Lou Reed en català

Quan es compleixen ja nou anys de la seua mort, el 27 d’octubre de 2013, Lou Reed es troba de triple actualitat: el 16 de setembre es presentava l’exhumació d’una cinta que registra els primers balbucejos del que seria ‘The Velvet Underground’ —Words & Music. 1965 (Light in the Attic Records)—; el 8 de novembre se celebrarà el 50é aniversari de la publicació de ‘Transformer’ (RCA), el seu disc més popular; i des de juny d’enguany a març de l’any vinent, a la New York Public Library for the Performing Arts, situada al Lincoln Center, es pot visitar una exposició que apropa al públic valuoses andròmines del seu arxiu personal. Una triple avinentesa que ens serveix de coartada per repassar les apropiacions del seu llegat fetes a casa nostra.

Lou Reed i la seua referencial banda dels anys seixanta, The Velvet Underground, han deixat una profunda empremta als Països Catalans. I no ens referim només al que podem constatar gratant la superfície: la reiterada presència del músic als nostres escenaris —enregistrà fins i tot un directe oficial a Benicàssim: The Spanish Fly: Live in Spain (2004)—; que fos justament ell el triat per a recitar poesia catalana —Gabriel Ferrater, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés— en l’espectacle Made in CataluNYa, realitzat a Nova York el 2007; l’existència de discos tan explícits com el Tres canciones de Lou Reed (1987), de Comité Cisne; el fet que la principal bibliografia sobre l’autor l’hagen signat periodistes catalans i valencians —Alberto Manzano, Ignació Juliá, Rafa Cervera— o que s’haja traduït al català tota la seua obra com a escriptor de cançons —un magnífic treball del malaguanyat Jordi Cussà—; o les prolífiques al·lusions que en fa el nostre cançoner —de “Tres dimensions” de Living a “Reykjavík” dels Amics de les Arts, passant per “Miami Beach” de Lax’n’busto, “Els pecats” de Liuard, “L’univers” de Ca Vell, “Canvis” de Lluís Vicent, “Menjars al llit, somnis a la taula” d’Arthur Caravan, “A un concert de Lou Reed” de Sarramangu o “Lou Reed és mort” de Món a la Cova, per citar-ne un bon grapat sense exhaurir-ne, però, la llista.

No. El vincle és encara major que tot això. La seua forma de trobar poesia en els racons més foscos i sòrdids de la ciutat, la seua mirada sempre nerviosa i punyent, la seua narrativa bruta, obliqua i desafiant, la seua innegociable individualitat, plena de contradiccions, ferma per fora com un bloc de ciment i dramàticament vulnerable per dins, ha deixat una marca molt profunda en diverses generacions de joves decebuts de les respostes amb què els temptaven les convencions i fascinats per les noves preguntes que es concitaven entre els solcs dels seus discos. Una nova escola de la vida inaugurada, en bona part dels casos, per tres torbaments consecutius: Transformer (1972), Berlín (1973) i Rock’n’roll Animal (1974). Saltar d’aquí a The Velvet Underground & Nico (1966) i White Light White Heat (1968) era una segona experiència iniciàtica sense retorn: una incontrolada voladura neuronal d’un abast biogràfic comparable a ben poques coses. Parlem, òbviament, des d’una radical subjectivitat, però que intuïm compartida per una multitud de persones: som molts els que, al perfil de l’ombra, se’ns dibuixa nítida la seua dentegada, els que l’hem buscat perquè ens fera costat en les nostres hores tèrboles, els que hem aprés mitjançant els seus versos alguns dels replecs ocults de la vida i la mort. No coneguem molts artistes que hagen aconseguit aquesta connexió tan profunda, física i duradora amb el seu públic. Això és, potser, el que fa tan especial Lou Reed.

Són molts els artistes del país que l’han versionat en els seus concerts, però fins no fa massa temps, eren pocs els que havien donat una passa més i s’havien apropiat definitivament de les cançons en traduir-les al català. Darrerament, però, aquesta minsa nòmina ha anat augmentat progressivament fins a constituir ja un corpus considerable. A continuació en trobàreu una bona mostra ordenada cronològicament:

Bustamante, “Tren de color” (Busload of Faith), Ciutat magnètica, 1992, Picap.

Si ateníem al gloriós precedent (Cambrers, 1981) —i la irresistible elegància efervescent de les seues dues posteriors produccions en castellà: Cargo de mi (1986) i Salón Fujiyama (1988)— la publicació del segon disc en català de Bustamante hauria d’haver sigut tot un esdeveniment. Tanmateix, la dimissió en massa de públic i institucions de l’aleshores escarransit negociat de la música en vernacle al País Valencià, condemnà Ciutat magnètica als irritants llimbs de les obres de culte: fantasmagòricament valorades, estrictament ignorades. Incitat i produït per Rafa Xambó, el recorre de dalt a baix una pulsió funky, una ànima negra que s’ensenyoreix també en l’adaptació lliure de “Busload of Faith” —una peça urgent i vibrant inclosa en el recentment publicat New York (1989), l’obra mestra amb què Lou Reed es redimia de la còmoda asèpsia on s’havia instal·lat en la dècada dels vuitanta. I és el mateix Xambó qui la defensa vocalment tot acompanyant amb vehemència i entusiasme la fabulosa intensitat rítmica del tema.

