el Plany’ (Fina Estampa, 2020) i amb l’afegit onomàstic del Mariatxi Galàctic. Llegenda i ‘godfather’ de la música mestissa catalana, Garriga ha col·laborat amb tothom, de Sílvia Pérez Cruz a Manu Chao, i ara dona continuïtat a l’EP que va publicar l’any passat i que certificava un descans indefinit de La Troba després de passar-se l’últim lustre en sales de teatre. La seva és música de poc distanciament i molt ball, d’aquell de refregar-se tot el que sigui físicament possible. En parlem arran d’un disc que viatja per algunes de les músiques més excitants del planeta.
‘El Ball i el plany’ va publicar-se en desescalada. ¿Era el moment adequat?
Ningú t’assegurava que esperar uns mesos et garantís res. El panorama és el que és, i tot i que esperar a setembre va ser una possibilitat que va estar sobre la taula, feia quatre anys que preparava el disc i tenia moltes ganes d’ensenyar-lo. De vegades pensava que tan de debò l’hagués acabat abans de confinar-nos, perquè la gent, que ja no s’escolta discos sencers, hagués tingut temps de fer-ho.
Com has viscut aquests mesos tancat?
Bé, ens convenia tenir un temps per frenar, hores per poder llegir, tocar… Però alhora ho he viscut com tothom, amb l’angoixa per la gent gran, de veure com morien persones sense poder acomiadar-se. Pel que fa a la feina amb preocupació relativa: si no ens agradés una mica el risc, no ens dedicaríem a això.
De risc i de precarietat.
En aquesta situació límit el sector cultural ha ensenyat la seva situació real: de quines coses en depèn i d’on treu els diners per viure. Però és exactament el mateix que amb altres gremis.
Sí, però els músics teniu un altaveu amb més repercussió que la resta.
Evidentment, però si utilitzem aquest altaveu només per queixar-nos al final ningú ens farà cas. És cansat que la cultura es passi el dia denunciant, és la publicitat per la queixa.
És un problema d’organització?
No ho sé, no acabo de tenir clar com hauríem d’organitzar-nos, però si ens dediquem a una feina com aquesta és per no seguir la rutina socialment acceptada. De la mateixa manera que som uns privilegiats en algunes coses, hem d’assumir la inestabilitat. El que és segur és que aquí no hi ha és el mateix respecte pel músic que a altres llocs del món, tot i que nosaltres mateixos en tenim part de culpa per sentir-nos moralment superiors a la resta.
Això ho dius tu que has tocat per tot arreu.
A fora se t’agraeix el que dónes. Això aquí no passa.
T’has passat l’últim lustre instal·lat al teatre. ¿Què hi has trobat allà?
Doncs feina (riu). Els projectes de l’Oriol Broggi eren realment atraients, he tingut molta sort perquè em feia cert respecte entrar en aquest món. Sé que sóc afortunat d’haver accedit a projectes tan macos en els que he après d’un llenguatge i cultura del treball diferent.
L’any passat vas fer un EP en solitari. ¿Volies fugir de les dinàmiques de grup?
La Troba Kung-Fu no deixava de ser un projecte personal amb molta feina coral. Un grup et dóna aixopluc, et protegeix, però anar amb el teu nom per davant et permet tirar milles. Encara em fa certa vergonya quan em veig tot sol a les fotos, crec que és per autoodi, però també m’ha alleugerit d’haver de donar explicacions.
A La Troba Kung-Fú el podem donar per acabat?
No, és un projecte de gent que manté les ganes de tocar plegats. Al grup se’ns havia fet tot molt gros i feixuc, però sempre que ens trobem estem contentíssims. Ara, amb el meu nom per davant, assumeixo que les bandes són efímeres, no sabem què passarà d’aquí a sis mesos. A vegades vols fer la gran banda, com si fos una gran marca i forçar la continuïtat és el que la fa petar. En qualsevol cas, amb La Troba, quan trobem espais on ajuntar-nos de nou, els omplirem.
El galàctic que acompanya al teu nom és un homenatge al Sisa. ¿Què és el que t’agrada d’ell?
El Jaume Sisa va participar en una obra de teatre que vaig veure de petit i que encara m’obsessiona avui, era ‘La nit de Sant Joan’. Amb això està tot dit.
Tots dos sou investigadors de la música.
És possible que coincidim en aquesta part d’exploració, en ser curiós i estimar la filosofia. Tot i que els referents, i on ens han portat, siguin ben diferents.
‘Fa bon temps’, la cançó que obre el disc, és un crit a sortir al carrer. ¿Havia de ser l’estrena de bon principi o ha ajudat que aparegués en desescalada?
