Miquel Serra, una aproximació amistosa

Presentar la teva persona i el que fas es torna més fàcil o més complicat a mesura que passen els anys? Només el temps ho dirà. Mentrestant, per no viure de respostes suades, una bona manera d’aproximar-te a la resolució del ‘qui ets?’ és demanar-ho als teus amics. Ells et veuen com tu mai et veuràs. El músic manacorí Miquel Serra no m’ha encarregat cap text com aquest per tenir més autoconsciència del seu jo creatiu, ho he fet per voluntat pròpia, per curiositat. Volia saber, ara que s’acosta un concert amistós a l’Auditori de Barcelona aquest dissabte 29 de gener, quines eren les cançons imprescindibles de la gent que l’envolta musicalment, per posar llum al calidoscopi Serra.

El resultat de tot plegat és una playlist narrada per veus properes a l’artista, un camí més a triar, per a aquells amb ganes d’aproximar-se a l’imaginari del petit dels Serra per primera o per enèsima vegada. Tretze anys de trajectòria resumits en 10 cançons.

Me menjo ses teves crosteres
Jec dins ses teves pipelles
Me deus el món
Quan me dorm
Te miren totes ses velles i tu seràs com elles.

Comencem pel principi, un d’evident seria la primera cançó que el manacorí va editar amb el segell barceloní Foehn: ‘Kafiristán/Hoboken’. Marc Campillo, ànima de la discogràfica diu que “només escoltar-la vaig tenir clar que li volia treure el disc.” Abans d’aquest aparellament que va començar a posar el nom de Miquel Serra al radar, el manacorí havia gravat un parell de maquetes que va repartir entre amics. Tornant a la primera cançó de Música útil (2010), Marc Campillo diu que “defineix molt els seus inicis”, de fet, aquesta cançó de gairebé 8 minuts encapsula les dues tensions bàsiques d’aquests primers anys, la suavitat del pop i la inquietud experimental. Era quan Animal Collective era el seu grup de capçalera i no tenia cap problema en què la influència fos visible.

“En Miquel té pocs referents, però els que té els té molt clars i els utilitza molt bé, a més els digereix d’una manera realment molt seva, és molt difícil d’imitar-lo perquè crec que ni ell mateix no és conscient de com funciona la fórmula de la música que fa.” Aquestes boniques paraules surten de Joan Cabot, admirador de Serra des del minut u, fundador del segell balear Bubota i qui va escriure la nota de premsa d’aquell primer disc amb Foehn. El videoclip de “Kafiristan/Hoboken” el va fer el mateix Campillo robant imatges de surfistes dels seixanta gravades en Super-8, “és un vídeo molt amateur, però em venien aquestes imatges quan escoltava la cançó”, confessa en Marc. Les onades i el mar, sempre presents en la música i les lletres de Miquel Serra, però no ens avancem.

D’aquell primer disc (tot i que originalment formava part de l’autoeditat Opilions, 2009), Clara Vinyals de Renaldo i Clara, també en destaca ‘Setembre’, la cançó amb la qual ella va descobrir l’univers del músic i que encara avui és de les que més ha escoltat, aquest dissabte la cantaran els dos. “Em fa molta il·lusió perquè sense haver-li dit que era la meva cançó preferida, ell em va proposar que al concert la cantés. M’encanta com arranca amb la lletra, és molt pop, molt tranquil·la, molt rodoneta, quan arriba el setembre sempre em ve al cap.”

No te situava
Dins ses meves canyes
Me menjo ses crosteres
Que te feies fins aquí
Plenes de sal bona
No me demaneu per tu

Les crostes salades que acaben sent mastegades apareixen a les dues primeres cançons de la llista, connexions subtils i inconscients que s’aniran fent recurrents disc rere disc i que aniran tramant un imaginari oníric on els significats depenen completament de l’oient i sovint apareixen a base de repetició. “El que també m’agrada d’en Miquel és que fa el que li dona la gana, transmet aquest rollo d’estar apartat de tot, i això acostuma a agradar-me”, diu la cantant i compositora del grup lleidatà.

Fer el que et dona la gana potser és començar a fer cançons sota el teu nom amb 34 anys perquè el cos t’ho demana i continuar de manera intuïtiva perquè has descobert que fer-ho t’omple i et cura. Miquel Perelló forma part de la banda de l’altre Miquel, hi toca la bateria, i recorda amb especial estima el part de la cançó ‘Murada Mora’ del disc La felicitat dels animals (2014). La història defineix molt bé els tempos amb què treballa la banda, que mescla la tranquil·litat illenca amb la persecució constant de les idees que els hi passen pel cap:

“Recordo que era l’any 2014 quan vam començar a treballar en el disc, però va ser d’una manera molt poc preparada, de fet no havia de ser ni un disc. Recordo que a moltes hores baixes quedàvem a la meva cotxeria, ell i jo, i anàvem provant coses. Ell venia amb idees molt primitives i molta psicodèlia, va ser un hivern amb molt bona energia, ens ho passàvem molt bé. I aquesta cançó en concret, ell tenia un patró, l’arpegiat que fa, però la cançó no avançava i un dia se’m va acudir el ritme que al final es va acabar quedant i tot plegat va agafar una dimensió molt guapa. És una cançó que m’atrapa molt, tant quan l’escolto com quan la toco en directe, emocionalment em remou molt, em recorda a aquell hivern en què en Miquel i jo ens vèiem molt sovint.”