Roger Mas, “Després de la tempesta” (cita de Venus in Furs), En el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la Senyora dels Guants Vermells, 2001, Picap.

Roger Mas sempre ha reconegut Lou Reed i The Velvet Undergound com un dels seus referents essencials. De fet, al llibre El dolor de la bellesa (Empúries, 2017) li dedica un epígraf on l’excusa de la descoberta del Rock’n’roll Animal li serveix per a explicar una bella i dolorosa història de poesia, amistat i droga.

“Després de la tempesta” no és ben bé una versió, sinó una variació sobre el tema melòdic de “Venus in Furs”, una de les icones indiscutibles del sempre fresc, torbador i modern The Velvet Underground & Nico (1966), que desemboca en una cita literal a la tornada: “Estic cansat, no tinc força!”. L’al·lusió connecta l’ambient malaltís, angoixant, de l’original —descripció subjectiva d’una relació sadomasoquista— amb la desconcertada amargor que sent el protagonista de la cançó, ubicat en el moment just del trencament d’una relació. Unes cançons després, a “Tinc un blau brut d’abril eixut”, l’autor reprendrà el fil de la ruptura mirant-se-la ja amb una certa distància.

Red Banner, “Dia perfecte” (Perfect Day), No ens aturaran, 2006, Radikal Records

La segona escomesa dels de Molins de Rei —tercera, si comptàvem el disc compartit amb Mall i El Corredor Polonés— els procurà una certa projecció internacional gràcies a la seua edició alemanya amb el segell Mad Butcher. El disc no enganyava ningú, però l’esperada centrifugadora de punk combatiu amagava dues sorpreses: un recordatori-homenatge als històrics Pixamandúrries —”Quina vida”— i aquesta versiò irònica i insurgent del “Perfect Day”, un dels cims de Transformer (1972) que visqué el veritable moment de glòria arran la seua inclusió a la banda sonora de Trainspotting (1996).

I si Lou Reed aconseguia enterbolir les idíl·liques estampes de la cançó amb una lleu ombra amenaçant, Red Banner la desconstrueixen per acomodar-la a la seua agenda política: “Avui és un dia perfecte / per a molta gent / treballant fins tard, / per arribar a final de mes. // Només un dia perfecte / pels tancats a la presó / en una jornada de tortura i humiliació…”.

L’any 2014, Jordi Batiste, amb el seu projecte Nova, n’enregistrà una versió més fidel a l’original que restà inèdita fins a la seua inclusió al recopilatori Toca revisió (Enderrock, 2016) del qual no hem sabut trobar-ne edició digital.

Arthur Caravan, “Esperant al camell”, 2007, Inèdita 

També els Arthur Caravan han exhibit a bastament la seua devoció velvetiana i, des de bon començament, van incloure en el seu repertori unes molt ben assimilades influències i algunes esmolades versions —escolteu la nadala “Pastorets i pastoretes” amb què honoraren el disc col·lectiu Ara ve Nadal (2016), amb aquell brogit tan estimat i un fugaç i definitori encreuament de referents alcoians i novaiorquesos: “A la runrun” / “Run, run, run”.

“Esperant al camell” és sens dubte, la seua revisió més reeixida. Tot i romandre inèdita discogràficament, a la xarxa és fàcil trobar-ne unes quantes interpretacions en directe on, malgrat el so poc equilibrat dels enregistraments a pèl, es pot valorar amb precisió tot el que hem perdut musicalment amb el traspàs del ja enyoradíssim Jordi Richart —algunes de les guitarres més ben parides que han sonat mai en aquest país; en el vessant humà, òbviament, no hi ha forma de mesurar-ne la pèrdua.

Les Sueques, “Mirall” (variacions sobre I’ll be your mirror), EP, 2012, Repetidor

“Mirall” era una deliciosa llepolia pop que interrompia momentàniament la línia gamberra i descarada d’un EP preliminar que s’obria i tancava amb dos hits evidents —”Monstre” i “Terrorista”: totes tres faran cap al primer llarga durada del quartet Cremeu les perles (2013), d’obediència ja decididament postpunk. 

“Mirall” avança amb seguretat desplegant els seus tentacles melòdics i de sobte una frase omple la trampa de ressons familiars: “Jo seré el teu mirall”. Impossible no invocar la bella troballa poètica que guardava un petit lloc per a la tendresa entre la fosca aspresa de The Velvet Underground & Nico: “I’ll be your mirror”. Casualitat? Improbable. Plagi? Massa matusser. Homenatge? La confusió, però, no l’aclariran els crèdits sinó la guitarra: un solo cap al final esvaeix tots els dubtes reproduint fidelment un fragment de la melodia original.

Pepet i Marieta, “Cantó salvatge” (Walk on the Wild Side), SG, 2013, Autoedició.

