La teràpia vitalista d’Oques Grasses

En contraposició al dol insuportable de la pandèmia del coronavirus, a l’angoixa del confinament domiciliari, a la por per contagiar-se, a l’enyorança de retrobar-te amb els teus éssers estimats, Oques Grasses ofereixen una teràpia musical per recobrar l’esperit vitalista que se’ns havia arrabassat durant els moments més tràgics de l’emergència sanitària. ‘A tope amb la vida‘ (Halley Records, 2021) és una vacuna d’alegria amb la qual els osonencs desafien els seus prejudicis per apropar-se intensament, en comparació amb l’anterior disc Fans del sol, cap a sonoritats com ara el reggaeton electrònic. C Tangana i Narcos es compten entre els inspiradors musicals de l’àlbum.

El dolor va apoderar-se de les nostres ànimes durant la gran reclusió domiciliària. L’angoixa per contagiar-se, la preocupació per les persones estimades i la por cap a un escenari profundament incert van ofegar-nos en la melancolia d’un passat imperfecte. Ens despertàvem creient que aquell drama quotidià era producte d’un malson, d’un cervell pervers que havia recreat a la nit una autèntica pel·lícula de terror. Però l’esgarrifadora seqüència diària de pèrdues humanes ens transportava una altra vegada a la crua realitat dels núvols plorant a sobre del nostre nas i dels nostres llavis. No hi havia treva en una batalla descarnada per la vida. La pandèmia ens havia arrabassat els costums d’un món miserable, al qual fèiem continus càntics d’enyorança. El trasbals era descoratjador, marcadament inhumà, accentuadament insuportable. Tot s’havia capgirat.

Aquella llarga nit del confinament, de la qual hem sortit a trompicons i redolons, amb les armes de la consciència social i dels vaccins mentre encara palpem als nostres cors de batecs cautelosos el temor a una regressió pandèmica, va provocar un sotrac en projectes, en existències planejades dintre d’un univers excessivament dependent de la deessa fortuna. Oques Grasses, devots del símbol d’eternitat i progenitor de la llum amb el seu anterior disc Fans del sol (2019), havien d’afrontar una nova ronda de tribut musical a l’estrella monolítica de la vida, amb una gira que exaltara la seua connexió espiritual amb la font de la vitalitat energètica. El xoc pandèmic, com a tothom, va submergir-los en una espiral d’inestabilitat tempestuosa d’epíleg per escriure.

Com a deixebles del guardià de l’existència del nostre sistema astral, van rebel·lar-se. Abans d’hora van decidir treure A tope amb la vida (2021), un àlbum en el qual queda prohibida la tristesa, que no una certa melancolia amorosa. Conscients de les vicissituds d’una existència precària i imprevisible fan un homenatge a la diversió, a l’optimisme, a no deixar-se arrossegar pels grillons de les llàgrimes i entregar-se a la doctrina teològica dels somriures. Amb bata blanca i els instruments musicals com a bisturí, extirpen dels oients qualsevol símptoma de renúncia a l’hedonisme desacomplexat. A tope amb la vida, de títol inequívoc, és una teràpia de xoc contra depressions epidèmiques.

En la seua recepta, la banda d’Osona s’allunya dels cànons, dels ritmes preestablerts, de l’ABC pautat, testat i comprovat. Apliquen sense miraments un carpe diem musical, una mena de lema que resa: sense risc, no hi ha eufòria possible. De manera més desimbolta, més desvergonyida que a Fans de Sol, Oques Grasses transforma les seues sonoritats per introduir melodies d’idiosincràsia flamenca, s’atreveix a convertir l’electrònica en eix vertebrador de les seues cançons i abandona els prejudicis, si hi havien, envers gèneres darrerament atapeïts de caràcter sintètic com ara el reggaeton. L’alquímia de Fans de Sol es converteix en màgia en A tope amb la vida, la qual cosa s’albirava com un repte incommensurable després de l’èxit totèmic de l’àlbum publicat en 2019. És una maduració de l’aventura dintre d’un ordre pop-mestissatge, una consolidació d’aquell punt d’inflexió generat amb Fans del Sol gràcies a temes com ara «In the night» o, fins i tot, la menys coneguda, que no desconeguda, «Cançó de l’aire».

