Banda Sonora Premis El Temps de les Arts

«La barca del temps»

Després d’un viatge a l’Alguer, el 1959, el poeta Salvador Espriu escriu un poema dedicat al seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mort el 1938. D’aquell poema va sorgir una de les més destacades versions musicals que s’han fet sobre Espriu a càrrec de Marina Rossell. El primer audiovisual per als Premis El Temps de les Arts rellegia aquest tema amb respecte i delicadesa.

  • Vocalistes:
    • Elena Gadel
    • Davide Casu
  • Cor:
    • In crescendo
  • Coreografies:
    • Ariadna Peya
  • Músics:
    • Cobla Bisbal Jove
    • Pau Figueras (Guitarra)
    • Alfred Tapscott (Piano)
    • Cati Planas (Acordió)
  • Direcció i realització:
    • Lluís Danés
  • Direcció de fotografia:
    • Lluís Danés
    • Anna Molins
  • Muntatge :
    • Marc Mitjà (AMMAC)

El tema de la cantautora Marina Rossell, enregistrat el 1985 tot just per a l’àlbum Barca del temps, era una cançó sentida, que connectava amb la melangia de la lletra i del poema originari: “Estimat Rosselló, / si podies venir, / amb la barca del temps, / amb el vent de llevant, a L’Alguer. // I senties amb mi / com és viu i arrelat, i tan clar, aquest nostre parlar català / de l’Alguer”. Un poema, escrit des d’una illa, dedicat a un poeta també illenc, que representa segons explicava Rossell el dolor íntim de la pèrdua, però també la sensació ambiental, col·lectiva, que “hi ha una energia que perdura”. La metàfora de “La barca del temps” seria una mica això, la presència de l’absent.

En qualsevol cas, es tractava d’un tema que per les múltiples connexions i implicacions simbòliques encaixava perfectament amb la filosofia d’una pel·lícula i d’uns premis que posaven en valor el patrimoni cultural i territorial compartit. Les referències a l’Alguer i la persistència de la nostra llengua, juntament amb la relació de dos grandíssims escriptors de Catalunya i les Illes, s’ajustaven perfectament al missatge que es volia transmetre.

Elena Gadel, en la barca del temps.

La versió d’Alfred Tapscott és més continguda, més melangiosa i mediterrània. Davide Casu i Elena Gadel són les veus d’una cançó que arrenca amb delicades notes de piano i guitarra i l’acompanyament de la Cobla Bisbal Jove. A poc a poc, el tema va agafant volada, suma d’elements jazzístics pel pes de piano i contrabaix i el contrapunt bellíssim dels cors, la Cobla i la guitarra de Pau Figueras.

La presència fugissera de l’acordió de Cati Planas i les coreografies d’Ariadna Peya arrodoneixen el to melancòlic. Mentre que l’art urbà de la valenciana Nena Wapa Wapa, que obria i tancava l’audiovisual, connectava passat i present amb una mirada estètica conscientment allunyada dels referents originals de la cançó. Un punt d’atreviment en una mirada respectuosa, delicada i molt emocional.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.