Les vibracions de la rumba catalana. Mirades portades des del nord

D’ençà del 2016, l’associació KaRu Prod porta la voluntat de fer reconèixer la rumba catalana al patrimoni immaterial de la UNESCO. L’Hervé Parent, coordinador del projecte, ens presenta la vitalitat d’una música que condensa problemàtiques socials, perspectives històriques i patrimonials, i vibracions intenses que sobrepassen les comunitats, les fronteres i els estils.

Al batec d’una pulsació cardíaca, la rumba catalana actua com un metrònom. El ritme de la música acompanya la història d’un poble, fragmentat en comunitats, rondat per tòpics i per menyspreus com una casa rondada per fantasmes. Allunyant-nos de la postal que representa el gitano encadenat a la seva tradició, emparedat en el seu call, la rumba transcendeix les idees preconcebudes per revelar-nos la significació de la paraula cultura i la definició de ser un poble amb personalitat forta. Estil musical únic, la rumba catalana no es pot tancar nogensmenys a una comunitat particular; però es conjuga més aviat a unes cèl·lules heteròclites d’un poble gitano nord-català. Com un joc de matrioixca, la rumba es tinta de colors diferents segons les personalitats que la porten, la transformen i la canvien.

L’Hervé Parent, coordinador del Projecte KaRu.Prod

Lliurar una definició d’aquest estil musical és una tasca arriscada. L’Hervé Parent, de l’associació KaRu Prod, en té consciencia. Per això, en col·laboració amb etnòlegs i artistes, com la Yoanna Rubio i el Gabi Jimenez, han triat de publicar Approche anthropologique, musicologique et artistique des rumbas (2017), en dos volums. Aquests llibres de divulgació cultural introdueixen unes reflexions sobre la pluralitat d’expressions “rumbalesques” que conjuguen l’estil. D’ençà del 2016, l’associació KaRu Prod porta la voluntat de fer reconèixer aquesta música detonadora al patrimoni immaterial de la UNESCO. En paral·lel, l’associació segueix la seva tasca de productora, de divulgadora cultural i d’educadora. Una segona publicació, Glossaire des idées reçues sur les gitans. Patriarche, Clan, Enfant-roi… (2020) il·lustra la necessitat de trencar els tòpics ben establerts, que molt sovint condicionen l’acull de la proposta cultural d’una música portada pels artistes gitanos a la Catalunya del Nord. Instal·lats d’ençà dels segles XIV, XV i XVI, els gitanos porten en la consciència col·lectiva majoritària la imatge d’un poble transformat pel sedentarisme. Els representants de les comunitats són tractats molt sovint com els aborígens d’Austràlia o els apatxes, els seus barris percebuts com reserves d’indians. Hemingway mateix preguntava en Qui toquen les campanes: “Són gitanos els indians?”.

Publicacions de l’associació KaRu Prod

Malgrat tot, la instal·lació –la fixació, escriuen certs historiadors– de les comunitats gitanes en els centres urbans nord-catalans no poden deixar de banda un llarg passat nòmade històric. Fins al nom de l’associació ho recorda, Karu fent de transcripció oral al “carro”, pronunciat a la manera septentrional. Si els antics carros i els cavalls han deixat plaça a berlines i a unes autocaravanes per a unes quantes famílies que continuen vivint el fet nòmade, la mitologia del viatge persisteix, ella, ben viva. Un viatge mistificat, que pren també forma de pelegrinatge i que queda vivaç en les seves expressions musicals, amb tots les experiències que indueixen: la descoberta i el desconegut, la instal·lació o les anades i tornades. Però també el rebuig, la xenofòbia i la violència. Aquestes comunitats han acompanyat estereotips i fantasies, vinculats per la població majoritària i els polítics locals, que han pogut participar a tancar-la en les ments i els espais. “És una música més fàcil a exportar a fora de la Catalunya del Nord que no pas a presentar a la població d’aquí”, constata l’Hervé.

Però no us enganyeu. Com ho presenten els col·laboradors de KaRu Prod en les diferents publicacions, la rumba catalana no es restringeix a les comunitats gitanes. De la mateixa manera, aquestes comunitats no s’acontenten de tocar únicament música “rumbera”. Sota la denominació de rumba floreix un panell de colors sonors molt diferents, que integren artistes i moviments amb una facilitat desconcertant. Al mig d’aquest tumult, la Catalunya del Nord marca la seva singularitat de l’estil musical. Des de l’antic call del puig del barri Sant Jaume, passant pels afores del nord del Vernet, a Perpinyà, fins als carrers dels pobles periurbans com Millars, la rumba s’hauria de definir al plural: les rumbes. Les rumbes catalanes. Les rumbes nord-catalanes.

A mesura que es penetra en les societats gitanes que poblen des de fa sis segles la Catalunya del Nord, es nota el recorregut d’una cultura que sempre ha sabut jugar-se les fronteres, que siguin socials o estàtiques. La rumba, que ronda tots els moments de vida d’unes comunitats culturalment dinàmiques, s’ha eixamplat pels quatre vents i per tots els camins. Una veritable eina interregional també, vist que la rumba s’estructura amb les seves xarxes personals o familiars fins a Palma, a l’ampla Occitània i al sud de Catalunya. “És el millor exemple d’allisada de frontera!”, corrobora l’Hervé. Una música urbana que es nodreix de les oportunitats i dels atzars de les trobades, i que es manifesta molt sovint de la mateixa manera: a l’atzar d’un cantó dels carrers de Perpinyà, un vespre de primavera. Aquesta singularitat transfronterera, KaRu Prod l’ha entesa i se’n ha armat. Treballant en col·laboració amb l’Escola de Música Moderna de Girona, o el Forcat, el Foment de la Rumba Catalana, creua les sinergies, compara les mirades.

