El Consell Valencià de Cultura va elaborar recentment un informe en el qual no només denunciava l’orfandat institucional de la música tradicional valenciana, sinó que radiografiava la petjada d’aquestes sonoritats en el circuit amb més pegada als escenaris. Grups icònics com ara Obrint Pas o la Gossa Sorda van beure, en part, de les propostes d’arrel que van sorgir durant els temps convulsos de la transició al País Valencià.
Les guitarres estridents, els ritmes sincopats, les dolçaines delirants i els trombons excitats foren flors de resistència. Les institucions valencianes, dominades aleshores per les gavines, intentaren segar aquella primavera, però les destralades van quedar-se sense efecte. Obrint Pas fou el símptoma i la constatació del vigor d’aquell moviment musical, d’una esquerda que va encendre el foc d’una flama sonora que avui perviu amb propostes solvents i d’àmplia pluralitat.
El sorgiment d’Obrint Pas no fou espontani, sinó que va forjar-se sobre unes arrels musicals que provenien d’aquells que van rescatar de l’oblit les formes populars, que van recuperar les expressions tradicionals per adaptar-les als nous temps musicals de la Mediterrània. La influència de grups com ara Al Tall va transcendir l’exemple d’Obrint Pas. La música tradicional ha impregnat bona part de les propostes amb cert renom del circuit musical valencià en llengua pròpia.
El Consell Valencià de Cultura, en un informe que denuncia l’orfandat institucional de la música d’arrel valenciana, traça una panoràmica d’aquesta petjada. Al caliu de l’escolarització en l’idioma propi, la democratització de les eines tecnològiques i la tasca impagable d’entitats com ara Escola Valenciana o associacions com ara El Col·lectiu Ovidi Montllor, va confeccionar-se una escena que va tenir com a punt de partida la irrupció, precisament, als anys noranta d’Obrint Pas.
A l’ombra d’Obrint Pas
Aquesta banda nascuda al barri de Benimaclet bevia del punk, del hardcore o del rock radical basc, així com atresorava, segons narra l’òrgan cultural valencià, «un tarannà decididament reivindicatiu que podia connectar amb músics valencians d’unes altres generacions, com ara Al Tall o els representants valencians de la Nova Cançó». L’element que establia el lligam més directe, però, era la presència de la dolçaina a càrrec de Miquel Gironès, la qual cosa afegia un segell particular al plantejament musical d’un grup enyorat per milers i milers de seguidors des de la seua retirada.
«Ki Sap, Atzukak, Arròs Caldós, Mugroman o Sva-ters serien algunes de les formacions, entre moltes més, que, als anys posteriors, sobretot a la primera dècada dels 2.000, seguirien el llegat d’Obrint Pas», assenyala l’organisme cultural valencià. Tanmateix, el relleu natural d’Obrint Pas, amb un estil semblant i amb una presència important de la dolçaina, va ser La Gossa Sorda. Aquest grup, com destaca el Consell Valencià de Cultura, «va articular un cançoner exitós, amb autèntics himnes generacionals com ara “Camals mullats”».
L’explosió popular del denominat com a ska valencià va produir-se paral·lelament «a una considerable recuperació folk atiada per bandes com Urbàlia Rurana» i, especialment, «per la irrupció l’any 2006 de Pep Gimeno Botifarra amb l’àlbum Si em pose a cantar cançons, que suposa una autèntica revolució». Eren moments de connexió entre l’escena rock i la popular, amb la versió d’Obrint Pas del Cant dels Maulets o l’adopció de La malaguenya de Barxeta de Botifarra. L’influx es fa encara més evident en el darrer disc d’Obrint Pas, Coratge (2011), on s’inclouen dues peces d’instrumentació clarament folk: “El país de l’olivera” i “Jota de valencians”.
A la primera dècada dels 2.000, segons narra l’informe del Consell Valencià de Cultura, «la recuperació de la música folk valenciana ja és molt sòlida, gràcies al treball de formacions com l’Ham de Foc, Aljub o al treball en solitari de figures com ara Miquel Gil i Mara Aranda». També ressalta la tasca d’Efrén López. «Són propostes eclèctiques, que miren a les músiques del món i d’arrel mediterrània i que aconsegueixen ser molt valorades en l’escena folk europea», desgrana.
«Gràcies al treball dels pioners i a la tasca del mateix Botifarra o de Carles Dénia, el folk entès d’una manera genèrica, té una importància cabdal en la música d’aquests anys, la qual cosa s’acaba filtrant a altres estils i propostes», destaca. I ho exemplifica: «És simptomàtic que uns dels pioners del hip-hop en valencià, Rapsodes, inclogueren en el seu primer disc Contes per versos (2008) un inici procedent de “Som de la Pelitrúmpeli” d’Al Tall».
La influència de les sonoritats tradicionals esquitxa fins a grups com ara Orxata Sound System, qui tractava d’homenatjar amb els seus sons electrònics a la Ruta. «Té deutes amb la tradició valenciana pel que fa al fraseig i la manera de cantar alguns dels seus temes», analitza l’organisme cultural valencià, per insistir en l’existència «d’un fil d’unió que, no sols no es trenca, sinó que es farà cada vegada més ferm i adoptarà més cares diferents». «Sitja, per exemple, un grup de Vila-real, va unir experimentació amb folk, amb resultats tan cridaners com el disc “Good Laboratory Practices”», apunta com a un exemple important.
