Foto:

Arrels de Gràcia

No tenim oportunitats per fer arribar la nostra música a l’escena i als mitjans

Jonathan Ximenis: «Quan entro als llocs veig la mirada i la primera impressió de com si haguessin vist un monstre»

La Flor de Baladre que tenim avui amb nosaltres és Jonathan Ximenis, líder de la formació “Arrels de Gràcia”. Ells tenen una cançó anomenada “Caló català” que podria ser una declaració d’intencions d’aquesta conversa: ens parla de la seva catalanitat, de la seva gitanitat, del Barri de Gràcia, de la Rumba com a música insigne de Barcelona i sobretot de l’alegria que aquesta música ens dona per viure, i també del racisme.

L’entrevistem recordant que toquen tots els dissabtes a Montjuïc, a la Caseta del Migdia durant els dinars. I reivindicant també que la cultura gitana també és cultura catalana i no està gaire present als mitjans. “Som molts els gitanos que vivim a Catalunya, els gitanos catalans portem molts segles a Catalunya i crec que estem poc presents, potser per les particularitats de la nostra cultura”.

Txell Bonet i Jonathan Ximenis a la redacció de El Temps de les Arts

Si repassem la formació, que va dels 5 als 8 músics, depenent del bolo, veurem que formen part de l’arbre genealògic de la rumba catalana. Ell i el seu germà Samuel sou fills del Yumitus, d’Estrelles de Gràcia, l’Elies es fill del Patata, i net nebot del Pescadilla. Com diu la seva cançó, quan el van engendrar ja duia la rumba amb ell. “Tinc contacte amb la música des que era al ventre de ma mare, a casa sempre s’ha cantat rumba, molt als Nadals, sempre s’ha fet festa, el meu pare sempre ha escoltat música a casa. Abans de néixer ja tenia la música a la sang. No puc dir quan he tingut per primer cop una guitarra a les mans o he fet palmes, és quelcom que no recordo, encara no n’era conscient. El meu nebot té cinc o sis mesos i ja fa palmes”.

La música està molt viva dins les famílies i el poble gitano. “A tots ens agrada la música des de petits, abans de caminar, ja ballem, som així, és part de la cultura. Si mires el que pengen a la xarxa els gitanos que tenen nens, veuràs que tot són nens ballant, cantant o tocant”.

Van versionar amb Francesc Burrull els cuplés que havia recuperat la Guillermina Mota. És un exemple de quan es barregen músics de diferents provinences. “Quan entrem en contacte amb gent formada al conservatori i l’acadèmia no sempre és igual. M’he trobat amb gent molt ortodoxa amb la que xoques per tot arreu, i no parles el mateix llenguatge i no podem arribar enlloc, i gent que tot el contrari, i on hi ha admiració mútua. També depèn de les personalitats, el caràcter i el que sentim al trobar-nos, més enllà de la formació. Amb el Francesc Burrull va ser una meravella, ens vam entendre des de la primera nota. M’he trobat amb gent més jove que ja veus que no anirà bé”.

És allò d’haver separat coneixement i sentiment, quan sovint qui més sap d’alguna matèria és per les emocions que ha sentit experimentant-la. “Gent que porta anys i anys estudiant, i fent-ho tot perfecte, a vegades perd l’altra manera de sentir la música, que és la nostra. Al final tot és música, però estem en punts molt diferents d’entendre la música. Camarón mai va estudiar però quan va anar a Madrid va aprendre molt, i molts deien que havia perdut el “duende”, l’ànima, però tot el contrari, es va enriquir. I a partir d’allà surten els seus discs més famosos. No va anar a cap conservatori ni enlloc, però al relacionar-se amb gent amb alts nivells acadèmics musicalment parlant, va aprendre moltes més coses. Tot és sumar. Però hi ha maneres diferents de sentir la música”.

Volem saber més coses del projecte de versionar cuplés. “Aquest projecte va sorgir gràcies al Julià Guillamon, que ens va demanar gravar unes caramelles per fer la promoció d’un llibre. A l’estudi del Jack Tarradellas hi havia per casualitat el disc de la Guillermina Mota, i el Climent Campà, el percussionista, va dir que el seu pare el tenia, que era la bomba i que s’hauria de fer en rumba, i el Guillamon i en Tarradellas ens van animar. En Guillamon va embolicar a tothom, a nosaltres, al productor, la discogràfica i al Burrull”.

El Cas del Guillamon és el d’una persona paia que s’interessa per la cultura gitana, ell o el Txarly Brown són benvinguts o intrusos? “Lo nostre no és nostre, és de tothom, tant la música com la cultura, la gràcia és ensenyar-ho. Si la gent s’interessa, benvinguda, tan de bo n’hi hagués més, el problema és que potser n’hi ha molt poca”.

