En temps de rendició musical a les sonoritats electròniques i a la dictadura reggaeton de l’autotune, pocs grups conserven intacte el seu estil a les influències caribenyes i sintètiques. Biflats és un element de resistència, a pesar d’incorporar-hi una xicoteta pinzellada electrònica en una de les seues cançons. Adscrita a les melodies que aixopluguen la mediterrània sefardita i balcànica, la banda originària de Blanes (Selva) estrena ‘Fanfarrona!’ (Picap, 2021).
Les estampes de joves alliberant els seus cabells al ritme de guitarres desbocades s’han convertit en un exercici pràcticament de nostàlgia. La indumentària conformada per cadenes de metall, jaquetes de cuir i cabells llargs ha trencat la seua connexió amb les noves fornades, i s’ha instaurat com a ritual d’aquells que, tot i l’avanç inexorable dels anys, es resisteixen a abandonar el seu esperit més festiu. El rock i el pop no són per a joves. La música destinada al jovent, encara que hi ha una llarga llista d’excepcions, està dominada per l’electrònica, pels ritmes confeccionats a través de l’autotune, com ara pel monarca absolutista del reggaeton. L’escena està farcida de grups que, a pesar d’estar allunyats teòricament dels codis electrònics, han sumat aquestes sonoritats al seu repertori musical.
Biflats, una banda originària de Blanes, una població mitjana ubicada a la zona costanera de la comarca de la Selva, és un element de resistència parcial a la tendència dictatorial del reggaeton. Malgrat incorporar-hi una pinzellada electrònica, la seua nova proposta, denominada Fanfarrona!, és un puzle de les sonoritats de la mediterrània balcànica i sefardita, un clam inequívocament festiu que cerca agitar els cossos amb l’objectiu alliberador d’omplir la pista de ball una vegada la pandèmia del coronavirus escampe de les nostres vides. Un esperit innegablement festiu que a través d’una actitud joiosa, irònica i picaresca pretén crear consciència ecologista, especialment amb la denúncia del turisme urbanita i els projectes depredadors que arrasen amb el patrimoni únic existent a la Costa Brava de Catalunya. Per dir-ho de manera sintètica: resistència estilística i en defensa del territori.
Fanfarrona!, no debades, traça una línia de continuïtat amb la trajectòria d’un grup amb dos discs a la seua esquena. O dit d’una altra manera: consolida l’aposta inicial per melodies originàries de l’Europa de l’Est, les quals compten amb una base ska que transita de les composicions vertiginoses a transformar-se estilísticament en reggae. El treball llençat per la banda principatina és una combinació d’aquestes sonoritats, però amb aparicions constants de melodies sefardites que provoquen viatges mentals a les terres àrides d’Orient Mitjà, així com als racons de cultura àrab que aixopluga el migjorn mediterrani. El baix, la percussió i, especialment, l’ampli ventall d’instruments de vent són els mitjans de transport per conduir els oients cap a paisatges de parlars andalusins. El desplegament musical és colpidor amb la presència al disc de clarinets, flabiols, trombons, trompetes, bombardins, tubes o fiscorns.
L’estil tradicional de Biflats està perfectament representant a «Guajiro!», una cançó en la qual l’àmplia gamma d’instruments de vent bascula entre les ànimes balcàniques i sefardites, fins i tot deixant-se endur per les temptacions jazz i de rumba percussionista marca de la casa. «Please save me» ostenta una idiosincràsia melòdica similar, però amb un element de distorsió: una lletra en anglès que condiciona les evocacions mentals de l’oient cap a les tavernes dels territoris combatius d’Irlanda. Aquesta sonoritat d’aires celtes irromp amb més força a «Trobant petroli», una peça musical contra el fracking que compta passatges d’autèntic folk irlandès criat entre cerveses i converses de pub.
L’hegemonia mediterrània, especialment d’aquella oberta al mestissatge i a l’encreuament de les diferents cultures dels pobles que banya aquesta mar, ressona en «Sota la sinagoga», amb una musicalitat de clara reivindicació sefardita per l’actuació aràbiga dels vents i una percussió de connotacions magrebines. Desproveïda d’aquest vertigen rítmic, amb un tempo marcadament més calmat, «Caminets d’Argelagons» és una composició de similar identitat construïda per un baix nascut als tuaregs del migjorn mediterrani i uns instruments de vent amb tendència a la solitud lluïdora. Aquesta predisposició als sols de vent, a privilegiar el vessant instrumental per sobre de les lletres, renaix a «Algaragarabía», una cançó convertida en manual del ska clàssic de segell balcànic. Amb una acceleració del tempo amb el pas dels compassos, és l’antítesi a la jamaicana «Buscant petroli», on predomina un reggae absolutament canònic.
«El pescador pescat», una composició d’anhel profundament soul, comparteix la tendència relaxant, un caminar musical sense alteracions, ni urgències per transformar la peça en agitador de balls i festa desimbolta. Està fonamentada en l’admiració pels grans cantants jazz, amb una narrativa que frega la impertinència en qüestions de gènere. Sense aquestes lletres ancorades en concepcions vetustes, «El Cor» està impregnada d’aquest mateix estil sonor, tot i que edulcorat amb una percussió amb aspiracions pop o, fins i tot, amb xicotetes pinzellades deslleialment rumberes. Aquestes xicotetes gotes rumberes reviuen amb força a «La rumba del Ter», la qual compta amb l’heretgia d’incorporar una intromissió electrònica pròpia del dancehall.
Amb les col·laboracions de Zinkman, la veu de La Dinamo i del guitarrista Marcel Torres arreu del disc, la cançó més mediàtica, amb més ironia i que evidència la resistència estilística de Biflats és «Pixapins», una crítica descarnada als turistes de la capital que inunden les costes com surt qualsevol raig de sol. Una denúncia feta des del litoral fart del turisme depredador i de caràcter insostenible en temps d’emergència climàtica que està desenvolupada a través de la tradicional fanfàrria balcànica a la qual rendeix devoció la banda de Blanes. Un grup que supera etapes i àmplia trajectòria amb aquest disc combatiu contra l’homogeneïtzació musical de l’escena nostrada.