Sembla que aquell disc va tocar d’una manera especial els membres de la seva banda perquè també el baixista Michael Mesquida tria una cançó de La felicitat dels animals, ‘Secret’. Mesquida considera el tema que obre el tercer àlbum de Serra un “exercici d’experimentació bastant valent”, una altra vegada gairebé 8 minuts de viatge on una simple idea inicial es deforma de mil maneres hipnotitzant fàcilment aquell orelles amb una mica de predisposició. “Aquesta cançó va ser un punt d’inflexió en la carrera d’en Miquel, en el sentit que va obrir un ventall sonor encara més ample que el de discos anteriors. Sempre li ha agradat aquest vessant eteri i místic, però en aquesta cançó es va tirar a la piscina amb l’experimentació”, comenta Mesquida. Ell i Pep Toni Ferrer regenten l’estudi de gravació Favela a Palma on el manacorí ha gravat tots els discos menys el que està a punt de presentar. “També m’agrada molt la producció d’aquesta cançó, en Pep Toni va collir la idea primigènia d’en Miquel i el va ajudar a vehicular-la. Marca un abans i un després perquè aquest tema va possibilitar que anys després fessin junts el disc L’octau clima que recull molta herència del que va arrancar la cançó.”

La secció rítmica de la banda, o sigui Perelló i Mesquida, també tenen fixades aquestes cançons per les experiències en directe. Als concerts les gaudien de valent, encara que les ocasions per ensenyar-les en públic sempre han sigut escasses. Tot i haver viscut a França i haver viatjat durant mesos, en Miquel no és amant dels avions i tot el que envolta fer un concert no li agrada, és el que té estar madur i tenir clares les prioritats del teu projecte. Per ell crear sempre ha estat més important que exhibir, per això encara avui, vuit discos després, encara és un dels secrets més ben guardats de la música d’aquí.

El 2014, La felicitat dels animals tenia una cara oculta, però gens fosca, era el disc de regal que et trobaves quan el compraves i que es va acabar publicant també digitalment. El perfum dels vegetals (2014) era un recull de cançons acústiques amb veu, guitarra i poca cosa més, que sense fer gaire soroll va acabar d’enamorar una nova generació d’oients. Les següents tres cançons són d’aquest disc.

Pel músic mallorquí Lluís Cabot (Da Souza) aquest disc està ple “d’esbossos de cançons, que van molt directes i són molt transparents”, ell es queda amb ‘Cans d’Eivissa’. En aquest àlbum, els temes són o compostos per en Miquel o recuperats de les gravacions del seu germà gran Joan, figura importantíssima i principal influència artística i vital del personatge que ens ocupa. Justament, Maria Jaume n’escull una d’en Joan que sonarà a aquells que hagin vist a la jove cantant en directe: ‘Fas ones’. “Des del primer dia que la vaig escoltar, me romp cada vegada que l’escolto, fa molta plorera de lo bona que és.” Per a ella, va ser la porta d’entrada a la música de Serra, un dels artistes que sens dubte li ha deixat petja. Maria Jaume i Lluís Cabot seran dos convidats més a l’escenari de l’Auditori.

Ets com s’altra gent
tens ses venes per davall sa pell
i fas ones quan respires

“La simplicitat i la profunditat que tenen les cançons d’en Miquel fa que et sembli que sempre hagin estat allà i que hagin d’existir per sempre”, així parla Joan Cabot del segell Bubota del seu amic. Ell tria ‘Desgraciat’ perquè tot i la senzillesa, “està plena de raconets i matisos que expliquen molt bé aquestes misèries de l’amor i perquè exemplifica molt bé la manera intuïtiva que té en Miquel de fer cançons, que sovint gira melòdicament cap a racons que no t’esperes. Terrenal i especial alhora.”

I que n’és de mi si m’has deixat
per un desgraciat entabanat.
No, no me ve de camí
anar-te a cercar per dins es comodí.

A dins ca meva va massa estret pes dos
No, que no t’he vist venir
a dins des meu llit
m’estim més quedar amb el meu coixí.

