La fortalesa ‘Fràgil’ d’Enric López

Entre les novetats discogràfiques del tortuós 2020 és possible que us hagen passat desapercebuts petits miracles com el debut en solitari d’Enric López. L’antic bateria dels apreciables Pinkponi va deixar fluir la seua creativitat en ‘Fràgil’, un àlbum francament bonic, de sorprenent rodonesa, en el qual compon i canta una desena de cançons en català i castellà al voltant de la fragilitat i la vulnerabilitat emmirallades en el “pop metafísic” i unes altres influències d’interès que, conjuminades, acaben donant to i personalitat a la proposta.

Tan sols són necessaris els primers segons del tema inicial, “Sin miedo a caer”, amb les guitarres lluminoses, els teclats i uns cors decididament pop, per agafar una mica l’aire a aquest Fràgil. Una cançó que parla sense giragonses de deixar enrere l’angoixa, cantada per un Enric López que, a falta d’una veu magnètica o musculosa, interpreta amb sentit de la cadència, col·locant notes i síl·labes de manera curosa, amb un fraseig cadenciós i agradable. La delicada “Azul”, que va servir de single d’avançament, és una altre dard ben llançat en aquesta línia.

Potser té alguna cosa a veure amb la llengua, però el primer tema en català “Avui”, un tall amorós que també parla de la fragilitat i la intempèrie (la frase completa: “Avui em deixaràs”), és una de les que més connecta amb l’univers metafísic de Ferran Palau o Joan Pons. Un bon tema, però no tan convincent com “Días claros”, una cançó bonica, també amb efluvis metafísics i algunes troballes textuals: “Hoy has venido con el vestido del revés / con tu tímida sonrisa / y los zapatos de papel”.

“Frágil” és un dels temes més reposats, un altre tall encertat que conté una bonica història que va creixent mentre avancen música i lletra, que convida a escoltar-la de nou per desfullar-la. Bon senyal. A continuació, arriba “Deixem ja de pensar”, que després d’una intro reposada introdueix un esclat de guitarres que remet als Coldplay primerencs. Una cançó amb una lletra directa (“I deixem ja de parlar / estimen-nos i ja està”) que t’acompanya després d’haver-la escoltada per primera vegada. Com en altres cançons del disc, el text peca de senzillesa, potser seria d’agrair una mica més de complexitat, però es tracta d’una simplicitat que fa directa la cançó i deixa la sensació de punteria compositiva. I que mostra —la qual cosa es veu a tot el disc— la capacitat per donar-li a cada tema la instrumentació precisa, un encert en la producció que cal atribuir al mateix Enric López i a Raúl Juan, suport de l’artista en les tasques de producció.

Un altre encert és la seqüenciació del disc: quan creus que López ha ensenyat més o menys totes les seues cartes, Fràgil va mostrant nous registres i cançons del nivell de les anteriors. O en alguns casos, superiors. Podria ser el cas d’“Enésima canción de amor”, un títol irònic que, en realitat, amaga una història de desamor. Un tall amb un remat elèctric esplèndid i una bona melodia, un altre dels moments del disc que, combinat amb una frase senzilla que es va repetint (“Escribí una canción de amor para ti”) se’ns adhereix a la memòria. Una certa màgia sorgida (de nou) de la simplicitat.

“Herois”, pel contrari, és més críptica, i tal vegada siga una de les millors des del punt de vista melòdic: una estrofa amb el fraseig més personal del disc i un preciós gir que fa es coincidir amb la frase clau (“Buscant la pau pel camí”). Un tema amb un teclats i guitarres molt metafísics que podria haver servit per tancar el disc. Sortosament, encara hi ha dues sorpreses finals. La primera és “Valiente”, un dels textos més atractius (“Y corrías como un niño / atrapado en su mentira / apretando su juguete sin apenas respirar”), que acompanya una cançó que marxa costera amunt sense apressar-se, una mica construïda a l’estil The National, un referent indie de qualité no massa invocat ni seguit a casa nostra.

El remat final és encara més sorprenent: “1.000 Km” és una cançó sobre el tema recurrent de l’amor i la distància, però allò que la fa atractiva és la seua corfa d’electrònica amb un punt inquietant i inquiet, to que ens transporta una mica als Radiohead de Kid A. Una via exploratòria fantàstica per a un artista que, en la mesura que vaja personalitzant i sofisticant el discurs (musical i textual) i desenvolupe una mica més el sentit de l’ambició, ens donarà alegries encara més grans. Mentrestant, vaja per davant aquest Fràgil ple d’encerts i fortaleses.

Coberta de Fràgil, 2020 (Autoedició)
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close