Com a paradigma d’aquesta actitud musical innovadora, vitalista i de les influències que han condicionat l’àlbum, com la deessa fortuna l’existència, irromp «Talismà», en la qual es percep un homenatge indissimulat al clima melòdic que caracteritzava a l’artista Joan Garriga a Dusminguet. De base irremeiablement sintètica, incorpora amb pretensió exitosament seductora un rerefons de guitarra d’acords similars a l’emprat per C Tangana al seu hit «Tú me dejaste de querer». L’artista madrileny, de fet, inspira la filosofia melòdica que traspua A tope amb la vida, tal com han confessat a diverses entrevistes la banda d’Osona. «Talismà» és, precisament, una confessió de la impotència humana envers les fletxes llençades per Cupido, d’assumir l’esquizofrènia vital amb les lamentacions justes i necessàries, com dirien des del púlpit els clergues. Una cançó de ritmes calmats, de clima optimista, que comparteix essència joguetera amb «Wake up», en la qual col·laboren els efervescents Stay Homas, qui s’erigeixen en els deixebles d’unes Oques Grasses partícips de la producció del darrer disc dels barcelonins. Sense perdre la identitat, «Wake Up» està travessada pel flamenc, per uns aires andalusos que evidencien l’admiració per C Tangana en la mescla apoteòsica d’ingredients tradicionals i experimentacions musicals contemporànies.

Oques Grasses, més o menys al natural.

La reconversió musical d’Oques Grasses, visible en «Wake Up» i «Talismà», ostenta encara més força amb «Goodline», una cançó extremadament contagiosa, d’incitació a rebentar la pista per la seua base d’atracció electrònica i amb una potència de missatge clamorosa pel rapeig de Santa Salut, una cantant catalana que s’obri pas al panorama nacional nostrat amb contundència vocal. Trenada la col·laboració gràcies a l’admiració del cantant Josep Montero per la seua feina, va arribar-hi al disc del bracet del Doble, qui protagonitza el moment d’efervescència llatina de l’àlbum del grup d’Osona: «Lakilove». Si a Fans del Sol van deixar-se engalipar per l’auge del reggaeton de naturalesa electrònica, en A tope amb la vida repeteixen temptació amb un tema, «Lakilove», que desborda sexualitat, vertigen rítmic, connotacions caribenyes i, fins i tot, un cert recurs d’influència dub extremadament camuflat en la dictadura reggaeton; d’una peça preparada per trencar registres i agitar les passions desenfrenades de les nits post-pandèmia.

Un segell llatí que també atresora «Bye bye», la joia comercial del nounat àlbum d’Oques Grasses. Amb una combinació de salsa i fonaments sintètics, els quals conserven l’estil característic d’una banda situada al pòdium nacional dels territoris catalanoparlants, confeccionen una obra destinada a despertar comportaments teològics cap al xoc de mirades, així com erigir-se en religiosos dels moviments iniciàtics que contribueixen de preludi al ritual anhelat del frec carnal. Desinhibició, alliberament, hedonisme que es tradueix en felicitat assossegada a «Vida d’oferta», una cúmbia sorgida de l’afició de la veu dels osonencs cap a la sèrie Narcos i la seua contraposició icònica d’escenes criminals i ritmes de propulsió festiva. «La vida és un regal!», exclamen per reiterar la seua exaltació vitalista sense complexos, defugint dels comentaris insidiosos d’aquells que aguaiten la vida del demès sense atendre a la seua pròpia existència, a «Elefants». De referències implícites als britànics Mumford & Sons, s’erigeix en una mena de versió, evidentment factoria Oques Grasses, del «Viva la vida», del grup anglès d’abast planetari Coldplay.

L’exaltació vital és present arreu del disc, tot i que amb intensitats variables, modulables, com a metàfora d’una vida en la qual les alegries no sempre són sinònims d’eufòria i èxtasi, sinó que poden proveir d’una simple abraçada de llàgrimes brevíssimes, d’una carícia necessària, reclamada, enyorada. Com si es tractara d’aquell acaronar el cabell que transmet pau, serenitat i seguretat, que et transporta a una dimensió allunyada dels problemes, apareix «La gent que estimo», un duet amb Rita Payès de música relaxada, d’ambient íntim fomentat per un acompanyament de cordes absolutament deliciós.

«Petar-ho», en canvi, aporta goig des de la majestuositat que atorga combinar una melodia importada de la música dance de la dècada dels vuitanta amb reminiscències vocàliques gospel. Marca de la casa, essència d’un grup atrapat pel joc alquimista, es repeteix a «De bonesh», influenciada per aquest corrent de pensament que impregna tot l’àlbum: viu la vida sense importar res més que l’estima als teus. Un clam d’oposició a la pandèmia, d’innegable optimista en temps d’emergència sanitària, climàtica i social.

Moisés Pérez
Moisés Pérez (Muro d'Alcoi, 19993) és periodista al setmanari El Temps, on ha destacat per abordar temàtiques com ara l'univers de l'extrema dreta, els drets lingüístic, les lluites pel territori o els interessos empresarials rere les privatitzacions dels serveis públics. Abans ha escrit a l'edició valenciana del periòdic digital eldiario.es, el periòdic El Mundo i ha col·laborat en la revista digital CTXT.es. Músic i apassionat de la música en llengua pròpia, en El Temps i ara en El Temps de les Arts fa crítica musical centrada en l'escena de mestissatge.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close