L’agulla i el paller: sobre el Prodigi Got Talent

En l’article anterior vaig escriure sobre el geni creador, un paradogma que arrosseguem des del segle XIX, idolatrant a certs artistes (gairebé sempre homes) i oblidant el context, el bagatge i la comunitat que han configurat la seva obra. El segle XXI, tanmateix, ens ha portat un nou clixé: el prodigi Got Talent. Un arquetip que ha quallat en la infància i adolescència actuals, i que configura una idea de la música basada en l’èxit, la competició i la individualitat.

Segur que heu vist algun programa de format Got Talent, n’hi ha tants com escissions de Convergència i Unió. Sempre hi ha un jurat que busca un talent innat: un diamant en brut, un entre un milió, l’agulla en el paller. El diamant és polit per coaches fins que, al final de la competició, un mànager apareix amb un xec gegant fet amb cartró ploma, certificant l’èxit del prodigi. Potser no us agraden aquests programes. Crec que són un producte televisiu molt ben pensat, molt barat i molt efectiu, però per mi la seva importància rau en què han configurat un nou concepte de l’artista i de la música que val la pena analitzar.

El prodigi Got Talent és sempre un solista. La seva virtut és individual, no col·lectiva. Potser per això vivim en l’era amb més “artistes en solitari” de la història, quan la música és per se un acte col·lectiu que s’enriqueix amb l’intercanvi i la suma. No cal recórrer a l’etnomusicologia per demostrar-ho: segur que se us acudeixen desenes de grups de música que funcionaven perquè eren la unió (i col·lisió) de diferents persones; quan els membres del grup han engegat carreres en solitari, sovint han perdut allò que ens va fer connectar amb ells.

L’individualisme del prodigi Got Talent és fractal. L’artista no forma part de cap grup de música, ni tampoc de cap comunitat musical, ni tan sols de la seva societat. No és talentós gràcies al seu entorn: és talentós malgrat el seu entorn, que no l’entén ni li atorga els recursos necessaris. La seva virtut és innata, individual i intransferible. El seu talent no és cultural: no li ha sigut transmès, ni el pot transmetre. L’agulla no forma part del paller, espera ser descoberta i rescatada. Així doncs, el relat del prodigi Got Talent és un terç Ventafocs, un terç Somni Americà i un terç Pequeño Buda: ara que es venen més exclusives i patrocinis que no pas discos, el relat és més vital que mai per a la indústria.

Els seients dels coaches de La Voz (fotograma Antena 3)
Els seients dels coaches de La Voz (fotograma Antena 3)

El prodigi Got Talent estandaritza una idea molt concreta i quantificable de l’èxit musical. Fent tallers de música a escoles, sovint la primera pregunta que m’han fet és: “quants seguidors tens?” Quan els he dit el meu número de seguidors -com si fos una puntuació de videojoc, o la meva xifra en el sistema de puntuació social xinès- m’he convertit en un loser total, tant o més que quan els he dit que l’important no és quants seguidors tinc, sinó què he après, quantes experiències he viscut i quants amics he fet a través de la música. Resposta de loser, i de boomer.

L’èxit Got Talent s’aconsegueix a través de la competició. Només guanyes si ets millor que el teu company (un altre solista). La nova pedagogia musical fa anys que ja no va per aquí: qüestiona els concursos, promou la música en grup i busca complicitats amb el teixit social. Tanmateix, no podem culpar Operación Triunfo o La Voz de la competitivitat en la música, perquè abans d’ells ja hi havia concursos de maquetes, batalles de bandes, llistes del millor de l’any…

El clixé del prodigi Got Talent sovint acaba amb un altre clixé: el de la joguina trencada. L’èxit del prodigi és un préstec que dura, amb sort, fins la propera temporada del programa. I un ascens en solitari, sense grup, ni comunitat, ni teixit que et sostingui, augura una dolorosa caiguda en solitari.

Sentir-se agulla en un paller no deu ser fàcil, ni pel geni creador ni pel prodigi Got Talent. Tampoc ho és pels que no som agulles, exclosos de la música i condemnats a una suposada mediocritat per no ser genis. Potser cal deixar de buscar l’agulla en el paller i entendre que el més interessant, ric i permanentment canviant, és el paller.

Edi Pou
Músic, periodista i activista cultural. Membre dels grups ZA! (premi Ciutat de Barcelona 2015) i Los Sara Fontan. Ha sigut coordinador del Matí de Catalunya Ràdio (2009-2013) i guionista en múltiples programes de ràdio i televisió. Codirector del segell DIY Gandula i comissari del cicle 4Raons i The Exploding Fest.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close