Foto:

Maria del Mar Bonet

“Em sembla fals cantar la tradició sense haver-la estudiat”

Maria del Mar Bonet «Cal tirar endavant encara que passin coses terribles»

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres podria ser també una botja, un ullastró, lleganyova, xiprell i una infinita llista de noms de flors silvestres de Mallorca. Sé que tiraré de tòpics, però ella és una llegenda viva de la música popular dels Països Catalans. Una icona. No només pels seus 55 anys dalt dels escenaris, sinó per tota la recerca en el nostre patrimoni musical popular. Un patrimoni que ha dut per tot el món. I també per la manera com ha pouat en les altres tradicions del Mediterrani, i com les ha agermanat amb la nostra tradició. És un plaer tenir amb nosaltres a na Maria del Mar Bonet.

Txell Bonet: 55 anys ja!
Maria del Mar Bonet: No m’agrada mirar massa el passat. No m’he adonat que han passat tants anys. Quan algú fa alguna cosa que li agrada tant, el temps passa molt ràpid. Jo el que visc és ara el present.

TB: Parlem de la teva relació amb la música tradicional dels Països Catalans.
MB: He fet 5 discos llarga durada de música tradicional dels Països Catalans. Soc una estudiosa de la música tradicional. Soc admiradora profunda del cançoner de Mallorca del Pare Ginard, 4 volums meravellosos, un franciscà que vaig conèixer quan era molt gran. Són més de 10.000 temes de poesia popular. Jo el tinc per duplicat, un que guardo i un de treball. La poesia tradicional anònima és tan important com l’altra, i és un pou de saviesa. El meu pròxim disc serà un homenatge al Pare Ginard amb música tradicional. Em té el cor pres i estic molt contenta de fer-ho.

Quimi Portet i Maria del Mar Bonet amb la Txell Bonet a la nostra redacció

TB: No t’has parat a pensar a fer-ne alguna cosa de tot aquest fons, un centre de documentació i recerca, que edites volums?
MB: Jo tinc una petita biblioteca dedicada a tot això, on hi ha part de la biblioteca del meu pare. Consulto moltes coses. Potser algun dia formaran part d’alguna biblioteca més gran, però ara no hi penso en això, ara hi treballo, i el que tu proposes demana un temps que no tinc.

TB: Et sents una mica com l’etnomusicòleg Alan Lomax anant per Mallorca buscant gent que cantes tot això?
MB: En els meus discos primers hi ha gent del camp cantant. Jo he begut d’aquesta font i és indispensable per mi, però jo no ho canto exactament igual, jo faig uns passos diferents, ho porto al meu terreny. No ho canto tal com ho he trobat. Jo no treballo al camp. Faig un pas més enllà, i agafo una visió personal i artística, amb un respecte immens, fent una interpretació actual. Faig a una cosa nova i diferent.

TB: Per què és tan important per a tu tot això?
MB: Ser un cantant d’un país és també saber la història de la seva música i compartir-la. No puc fer música sense saber-ne la història i tot el que tenim. No puc passar de les fonts, que em donen l’aigua que necessito. Escric influenciadíssima per tot el que he llegit de la tradició poètica popular. Sense això no hauria pogut fer cançons. Quan sento algú que ho canta sense haver-ho estudiat i treballat profundament em sembla fals, se li veu el llautó.

TB: Som prou conscients de tot el patrimoni que tenim?
MB: No, és un patrimoni molt depreciat. Madó Buades o Ramon Biel des Cantó em deien que fins i tot els seus nets no ho apreciaven, els hi semblava massa antic. Madó Buades em deia que als seus concerts duia la neta, però ella se n’avergonyia.

TB: Això és degut a l’autoodi que provoca la invasió cultural.
MB: A Mallorca hi ha una invasió pacífica de milers i milers de persones cada estiu. Els camps molts estan abandonats, la gent es ven terrenys per gent que ve per treballar per internet, i la nostra illa és petita. La gent se n’oblida que al camp hi havia una cultura musical. I a Catalunya això ha passat molt abans que a Mallorca. La gent ha oblidat els seus propis cants de treball, jo els buscava com una boja, he trobat cançoners fets a la República, els guardo com un tresor, però les cançons no es van traspassar a ningú. A València sí que s’han tornat a cantar, com el Botifarra.

