Landry Riba i el so dels cims d’Andorra

Parem l’orella: són les campanes de Sant Serni, i allà, al rerefons, esquelles del ramat i el vent que recorre les valls. Potser és el so d’una passejada pel cor d’Andorra. O potser estem escoltant les composicions del canillenc Landry Riba, tan lligades al paisatge, tan personals i sui generis com el títol del primer disc: They Were Trapped in the Dream of a Dog (2014), que va tenir el mateix productor islandès que Sigur Ros. Ens fem una idea, oi, per on van els trets?

“Entenc la música com un vehicle d’emocions i sensacions, una necessitat i una manera d’expressar coses que no sabria escriure amb paraules”, explica el baixista, contrabaixista i compositor. Si no fos un paio tan reservat la seva música seria una altra? “Doncs potser, no m’ho havia plantejat, en tot cas és com ho visc i com necessito expressar-ho”. A Riba, que va viure la infantesa a 1.850 metres d’altitud, entre els Plans de Ransol i el Forn de Canillo, li agrada tornar la seva música al lloc d’on procedeix i s’empesca concerts als indrets més inversemblants. “Una de les raons és retornar el so als paratges que són inspiradors per a mi; moltes de les peces tenen la seva essència en el que em fa sentir la muntanya, la natura en general”. Per això es fica en embolics i actua al coll d’Arenes o al refugi de l’Illa, el més alt del Principat, obligant el públic a enfilar-s’hi per un terreny nevat: “Tinc un record molt vívid de la gent que arribava amb els esquís, després de dues o tres hores de pujada… amb el que costa d’omplir un local!”.

Per a l’intèrpret també ofereix un punt diferencial: “Estàs tocant en un local tancat i l’única perspectiva és el públic i les quatre parets; davant del refugi de Juclar l’escenari, el marc, transcendeix absolutament l’espai immediat: tens trenta o quaranta persones al davant, però també tota la Tossa del Juclar, les crestes del voltant… És una sensació d’obertura, de ser especialment afortunat”. Els músics que l’acompanyen es deixen convèncer per caminar sis hores carregats d’instruments i a voltes amb neu fins als genolls… “I no perquè el caixet es multipliqui per quatre, que no és el cas”, bromeja. Grimpar als cims per fer música és, en resum, un “generador de records”, confessa. “Guardo aquella imatge del refugi de Juclar, provant so al capvespre, molt interpel·lador”. És clar que a vegades la naturalesa s’imposa: al coll d’Arenes van acabar tocant dins d’un envelat, perquè “fora feia un vent que no ens podíem ni aguantar dempeus, així que a vegades el fet no és tant artístic com de lluita contra els elements”. Després van estar traient durant setmanes pols dels instruments, aquella sorra negra dels paratges. Tot plegat “genera capes a la memòria” que acaben retroalimentant la música del canillenc.

Igualment ha passejat la seva obra sonora per edificis patrimonials. “El 2015 vam fer un concert a l’antic emissor de Ràdio Andorra, just abans que es comencés la rehabilitació, i el vam gaudir perquè el lloc té un punt de màgia”. Bastiments històrics del Principat van ser escenari de l’enregistrament del tercer disc, Mountain Songs (del 2017, després de Tales from Behind the Mirror, que va aparèixer el 2015). “Estàvem entregats a l’edifici mateix. Pensàvem que ho controlaríem tot i no va ser sempre el cas. Per exemple, a la torre de Sud Ràdio va començar a bufar el vent i a escolar-se per totes les escletxes d’aquells vidres tan vells, que no són precisament hermètics”. Així es van manifestar a l’enregistrament els més de 2.400 metres d’altura del port d’Envalira, on s’aixeca l’emblemàtic edifici amb forma de vaixell varat als cims. “A Casa de la Vall ens cruixia el soler, a Cal Pal se sentia el riu… i quan vas multiplicant els escenaris naturals o els d’antics casalots, t’acabes conciliant amb conjugar-ho tot: si fa vent, si hi ha un terra sorollós o la respiració dels músics, ho incorpores a la gravació, no és cap desastre”. Al contrari, l’espai participa. Com a l’antiga era de Casa Rossell: van començar a reblar les campanes de la parroquial, a pocs metres. “Al final de la peça, i portàvem quinze repeticions perquè ho fèiem d’una tirada i sense editar res, de cop van sonar. Però, ostres! Anaven a temps i la persona que estava al capdavant de la gravació, Pere Revert, ens va fer senyals: ‘espereu, espereu’ i allà va quedar, tal qual”.