Teníem clar que aniria la primera perquè ens havia quedat molt fresca. Volíem fer diversos EP’s de quatre cançons cada un, però no ens en vam sortir per un tema de tempos. Va aparèixer el primer i ‘Fa bon temps’ es va quedar fora perquè no acabava de caminar com volíem. Però havent decidit fer el disc i trobat el que demanava la cançó, era evident que havia d’obrir. És molt del moment però està feta fa tres anys. Encara que estiguéssim en una situació d’absoluta normalitat, seguiria sent la primera.
D’aquí que hagis inclòs les cançons de l’EP de l’any passat.
Tenia la sensació que si no es perdrien. Les hem remesclat perquè tinguessin la sonoritat del disc, però no volia deixar-les de banda perquè formaven part del que volíem explicar.
Com és habitual vas passant per gèneres: d’una ranxera a un reggae, i després tornes a una rumba amb influència rai com ‘Leila’. ¿Com decideixes com t’apropes a cada estil?
Consumeixo molts folklores diferents i me’ls imagino tocant-los. Normalment no tinc una cançó d’un estil concret, sinó que m’hi va portant amb els vestits que li poso. És per la música que va sortint o la lletra que hi escric que acaba fent el viatge.
No és el més habitual però també he pogut pensar: “mira, tinc ganes de fer una tarantel·la” I n’he fet tres o quatre, tot i que encara no n’he gravat mai cap. Pensa que els gèneres finals d’una cançó sovint són assaig i error: voler fer un blues i acabar fent un cajun. És qüestió d’anar rascant.
‘La Rumba’ és un homenatge al gènere. Sempre dic que descobrir la rumba et canvia la vida ¿a tu també et va passar?
Sense dubte. A la rumba la tenia escoltada de manera superficial, sóc fill dels setanta i els èxits del Peret ja no se sentien a la ràdio. No formava part del meu dia a dia, fins que un dia m’arriba un disc dels Gitanos de Perpinyà, que no és una rumba catalana autèntica. Em va canviar la vida, era un llenguatge bestial
L’estiu passat parlava amb el Jonatan Ximenis (d’Arrels de Gràcia) i em deia queden pocs nanos gitanos fent rumba, que els és menys atractiu.
És un discurs que s’arrossega en el temps i al final és perquè els gitanos també es reinventen. No sóc d’aquella comunitat, però tinc clar que la rumba catalana és rumba gitana, i a partir d’aquí els payos ens hi apropem amb respecte. Per molt que hi siguem, el llenguatge és propi d’ells i mai el podrem imitar amb la mateixa gràcia. La rumba és com un idioma, mai l’aprendràs igual que algú que l’ha tocat de petit.
Sobre el que facin les noves generacions de gitanos, tot és canviant i la seva música també, això inclou que els joves no vulguin fer les coses igual que els seus pares. Que hi hagi llenguatges musicals que es perdin és llei de vida.
Hi ha una tendència purista en l’escena rumbera que pensa que els grups comercials de mestissatge, estil La Pegatina, no han fet bé al gènere.
De vegades t’apropes a una música aliena i ho fas amb respecte però no te’n surts. Els primers vallenatos que tocàvem amb Dusminguet si els hagués escoltat un colombià, hauria al·lucinat per malament. Entenc les crítiques, sempre que siguin respectuoses, a mi també m’ha passat i ho has d’acceptar. El que passa és que les etiquetes són un debat comercial que no m’interessa, és publicitat perquè has de vendre la marca. A partir d’aquí, és normal que es formin conflictes.
A tu se t’ha respectat molt, la crítica sempre ha estat generosa.
No he tingut aquesta sensació, el que passa és que hem estat molt insistents. Amb Dusminguet vam estar quatre anys tocant abans de gravar disc: en restaurants, barbacoes i cases okupades, perquè la idea era insistir fins a crear un llenguatge propi. Fèiem el que volíem amb tota la innocència del món, com podíem i sense saber-ne gaire, perquè no érem precisament virtuosos. En aquell moment els estils estaven molt definits i nosaltres patíem per trobar la nostra marca. Això va desconcertar una mica a la crítica i alhora vam caure una mica en gràcia. Però no sempre ens han deixat pas pels núvols.
El so Barcelona va tenir molt bona acollida, però també una crítica molt despiadada. Tinc la sensació que a vosaltres aquesta reacció negativa us va passar de llarg: Dusminguet i La Troba eren els grups que tothom salvava.
Doncs hauria d’estar forrat (riu)! Potser és perquè mai hem estat gaire massius i com que no érem súper populars, no teníem grans detractors
Està sent estrany presentar el disc sense el contacte físic? El disc acaba amb una oda al ball.
Que encertat acabar el disc amb aquesta cançó, no? La gent pensarà o que és una genialitat o que l’hem cagat del tot (riu). Hem fet l’espectacle pensant que la gent estarà asseguda, cosa que teníem ganes de fer, però ara ha vingut obligada. És més visual que de participació. El resultat de moment és bo, perquè la gent en té ganes i nosaltres estem molt còmodes, explicant-nos més que mai.
