Manel i les noves masculinitats

Tothom és víctima de l’imaginari de la catalanitat que han creat els Manel: barretet de palla, ukelele i canyeta ben freda a una terrassa. Si alguna cosa hem d’agrair a la boyband de Barcelona és ensenyar-nos a apreciar aquells petits detalls tan plaents de la nostra quotidianitat. I, en alguns casos, a deconstruir comportaments heteropatriarcals.

N’és exemple la cançó Ai, Yoko!, en què el cantant es disculpa a la demonitzada vídua de John Lennon. De fet, que puguem ubicar-la sense presentar-la pel seu nom i cognoms els dóna la raó en això d’haver de demanar-li perdó.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Els Manel, però, no són els únics que van créixer amb la convicció que Yoko Ono era la culpable de la separació dels Beatles. De fet, és l’explicació a la qual s’aferren els fans de de la banda de Liverpool, tot eludint altres fets no menys importants com que el 1969 van llençar el senzill The Ballad of John and Yoko com un gest del grup cap a la parella, que s’acabava de casar feia només uns mesos. Que la dona sigui causa directa d’un conflicte entre homes, a través de les seves tècniques de manipulació i seducció, és un patró històric que resulta molt més fàcil i alliberador de creure abans que assumir que els ídols Lennon i McCartney no eren éssers de llum i tenien un xoc d’egos considerable. I no seria per menys, ja que en eren de dos grans genis musicals gaudint d’una fama mundial.

Yoko Ono © Anne Terada, 2011

En el moment de la seva dissolució, però, el grup patia una forta sacsejada. L’any 1967 va morir a causa d’una sobredosi el seu mànager, Brian Epstein, també conegut com El Cinquè Beatle. La seva pèrdua va ser determinant, ja que Epstein era una figura de cohesió crucial i l’única persona capaç de reconciliar les diferències entre tots ells. Divergències que, en l’època, eren més que notables i que els feia prendre camins allunyats. Mentre en Ringo Starr experimentava amb el cinema, George Harrison ho feia amb la música hindú – és qui s’amaga darrere de les reconeixibles primeres notes de Here Comes The Sun; Paul McCartney composava registres cada vegada més pop i John Lennon es fascinava per l’onada hippie i pacifista. Quan van quedar-se sense representant, aquests dos últims van disputar-se el lideratge. Però finalment el creador d’Imagine va decidir no tirar del carro i distanciar-se’n, ja que tenia projectes paral·lels amb la seva parella – Plastic Ono Band -, també artista i amb qui compartia militància política. En aquesta última no hi faltava el feminisme; en una entrevista realitzada el 1971 per Tariq Alí i Robin Blackburn, Lennon declarava que “no podem tenir una revolució que no involucri i alliberi a les dones. És tan subtil la forma en què t’ensenyen la superioritat masculina. Em va dur força temps adonar-me que la meva masculinitat tallava les ales a Yoko. És per això que sempre m’interessa com tracten a les dones les persones que presumeixen de radicals”.

Yoko Ono, John Lennon i Paul McCartney; juliol de 1968 © Getty Images

Fa relativament pocs anys, el 2016, Yoko Ono va respondre a les crítiques i prejudicis amb l’àlbum Yes, I’m a Witch Too. Es tracta d’un disc amb un repertori explícitament biogràfic i on col·labora amb diversos músics com Moby o el seu fill Sean, que ha seguit els passos del seu difunt pare. És com a mínim interessant que l’artista japonesa i nord-americana, que ha continuat produint obra i construint un llarg recorregut després de deixar de ser la “parella de”, utilitzi el concepte bruixa a l’hora de recollir l’imaginari mundialment conegut i conspirador en contra d’ella. A Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva, Silvia Federici es remunta a l’Edat Mitjana i a la història de les bruixes per explicar la inferiorització i desigualtat entre home i dona del sistema capitalista. L’autora assenyala com el femenicidi de la caça i persecució d’aquesta figura femenina va ser absorbit pel mercat i les noves lògiques de producció, castigant i criminalitzant a les dones que no tenen conductes de sotmetiment vers els homes, que defensen les pròpies creences i que animen a combatre les injustícies. Que duen “barrets tan arriscats”, que opinen sobre una cançó quan visiten al seu company a l’estudi de gravació, que no amaguen la seva personalitat. Si prenem el desplegament teòric feminista de Federici, ens adonem que Yoko Ono és una bruixa, sí; però una bruixa necessària. És algú que fa patent la desigualtat de gènere i, sobretot, la discriminació que pateixen les dones que no responen a un model imposat per un heteropatriarcat que les posa al seu servei. Que la seva presència suposi un conflicte en la història de la música del segle XX posa de relleu, per tant, les lògiques d’un sistema masclista que ens travessa i que és reproduït per la gran majoria dels homes, qui gaudeixen del seu privilegi. No és casual, per tant, que a en Guillem Gisbert li arribessin les crítiques per part “de mon pare” i del “que deien de tu a la televisió”.

Els Manel © Kiku Piñol, 2017

Per sort, la insistència dels moviments feministes dels darrers anys ha posat de relleu la necessitat de fer-nos càrrec socialment d’aquesta violència estructural, cosa que ha donat peu a les corrents conegudes com a noves masculinitats. Podríem dir que Manel, l’any 2013, amb aquesta cançó del disc Atletes, baixin de l’escenari, ja estava performant la necessària deconstrucció de l’home dels nostres temps. Qüestionament que passa per reconèixer-li a qualsevol dona que “per molt que m’hi esforci he anat predicant tantes barbaritats” i que “era tan fàcil que et donéssim la culpa de tot.” Ara només faltaria, homes, músics i fans del millor grup del món, que en comptes de parlar sobre qui era Yoko Ono debatéssim sobre què fa. Això sí que seria rellevant.

Andrea Genovart Armayones
Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Màsters en Gestió Cultural i en Creativitat Integral i Redacció Creativa. Ha col·laborat en diversos mitjans fent crítica cultural i musical. Actualment treballa en premsa editorial, i com a guionista i redactora.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close