És un exercici diferent, precisa, de sortir amb els micros a gravar el ramat: “Aleshores sé que l’empraré, no sé com, però ho faré, potser com a base de la composició o un arranjament, però hi ha una voluntat; és diferent d’acceptar de manera natural un imprevist durant l’enregistrament”.

Gravació del disc Mountain Songs a Cal Pal de la Cortinada.

Riba té una trajectòria en això de ficar-se en aventures peculiars, començant per un trio de baixos i bateria, Acrobass, que va engegar a principis de la passada dècada. Tot i que també ha impulsat formacions més diguem-ne convencionals, com Less is More o Love It: pop rock el primer i un exercici al voltant del jazz manouche el segon. Aquest implicar-se en grups i bandes diverses és marca de la casa entre els músics del país. El projecte més personal del canillenc, el que ha donat els tres discos esmentats fins ara, data del 2014 i ha comptat amb la concurrència d’intèrprets de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA), però també de gent com Moe Espinosa, teclista dels Persefone, que militen en el més rude heavy metal. En paral·lel, el baixista manté un duet amb Jordi Claret, violinista clàssic, del qual en 2018 va sortir ja un primer àlbum, Eclektic. Impossible un títol més definitori. “Mantinc un estil absolutament obert. No hi ha uns patrons. L’etiqueta que em posarien ara és música contemporània d’influència clàssica, pel fet que utilitzem cordes i instruments elèctrics”. Això que vol dir? “Vol dir tot, t’ho permet tot. No passa res si hi ha una bateria, una guitarra elèctrica o saxos i trompetes, utilitzant harmonies clàssiques perquè no soni a jazz per exemple, un condicionant que condiciona molt poc”.

Després de la col·laboració amb el productor de Sigur Ros, l’andorrà va començar a treballar amb l’italià establert a Alemanya Federico Albanese, que el va posar en contacte per a la masterització del segon disc amb l’estudi badaloní d’Àlex Gámez. La filosofia totalment analògica que professa —“incloent-hi la cinta magnètica, que sé que és una frikada, però m’agrada molt”— els va fer congeniar immediatament: si la microfonia vintage fa sorollet, doncs endavant, perquè “també és part de la història, li dona calor al so”. A banda, “ell estava treballant amb gent que jo seguia, gent com Sebastián Plano, un cellista argentí, que em va gravar les cordes del segon disc, o Origamibiro, un grup que utilitza estris per fer música”. Gent molt poc mainstream. A l’estudi de Gámez, Riba va ensopegar amb la italiana Alina Kalancea, artista amb certs postulats compartits: es dedica a l’electrònica, sí, però amb uns sintetitzadors analògics que munta ella mateixa. A ell i altres músics de corda andorrans els va incorporar com un “element més orgànic” en l’últim treball. També la mà de Gámez donarà els últims tocs al proper disc de Riba, amb temes de la banda sonora que va escriure per a Pròfugs, cinta d’un jove realitzador andorrà, Nil Forcada.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Landry Riba, amb formació clàssica i jazzística, es va iniciar en la música amb vuit anys, empès pels pares. El primer instrument que li va caure a les mans va ser l’acordió, però només li duraria fins que va descobrir el baix: una mena d’epifania. Al perfil de Twitter recorda que és veterinari de professió i “músic a estones”, les poques que ara li deixa lliures el càrrec de secretari d’Estat d’Afers Europeus: porta sobre les espatlles la negociació de l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea. En aquesta tasca, igual que en la música, és del parer que per agafar embranzida i projectar-se cap al futur convé no perdre de vista el passat. L’ajuda el lligam amb la terra, personificada en les àvies les padrines, en andorrà. Lleidatanes totes dues, de Torres d’Alàs la paterna i de les Ventoses de Montgai, a prop de Balaguer, la materna: va recalar a les Valls a la dècada dels cinquanta i amb noranta-cinc anys viu tota sola i segueix manant. “Sovint sentencia una conversa afirmant que abans tot era molt millor i això em fa reflexionar, agafar perspectiva, pensar en com hem arribat fins aquí i cap on volem anar”. En la música com en la vida.

Propers concerts:
19 d’agost. Vall d’Incles. Canillo (a l’aire lliure)
21 d’agost. La Fada Ignorant. Andorra la Vella

Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close