TB: Ets molt crítica amb el model de turisme.
MB: Fraga va obrir una porta que no s’ha tancat mai més, i que ara és una autopista, la gent que arriba per minut a Mallorca a l’estiu és una aberració. És un territori petit. Quan dius aquestes coses sona molt impopular, la gent et critica perquè hi ha molta gent que viu d’això, que malviu d’això, i altres que s’han fet molt rics. Un sentit comú del que seria una riquesa amb el turisme no s’ha tingut. Tenim un turisme de masses, de ciment que destrossa la costa, molta part de la costa ja ni la veus, i els creuers que arriben de 3.000, 4.000, 6.000, 7.000 o 8.000 persones al dia, és un drama. Tu com a veí d’allà quasi no pot ni caminar pel centre, sembla una manifestació duríssima. Què estan mirant aquesta gent?, què estan veient?

TB: I sempre has estat molt sensible al tema ambiental, a la natura.
MB: Pateixo per les muntanyes i el fons del mar, la posidònia que quasi no existeix de tantes àncores que s’han clavat, els iots a les cales que no es pot arribar per camins, la brutícia que s’arriba a llençar dels vaixells, el fuel s’infecta la fauna marina. Mallorca era un paradís. Jo em banyava a l’Arenal i no hi havia més que pins i sorra. Ara no pots donar una passa, és un infern. Què venen a buscar? Sol, beguda barata en tots els sentits. No saben ni a quina illa estan, per no parlar de les zones de Magaluf, on hi ha un carnaval estrany, desesperat, on joves moren perquè es tiren per les finestres pel consum de drogues i alcohol. Ja dins dels avions fan el ridícul, les hostesses s’han de tancar, amb gent molt jove de 14 i 15 anys, que venen sols en grups. Tot plegat em fa molta pena.

TB: De fet, sempre has tingut un posicionament polític, ja en els teus inicis.
MB: Contra Franco, la intel·lectualitat amb la que em vaig barrejar quan vaig arribar a Barcelona era un altre món. Als Setze Jutges se’ls hauria de fer un homenatge molt més gran del que se’ls hi ha fet, ells van fer que es tornés a cantar en català. Junt amb Rafael Subirachs i Lluís Llach érem els petits i els últims a entrar. El seu públic anava a fer política dins dels seus recitals. Cantar en català contra la censura i la política franquista. I els temps que vivim també em recorda una mica tot allò.

TB: i ara en quin moment et trobes?
MB: Jo ara estic en un moment d’investigació d’un mateix, cap endins. Em miro més endins.

TB: En els darrers temps t’acompanya el músic Borja Penalba, que hi trobes en ell?
MB: Amb ell hi ha una intensitat molt forta. Jo ara defenso molt el que és la passió, dir el poema sentint-lo. Aquest any era l’any Costa i Llobera a Mallorca i he cantant molt El Pi de Formentor. És com un himne a la Humanitat, que cal tirar endavant encara que passin coses terribles, i trobo que és un poema pels temps en què vivim.

“El meu germà era el meu heroi”

TB: Parlant de complicitat. El teu germà ha sigut una persona molt important a la vida.
MB: És molt important, molt. Ha sigut i és. Era el meu heroi de petita. Té tres anys més que jo. I el continuo tenint per heroi en moltes coses. M’agrada viure a Mallorca perquè estic més a prop seu. Som una família molt petita, ell té un fill, també tenim un cosí. I m’interessa veure’ls més sovint.

Maria del Mar Bonet amb la Txell Bonet abans de la gravació

TB: Vas dir que si la discogràfica hi creu, es pot cantar en català i triomfar al món.
MB: Jo sempre ho he cregut, però les discogràfiques no ho creuen massa. Vaig tenir èxit a tot l’Estat Espanyol amb l’Àliga Negra. Delfí Abella la va adaptar al català, de l’original de la Barbara, i vaig ser Disc d’Or, va ser un disc que va sortir de Catalunya, promocionat per una editora de Madrid, Bocaccio Records.
Va ser així com vaig confirmar que amb una bona veu, una bona discogràfica i publicitat es pot cantar en català i triomfar fora. Vaig gravar amb una orquestra de París amb molt bona traducció i jo vaig cantar el millor que vaig saber. Només cal tenir clar que cal un bon producte.

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close