La formació comandada per Josep Bordes mostra la seua faceta més juganera i canalla amb una inspirada revisió catalana de l’únic veritable èxit mundial del poeta novaiorqués: un retrat despietat de sordidesa i marginació que, impulsat per la tornada més cínica de la història de la música —”and the coloured girls say: dududududu…”—, continua sonant impune per totes les emissores del planeta.

Bordes esbrava la impassible cruesa de l’original amb una bona dosi del seu habitual sentit de l’humor en una maniobra reforçada pel vídeo que l’acompanya: un treball amb guió i direcció de David Bagés, qui també hi apareix al costat del mateix Bordes i Georgina Llauradó.

Balancí, “Qui estima el sol” (Who Loves the Sun), Deriva, 2013, La Casa Calba

El pop-folk que ens proposava Ramon Cugat en el primer disc del seu projecte Balancí —i que oscil·lava entre les rugoses arestes del tema titular a la meravella, tendra i naïf, d’“Un altre costat”— trobava la seua ànima bessona en aquesta fidel revisió del tema que obria el quart disc de The Velvet Underground, Loaded (1970), cantat, per a sorpresa de tots, per la veu mel·líflua i desarmant de Doug Yule. 

“Who loves the sun” mostrava l’extraordinària habilitat de Reed per encapsular petits prodigis pop mentre descansava de fúria i distorsió en un recés de la tempesta. Arnau Armengol la transfereix al català amb mil·limètrica precisió i Cugat la interpreta amb convicció d’apòstol.

Empty Cage & The Crab Apples, “Sexe Amb Els Teus Pares” (Sex with Your Parents (Motherfucker) Part II), SG, 2014, Autoedició

Aquest explícit i furibund al·legat contra la hipocresia i el cinisme dels polítics conservadors americans —”I was getting so sick of this right wing republican shit”—, amb recadet inclòs per al candidat republicà a les eleccions presidencials de 1996, Bob Dole, emergia com un insospitat exabrupte enmig del tranquil repristinat emocional que representava l’irregular, però finalment convincent, Set the Twilight Reeling (1996). 

La versió d’Empty Cage, que manté el paral·lelisme amb la de Reed fins al final, no fa enyorar en cap moment l’original: al contrari, es mostra fins i tot més robusta i acerada, amb els cors de The Crab Apples fent de magnífic contrapés per arrodonir-ne la jugada.

Puma Rai Tape Diana, “Dolça Jane” (Sweet Jane), EP, 2017, Fotocòpia.club

Un duet que s’estrena versionant Kraftwerk difícilment pot amagar les seues intencions: pop electrònic minimalista amb elements retro. I en aquestes mateixes coordenades estètiques serveixen la seua lectura de la primera “Sweet Jane” —la que els Velvet assajaven en directe en forma de balada, tal com la recull el 1969 Velvet Underground Live With Lou Reed (1974), abans de transmutar-se en el poderós petard de rock’n’roll que apareixia a Loaded.

De fet, en proposen tres versions diferents: Slow Version, amb un to molt pròxim al de la versió que en feren fa uns anys Cowboy Junkies, Subway Work i Grip Mix, totes dues més boges i bullicioses.

Ona Nua, “Candy diu” (Candy Says), 2018, Inèdita

Abans de dedicar-li una de les inclements estrofes de “Walk of the Wild Side”, Reed havia escrit una peça molt més empàtica sobre una de les estrelles de la Factory d’Andy Warhol: la icona transgènere Candy Darling. La peça abordava amb extraordinària sensibilitat poètica l’ara tan controvertida identitat de gènere i obria, tot condicionant-ne l’audició amb el seu tempo cadenciós i l’aire d’aflicció que l’imprimia la interpretació vocal de Doug Yule, el tercer disc de The Velvet Underground, de títol homònim (1969).

Entre les desenes de versions de tota classe que Josep Pérez / Ona Nua ha pujat a la xarxa, en trobem tres escrites per Lou Reed: “Femme fatale”, “Un dia redó”, que interpreta amb Abraham Rivas, i aquesta esplèndida traducció a càrrec de Xavi Puchades de “Candy says”, que en replica atmosfera i pulsió.

Súper Gegant, “La llum blanca” (White light, white heat), SG, 2020, Indian Runners

[enllaç bandcamp]

Tenint en compte la seua trajectòria prèvia, pocs grups hi hauria més legitimats per apropiar-se d’un dels tòtems incontestables de l’obra de The Velvet Underground. Els de Reus mai han dissimulat la seua debilitat pels novaiorquesos —i per alguns dels seus més avantatjats deixebles, dels primers Planetas a The Jesus and Mary Chain i de My Bloody Valentine a Spaceman 3.

“La llum blanca” tradueix sumàriament “White light, white heat”, el tòxic rock’n’roll que obria i donava nom al segon disc de la banda, el seu treball més fosc i destemprat. Es tracta d’una traducció més fidel en el text que en la música perquè ni el riff de guitarra —més emparentat amb el de “Some Kinda Love” o “Sister Ray”—, ni el groove de la peça busquen reproduir el desfici metamfetamínic que encomanava el vinil de 1968. Ací hi ha com una tensió continguda, una atònita introspecció. Reed, que feu tantes lectures diferents dels seus clàssics, potser l’haguera pogut imaginar també així.

Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close