En aquest context, la tasca de l’Hervé va ser proposar a una música nòmada un lloc per instal·lar-se. Un label que pugui estructurar l’expressió musical després de l’onada gegant provocada pel fenomen Gipsy King. La quantitat d’artistes a escala local contrastava, llavors, amb la poca visibilitat que tenien. Malgrat tot, l’aposta era arriscada, ja que la llibertat que es donaven els rumbers locals garantia l’efecte de fusió que sol definir la rumba catalana. A la imatge de les comunitats gitanes dels dos bàndols de la frontera, la rumba s’alimenta de totes les influències exteriors que pot trobar al lloc on s’entrexoquen. A la ciutat d’Arles, a la Camarga, i seguint el golf del Lleó, es nota la influència forta de monstres de la rumba, com José Reyes o Manitas de la Plata, on unes notes seques claquen amb les veus fortes dels cantants. A Barcelona, la rumba pren moviments sud-americans sensuals, més “gronxadissa”, m’explica l’Hervé Parent. A Perpinyà i als seus voltants, al cor dels moviments de vaivé que traspassa el Pirineu, en una geografia àrida i un context social complex, les rumbes exploten en himnes revoltats, amb sonoritats punk i rock, on la mà volada dels rumbers fracassa acompanyant el cajón, la caixa de fusta amb cordes que ritma els cantants. Una música tallada, a la imatge de la seva comunitat, transfigurant al mateix moment els codis tot incorporant-se a la terra d’acull triada.

Antic col·laborador de la Casa Musical de Perpinyà, al cor del barri de Sant Jaume, l’Hervé desitja estructurar la transmissió oral rumbera d’unes comunitats commogudes per dinàmiques sociopolítiques que la posen en perill. Al davant del seu “carro”, la formació i la transmissió impulsen la producció actual de l’associació, però també la voluntat de col·lectar dades, veus i sonoritats. Com un aplec, la voluntat és aleshores d’agrupar i visibilitzar microprojectes escampats. La Catalunya del Nord, al cor d’un arc que va des de Barcelona fins a Arles, desitja fer reconèixer la riquesa i la diversitat dels seus espais, dels seus barris i, fins i tot, de les seves famílies. Als anys 2000, el grup Tekameli (del caló “t’estimi”) ha bressolat tota una generació de joves nord-catalans, a través del seu disc estrella, Ida y vuelta, amb la participació del rei de la música rai francoalgeriana, Cheb Khaled. Segueixen dos discs més, que tornen a cantar els goigs religiosos tradicionals, veritables gospels gitanos.

En els barris populars de Perpinyà, aquesta fusió cultural s’envolta d’un plurilingüisme ric i revelador de la constitució històrica de l’espai nord-català. El grup Kaloomé, hereu directe dels Tekameli, s’impregna de la biculturalitat del seu barri per barrejar les influències magrebines, ritmes flamencs i explosions nord-catalanes. Les veus de la Sabrina Romero, de l’Antoine Tato Garcia i del Madjid Benyagoub no paren de barrejar-se per crear un diàleg, una sopa de llengües típica de la ciutat catalana. L’Antoine Tato Garcia, fill del mateix espai, ha pogut comprovar aquest mosaic musical. Dels Tekameli a Kaloomé, passant pels caribs de la Familía Miranda Valera, la seva veu forta ha marcat els cants de la rumba local.

Produccions de l’associació

KaRu Prod és el fruit d’aquestes dinàmiques. El 2022, produeix l’últim disc de l’Antoine Tato Garcia, Rumbason, compost per sis cants. El mateix any, el cantant de jazz Steeve Laffont, del barri del Vernet, presenta amb KaRu Prod unes sonoritats més intimes amb Alba Gitana, acompanyat com sempre dels violins i de ritmes que s’embalen a mesura que toca la guitarra. Lluny del folklore gitano, immobilitzat en les mirades exteriors, els rumbers nord-catalans continuen singularitzant un estil empeltant swing, blues, o jazz al moviment de la rumba per fer-la créixer.

La força de la rumba rau en el fet que els qui la porten sempre s’han negat a dependre d’accions institucionals, cosa que, a l’hora actual, la pot ajudar a desembarcar en altres horitzons. KaRu Prod aconsegueix conciliar la llibertat absoluta que clamen els rumbers amb la necessitat de presentar-la al món, i sobretot al seu món més proper: el que resideix a l’altra banda del carrer. La seva expressió s’ha fonamentat en la força d’unes comunitats lligades i àmpliament obertes al temps, al territori i als nouvinguts, amb una curiositat i una disposició a incorporar i incorporar-se en moviments radicalment diferents. Lluny del folklore, lluny de la tradició, la rumba segueix el seu camí itinerant, segueix la llarga migració dels pobles instal·lats, segueix el recorregut dels qui la tocaren, la toquen i la tocaran.

Louis Dagues
Graduat en Història, Civilització catalana i Cooperació europea a la Universitat de Perpinyà. Curiós de tot i de tots, sempre ha desitjat entendre el seu territori i la seva societat, en una recerca perpetual d'identitat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close