In The Backyard Of The Castle (Halley Records) és el primer disc del projecte en solitari de Meritxell Neddermann. La pianista i compositora presenta unes cançons amb molta personalitat que s’allunyen de les tendències musicals més populars de casa nostra. De pianista a artista total, la veu maresmenca ens fa una visita guiada pel seu pati musical.
Com has viscut el confinament?
Tenia algunes entrevistes presencials, però han sortit bastantes online. De fet, tenia unes setmanes de descans després de treure el disc al març i vaig fer el de sempre: estar a casa, tocar, cantar. De fet m’ha anat bastant bé aquesta frenada més intensa. És un pal però sempre m’ha agradat estar a casa.
Has rebut diversos premis d’interpretació (Piano Performance Division Award) i has estat una alumne excel·lent (graduada Cum Laude el 2014). Primer volies aprendre molt i després llançar-te en un projecte propi?
No va ser premeditat per res. Simplement volia tocar millor i millor i millor. Veig que molts músics tenen aquest drive, que es diu en anglès, aquestes ganes de ser millor, d’interpretar millor, de ser més canal, vaig anar fent. En la decisió de ser artista, de tenir una carrera d’artista i estar al capdavant ha sigut posterior. Quan vaig començar a escriure música i vaig pensar que necessitava una plataforma per sortir. I tota la part “comercial” és inevitable si vull viure’n i això és el que estic fent.
Has estudiat al Conservatori del Bruc, el Taller de Músics, l’Esmuc i també al Berklee College of Music. Com s’ensenya la música a Catalunya i als Estats Units?
Aquí veig que hi ha potser un tancament de mires, tot i que crec que és necessari aprendre jazz i clàssica per tenir unes bases més sòlides. El que vaig notar als Estats Units és molta llibertat, es dona molt espai a la musicalitat pròpia, que cadascú pugui explorar-la com vulgui.
Com és que vas anar-hi a estudiar?
Estava a l’Esmuc fent clàssic i estava una mica rallada perquè no volia fer més música clàssica. Estava fent composició contemporània i no m’hi trobava gaire. Sempre m’havia agradat molt la música moderna i volia tocar teclats, orgue i vaig veure, de casualitat, que feien unes proves a Barcelona per estudiar a Berklee. Les vaig fer, em van donar una beca i vaig poder-hi anar. Vaig fer el Grau Superior allà i em vaig quedar tres anys a Nova York treballant de músic.
I com vas viure l’estada allí com a músic?
Brutal, increïble. En total, van ser set anys. Com a persona vaig créixer molt perquè era el camí natural. I com a músic, allà la música es viu molt, estar molt a flor de pell, i estar als llocs on va néixer el hip hop i la salsa com a concepte modern, on va néixer el jazz… es nota en l’ambient que allà hi ha l’arrel. Poder-me apamar d’això m’ha fet molt feliç.
Quan vivies a Nova York formaves part d’algun grup?
Vaig estar en diverses bandes. Els primers anys en grups de hip hop i neosoul, i després vaig entrar en el món més indie. Vaig conèixer uns músics brutals que ara també estan traient discos i fent coses molt guais. Per fer diners feia altres coses: tocar a casaments, a unes classes per a nadons, feia classes individuals de piano, classes a escoles de música, tocava per ballets, etc. Els diners venien d’una part no tan agraïda espiritualment.
Què et va fer tornar cap a casa?
Estava esgotada d’estar a la ciutat. Nova York és molt cap enfora tota l’estona. Tenia molt poc temps per mi, per cultivar el que volia fer. També trobava molt a faltar la vida aquí, la família… però no va ser una decisió racional ni premeditada. Vaig venir per tres setmanes i al final em vaig quedar.
Quin va ser el punt de partida del teu disc en solitari?
La llavor de la cançó més antiga, els acords, potser fa quatre anys. I mica en mica van agafar forma, vaig escriure la lletra, etc. La producció del disc va començar fa un any i mig, i durant el procés vaig escriure un parell de cançons més, no totes estaven fetes. Potser fa tres anys que jo vaig dir vull gravar el disc i fer totes les mogudes perquè passés.
Com afrontes aquesta nova etapa de ser pianista i cantant del teu propi projecte?
És difícil passar d’estar darrere, que ningú et mira la cara que fas, a estar davant i defensar-ho tot. La veu és un instrument tan delicat i arribar al mateix nivell que estic amb el piano és un dels objectius, però és difícil. I també a nivell energètic, és diferent estar al davant de quatre membres del grup i fent les cançons. Però m’agrada, em sento com un peix a l’aigua. És incòmode al principi, però un cop m’hi vaig acostumant em costa estar al darrere.

No sembla un primer disc, es nota que tenies molt clar el que volies fer. Jugues amb moltes sonoritats i estils.
Tenia un imaginari bastant clar. És un primer disc però ja he passat per moltes etapes musicals com a pianista, com a músic, com a compositora. Mai ho havia plasmat perquè no havia fet lletres. No em plantejo que és un primer disc. Sí que ho és amb la meva cara i el meu nom. Però jo ja sabia com volia que sonés, el visualitzava molt. Al final ha agafat la seva pròpia forma i amb la conjunció amb el Genís ha sortit aquest so.
La teva proposta musical és molt original respecte al que estem acostumats a Catalunya. Pot ser és per què has viscut molts anys fora?
Suposo que sí. De fet, estava molt desconnectada del que passava aquí. Quan vaig arribar vaig veure que hi havia diverses mogudes de certs tipus de música, però estava molt amb el que havia vist a Estats Units. Suposo que m’ha influït això i hi segueixo influenciada. Espero haver-me creat jo un imaginari prou fort perquè em segueixi sortint el que jo vull fer.
Propers concerts de Meritxell Neddermann
24 de juliol, – Barcelona (Say it Loud), sold out
25 de juliol – Valldoreix, Sant Cugat del Vallès
15 d’agost – Sitges
- 4 de setembre – Voramar, Port de Tarragona