«Més significatiu encara és el cas d’una formació d’èxit com Aspencat. La base del so d’aquesta banda de la Marina Alta és el reggae i les seues diferents ramificacions, com ara el dancehall, però la introducció d’un instrument tradicional com el llaüt i, en grau més baix, l’acordió, li atorguen una dimensió sonora única i original, que està en la base de l’èxit del grup», afirma, per detallar: «En “Quan caminàvem”, un dels seus temes més coneguts, es veu molt clara aquesta fusió».
Diluvi de melodies d’arrel
Els sons tradicionals es colaren també per les apostes de guitarra més descansada i allunyada de les pues més combatives. Mox, una banda originària de Puçol, va barrejar amb una naturalitat impressionant «una instrumentació indie rock d’arrel anglosaxona amb la dolçaina i els gèneres tradicionals». «Són els primers a fer-ho, prenent com a referència el que havien fet els granadins Los Planetas, els quals havien fusionat diferents pals de flamenc i indie-rock en “La leyenda del espacio”», contextualitza.
El paradigma d’aquesta creença musical fou “Si el poguera partir”, un cant de batre interpretat amb Botifarra al disc Tuactes i rebomboris (2015), el qual va ser guardonat amb el premi Ovidi Montllor a la millor cançó. «La música dels cantautors valencians d’aquest període presenta molt diverses influències, des de la cançó francesa, al pop-rock anglosaxó, la música amb arrels sud-americanes, el jazz, el blues o el mateix influx dels pioners de la Cançó. Les petjades de la música tradicional valenciana són puntuals, es veuen en cançons i arranjaments concrets», incorpora.
En aquesta barreja de música de cançó i sonoritats tradicionals, hi apareix una figura cabdal: la cantant Eva Dénia. «Amb la formació de dones Sis Veus, aconsegueix fer un pas insòlit fins al moment: per primera vegada s’aplica una forma de cant i un temperament interpretatiu profundament ètnic a uns textos d’expressió urbana i contemporània, com ara poemes d’Estellés i d’altres. Aquestes formes de cant tan prototípicament tradicionals pràcticament mai s’havien sentit acompanyar uns textos que no foren ruralistes i arcaics», subratlla.
L’any 2015 es produiria una altra fita en la mescla de melodies d’arrel i gèneres esculpits en la contemporaneïtat més absoluta. L’emergència del Diluvi, provinents de l’Alcoià, «insereix la nostra música d’arrels en un discurs que també inclou la cúmbia, la rumba, el reggae i altres gèneres musicals». Aquesta combinació fa que Flora Sempere, una de les veus del grup, «embosque de manera imperceptible l’ornamentació melòdica del seu cant, amb l’estil de les nostres iaies, dins un bosc d’altres gèneres forans, provocant una indefinible sensació de benestar que reforça amb la bandúrria en la mà».
La fusió va evolucionar quan el disc Junteu-vos, llençat l’any 2019, van agregar-se elements electrònics. Aquell exercici, de fet, va caracteritzar-se per l’adeu als Jóvens, un grup que durant un parell d’anys «exciten les emocions d’una gran franja de públic a qui conquisten amb les seues cançons tant corrents com generacionals amanides d’unes lleus aromes tradicionals».
L’eclosió dels sons populars
Aquells temps es caracteritzen per la fidelitat de Musicants al repertori mediterrani, la penetració de les sonoritats tradicionals a la discografia de la rapera Tesa o les connexions establertes per Xavi Sarrià a la seua biografia musical en solitari una vegada va penjar les baquetes i les pues Obrint Pas. També sorgeixen propostes com les de David Carboneras, qui, d’acord amb el Consell Valencià de Cultura, «circula per uns tombants sonors molt creatius i d’una sorprenent originalitat tradicional», els quals es combinen «amb elements electrònics molt ben administrats i amb una sorna divertidament maliciosa».
«Encara estava per arribar, tanmateix, el canvi més significatiu del període», afirma l’organisme cultural valencià. Mentre l’escena valenciana s’enforteix amb propostes que «no tenen cap mena de connexió amb la música tradicional com ara Zoo o La Fúmiga, se sumen noves veus d’arrel, com puguen ser Jonathan Penalba o Noèlia Llorens Titana, entre més, fent el necessari complement generacional als Apa, Carles Dénia, Botifarra i altres». Ara bé, en aquest moment, emergeixen «propostes de cruïlla amb un peu en la tradició (valenciana i d’uns altres indrets) i un altre en les músiques urbanes, l’electrònica avançada i altres gèneres».
El cas més reeixit és l’àlbum Jota de morir (2022), del grup femení Marala, qualificat de millor disc de l’any per a la revista Enderrock. «La manera d’interpretar els gèneres tradicionals amb una corfa musical del segle XXI, en cançons com ara “A la vora del riu mare”, “Canteu a l’albat”, “Jota de morir” o “Nana naneta”, han tingut una gran acollida», destaca el Consell Valencià de Cultura, per completar la seua anàlisi: «Han rejovenit, feminitzat i perllongat el repertori tradicional, fer-lo arribar a les noves generacions amb els llenguatges musicals actuals».
«L’Assumpció (2023), el disc de debut de La Maria, qui divideix les cançons en romanços, agafa la tradició i la passa pel sedàs del pop “Romanç 1: soc” o l’electrònica “Mon vetlatori (romanç 4: de mort)”, “Sepeli (romanç 5: d’assumpció)”. Un disc que, en qualsevol cas, revela un coneixement considerable de la tradició, condició per a la seua transformació o desconstrucció», afegeix com l’altre exemple imprescindible d’aquesta nova etapa de «propostes de cruïlla». Tot un recorregut per la influència innegable de les sonoritats tradicionals al circuit mainstream de la música en llengua pròpia al País Valencià.