La societat urbana contemporània, rodejats de gent, però potser incomunicats o plens de fredor, i en canvi, anar a un concert seu, o simplement un de rumba, és una experiència on es transmet alegria de viure. “Txarly Brown [col.leccionista, dj, rumber, inventor de l’Achilifunk, i promotor del Rumba Club] sempre diu que el que més el fascina dels gitanos -i amb la manera de fer música es transmet- és que som poc de pensar en el futur, vivim molt el present. La historia dels gitanos no cal que us l’expliqui, i suposo que ho portem a la sang, tot i que en la societat d’avui dia costa més viure d’aquesta manera, doncs no ens podem permetre no pensar en el futur, però molts encara viuen d’una manera més despreocupada el què farem demà. Demà: Déu dirà.

Parlem d’una història de repressions, persecucions i expulsions, ja ho deia en Jordi Savall en l’entrevista que li vam fer, la música ha servit per a la majoria dels pobles oprimits per poder sobreviure, com en el cas dels esclaus negres cantant als camps de cotó, la música ajudava a suportar la duresa del treball. Potser és també el cas del poble gitano. “Sí, en el cas dels gitanos d’Espanya amb el flamenc, els catalans amb la rumba i els gitanos de l’Europa de l’Est toquen jazz, manuche, el gipsy-jazz, i no és que sigui una música de les arrels, però siguem d’on siguem els gitanos tenim un fort interès per la música”.

Hi ha un espai a l’aire lliure on poder escoltar rumba catalana tot l’any a Barcelona, és la Caseta del Migdia a Montjuïc. Tots els dissabtes a l’hora de dinar, és on toquen els Arrels de Gràcia, i quan fa molta calor, a partir de Sant Joan, acompanyen sopars de sardines els dimecres. I formen part del cartell de l’October fest a la Fàbrica Moritz, el 8 d’octubre de 2022. “La majoria dels bolos els fem per a clients privats, i són clients no gitanos. Sense ells haguéssim plegat. No entenc com, gràcies a Déu, podem fer tants i tants bolos privats a casaments, aniversaris i convencions, que tinguem tantíssima feina i tan poca en bolos públics. En 12-13 anys de carrera, l’Ajuntament de Barcelona no ens ha contractat mai. Mai ens han dit res, mai hem rebut una proposta. Només el districte de Gràcia, a través del CAT ens han contractat a les Festes de Gràcia, a part de que les comissions dels carrers també ens contracten. Els Festivals de la ciutat tampoc ens han contractat mai. Nosaltres a casa parlem català i som catalans i fem la música en català i pensàvem que se’ns faria més cas. La rumba catalana dels gitanos fa dècades que no té temes nous, s’escolta sempre les mateixes cançons del Peret, La lágrima i Gitana Hechicera, que és del 92, de Gipsy Kins el Bamboleo i Volare. El Txarly Brown ens va animar molt a fer això, ens deia que si fèiem temes nous en català funcionarien. Tenim el públic privat que ens contracta, però no tenim oportunitats per fer arribar la nostra música a l’escena i els mitjans.” Igual que a Lisboa tenen els fados, hauria de ser més normals als bars i locals de Barcelona trobar músics fent rumba en directe.

Parlem del seu sentiment de catalanitat “I això apareix molt a les nostres cançons. I quan anem a Perpinyà a tocar amb els gitanos d’allà ens parlem en català, ells n’hi diuen parlar gitano, al català. Imagina’t si senten seva la catalanitat”.

Com es traspassa la cultura gitana, com ho viuen les noves generacions? “Cada cop estem més integrats en la societat, a vegades es perd una mica la nostra arrel i cultura, ens adaptem als temps. També hem de dir que la cultura gitana té coses que també tenia la cultura aquí fa 100 anys, potser el que ha passat és que nosaltres hem conservat moltes coses”.

És important per fer cultura tenir un espai públic, tenir una plaça on la gent es pugui trobar. “De petits a l’estiu, tots els nens gitanos jugàvem de nit al carrer. A Gràcia ho vam perdre durant un temps perquè a la nostra plaça hi van posar provisionalment els barracons d’una escola. Per sort hem recuperat la plaça, l’han renovat, amb jocs pels nens i pentaca, i hi som molt presents. Tenim una associació de joves de la Gràcia gitana on som una trentena de socis. I volem fer les coses pels gitanos”.

I evidentment, abordem el tema del racisme. “Barcelona és supermulticultural i n’estem encantats, no és així per tothom. Sempre hi ha prejudicis, però per sort al nostre barri n’hi ha cada vegada menys. Però el noto a molts llocs. Quan entro als llocs veig la mirada i la primera impressió de com si haguessin vist un monstre, i ho noto moltíssim, i a mi tampoc se’m nota molt que sóc gitano, però es veu que no sóc paio. A la que em poso a parlar en català, la gent es relaxa i em tracta d’una altra manera. Amb els mossos d’esquadra m’ha passat, i quan els hi parles en català ja és una altra història. Potser al parlar en català no em veuen com a gitano”. Per no parlar de les expressions racistes de l’idioma. “Fan mal quan es fa servir la paraula gitano com a lladre, i fins fa poc així estava en el diccionari, una descripció horrible fins no fa molt.

Les peces d’Arrels de Gràcia que sonen durant l’entrevista son les següents:

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close