La pianista Marta Cascales és un dels noms emergents del gènere musical a casa nostra. Als seus vint-i-vuit anys, amb un EP de debut Light-House (Piano And Cofee Records, 2018) i amb diversos singles editats, Cascales ha aconseguit fer-se un nom tant a escala nacional com internacional. El pròxim 22 de maig veurà a la llum Anoche (Sonder House, 2020), el seu primer llarg on el piano sol pren tot el seu protagonisme demostrant el seu costat més íntim.
El disc Anoche l’inicies amb el clàssic Lágrimas Negras, un tema pels qui han marxat amb un punt positiu per lluitar i mantenir l’ànim. I l’acabes amb el tema homònim del títol que és un tema esperançador però amb un punt melancòlic. A què es deu aquest ordre inhabitual? Ja el tenies previst abans de la Covid-19 o és un missatge que vols donar a la gent en els temps actuals?
De fet l’ordre de les peces de l’àlbum ja el tenia decidit des de feia temps. Tot l’àlbum té els seus orígens en la cançó Lágrimas Negras. Vaig voler fer una versió a piano sol i em va fascinar com el piano podia “cantar”. A partir d’aquí vaig compondre diverses peces buscant aquesta sensació on el piano és molt melòdic i sembla que canta o fins i tot “parla”. Per això per a mi tenia sentit començar l’àlbum amb Lágrimas Negras. I la peça Anoche té un caràcter com de final, a mi em sona a desenllaç amb un caràcter positiu, com si fos la conclusió de tot el que ha sonat en el disc.
A l’hora de presentar l’àlbum, tenia la sensació que no podia passar per alt la situació en què estem, i em semblava que tot i no ser d’una manera premeditada, tenia sentit adaptar el missatge a la situació actual. Igualment, penso que és un tipus de música que dóna molt d’espai a la interpretació de cadascú, i de fet m’agrada molt aquesta idea; que l’oient acabi de donar un sentit a cada peça.
Un viatge al Japó el passat estiu juntament amb la teva germana, l’artista plàstica i escultora, Carla Cascales Alimbau, ha estat font d’inspiració pel teu segon single Vuelo. Ens podries precisar en quin sentit?
Amb la teva germana, Carla, més enllà del lligam familiar, també el teniu professional. Pel videoclip Vuelo ha ideat una escultura en vidre que va formant un volum palpable. Què sents i que creus que t’aporta aquesta col·laboració a 4 mans?
Vuelo és una peça molt especial. És la traducció en música d’un fet que ha marcat el rumb de la meva vida. La vaig començar a compondre en un estat emocional molt intens, i vaig sentir que la música fluïa sola d’una manera molt enriquidora, en aquell estat en què t’oblides de tu mateixa i sembla que només existeixi la música i aquell moment precís. La peça gairebé va agafar forma per si mateixa, fins que va arribar un moment en què no sabia com acabar-la. Llavors just marxava al Japó, per un projecte artístic amb la meva germana. En veritat Japó en si, no és el que em va inspirar per a Vuelo, sinó el fet de prendre distància i realment entendre moltes coses que m’estaven passant interiorment. En tornar de Japó vaig tornar a seure al piano i vaig veure clar quina forma havia de tenir la peça.
Si, la meva germana Carla és una figura molt clau en la meva carrera. Treballem juntes explorant les relacions entre música i escultura, i m’ajuda en idear tot el món visual que acompanya la meva música. Per l’àlbum Anoche ha creat aquesta peça escultòrica que d’alguna manera representa visualment la meva música. M’agrada molt pensar en tot l’univers visual que envolta la música i poder fer aquest treball amb ella és fantàstic, ja que em coneix millor que ningú i tenim una connexió molt especial.
Els teus dos treballs, Light-House i Anoche sorgeixen després de dues estades teves a l’estranger terres llunyanes: Sant Francisco i el Japó. Casualitats o viatjar a terres llunyanes t’aporten un punt extra d’inspiració?
Viatjar és de les coses que més m’inspira per compondre música, em dóna perspectiva i d’alguna manera em connecta encara més amb mi mateixa, i jo per crear, necessito aquesta connexió. Així que no és casualitat, tot i que Anoche no sorgeix directament de la meva estada al Japó. En veritat aquest àlbum el porto gestant des de la primavera del 2019. L’he anat gravant en diferents moments (i en diferents pianos) i és com un viatge emocional de tot el que m’ha passat en aquest últim any.
T’hem sentit dir en més d’una entrevista que penses la música com imatges. La pregunta és: a l’hora de compondre, què et ve abans? Una imatge concreta i a partir d’aquí vas elaborant el tema o al revés, a partir d’unes notes, unes melodies et va apareixent unes imatges concretes?
Mmmh, interessant! Si, penso molt en imatges, però em sembla que és perquè la música té un punt tan abstracte i intangible (que d’aquí la seva màgia), que quan componc necessito “agafar-me a alguna cosa”. Llavors m’imagino textures o línies… que m’ajuden per anar donant forma a les meves peces. En veritat, no penso en imatges concretes, penso més aviat en sensacions, i moltes vegades també en moviment. I d’alguna manera no del tot intencionada, la música resultant em sembla que té un punt cinematogràfic o que recrea imatges.
En circumstàncies normals, una pregunta obligatòria seria sobre els concerts de presentació en directe d’Anoche. Desgraciadament, des de fa dos mesos, els plans han canviat. Per tant quines accions tens previst? Apostar pel streaming mentre duri el confinament? Posposar directament els concerts en viu ja a la tardor i de cara al 2021?
La meva idea era fer el concert de presentació a Barcelona a finals de Maig, però finalment serà després de l’estiu, quan es pugui, encara no hi ha data confirmada. Tenia moltes ganes d’aquest concert, però la situació és la que és i sé que serà preciós quan finalment es pugui fer. També estic reorganitzant els concerts previstos a l’estranger. Els concerts en streaming encara em tiren una mica enrere, prefereixo esperar i oferir un concert de qualitat (i sentint el caliu del públic, amb la màgia que suposa la música en viu). Mentrestant, confio que qui té interès en la meva música, l’escoltarà en les plataformes digitals.