El perfum dels vegetals, però, no és l’únic disc d’en Miquel fet de retalls petits, el seu l’arxiu creatiu és tan bast que es pot permetre discos grans (els que vol treballar fins al final) i d’altres més petits on agafa i refà material de manera més austera. En Gerard Segura, guitarra i veu del duet punk vàlius, selecciona la cançó més anecdòtica de la llista, ‘Coca-cola blues’, però també la que explica més bé perquè el manacorí fa música. Recuperar tot el llegat musical (i també pictòric, com demostren les portades dels discos) del seu germà és un deure que fa a gust, la mort de Joan i la resta d’absències prematures que va haver-hi a la família Serra fan que l’obra d’en Miquel sigui una constant revisió als records reals o somiats, que quan es converteixen en cançó perduren una mica més. De totes maneres, l’aire de les cançons i del personatge s’allunya de la nostàlgia, cada cançó més que per ancorar-se en el passat, és per avançar cap a un nou lloc saben d’on es ve.

“D’alguna manera, ‘Coca-cola blues’ és una cançó molt fluixa, sembla un exercici, és com una broma, però m’agrada molt perquè és una prova de la quantitat de material que té en Miquel i que a mi em fa pensar en grups, per molt descabellat que soni, com els Beatles. En Miquel té milers de cançons, penso, és el que feia amb el seu germà: fer cançons i més cançons.” Així descriu el 50% de vàlius (que també participaran al concert del 29) la proliferació creativa de Serra. També reconeix que, potser ara, el músic entra en una nova etapa: “Crec que aquesta cançó marca una primera etapa del Miquel Serra que em penso que acaba amb el concert del dissabte, o sigui que crec que està obrint nous horitzons amb aquest nou disc que està preparant.”

La novetat es dirà Una casa és pànic i veurà la llum al febrer. Precisament de l’avançament d’aquest nou disc en volen parlar dues persones que de maneres diferents hi han treballat de prop. La cançó és ‘Els ballarins’ i es va publicar fa poc més d’una setmana, Jorra Santiago (Jorra i Gomorra) va posar-hi les guitarres un cop més i Àngel Garau (bateria de Da Souza) va ocupar-se del vestuari, els dos han triat aquesta peça per parlar de la nova fase que senten que està encarant en el músic. En Jorra sent que aquesta cançó “no és gens Miquel Serra, és com moguda i animada”, però  que al mateix temps és molt representativa de la manera com han treballat el nou àlbum. “És curiós veure com hem creat aquest hitet, cada cop que l’escolto n’estic més orgullós i penso que hem fet una bona feina i també em recorda com ha estat de relaxada i distesa a producció. Tot plegat ha sigut una bona experiència i anar a gravar a Barcelona amb en Sergio Pérez, que no ho havíem fet mai, també.”

Els dies acompanyen
Als dies sense mèrit
O coses paregudes
Formen un cercle a prop de mi
La fam mos assimila
Una tarifa i mitja
Per escurçar distàncies
Per escurçar aliments
Per obrir aliments

Les imatges que acompanyen ‘Els ballarins’ també sorprenen, perquè hi veiem a Miquel Serra fent d’actor en un mercat de l’època dels fenicis, una narrativa que sobta per nova i que fins i tot pot semblar humorística, un terreny que el manacorí encara no ha explorat. L’Àngel va ser durant el dia de gravació a La Punta de n’Amer i recorda un “dissabte diferent del normal, amb gent molt variada, amics i coneguts d’en Miquel, de moltes edats i de diversos ambients, que no eren ni actors professionals, ni gent de la música. Un dia divertit, però cansat i on els actors van passar una mica de fred perquè ja era novembre i havien d’anar amb les túniques.” El que n’ha quedat és aquest vídeo on la banda interpreta una crew de místics dels quals Serra n’és el druida que els cuina les pocions a la marmita i que acaba amb una bacanal devota a l’estil d’El perfum, amb la gent devota per menjar fruita del cos del músic.

El director d’aquest curtmetratge musicat és la mateixa persona que va dirigir el documental Els ulls s’aturen en créixer (2018) que explica la història de Serra amb el seu germà i que si heu arribat fins aquí i no l’heu vist, ja us podeu afanyar a trobar-lo a Filmin. Javier García Lerín conclou aquesta llista amb una cançó que ja sap que funciona per acabar, la mateixa que apareix als crèdits de l’íntim documental que va arrasar a l’In-Edit. La història és bonica:

“La meva cançó preferida d’en Miquel és ‘Petit omnívor’ i la volia posar per tancar la pel·lícula, però en Miquel em va proposar de substituir-la per ‘Castes de sal’, m’ho va demanar com un favor i li vaig acceptar perquè m’ho va dir el coret. Per mi, ‘Petit omnívor’ tenia tot el sentit del món perquè és la cançó seva que te conta més clarament la seva història, la pel·lícula neix d’aquella cançó i de la revelació final que canta ‘d’ara endavant, d’ara endavant toca’, però no podia ser. Aleshores ‘Castes de sal’ demanava que dins de la foscor dels crèdits i tornés a sortir el sol i vaig decidir posar unes imatges que vaig gravar a Zadar (Croàcia), quan vaig anar a enregistrar els sons amb els quals comença la pel·lícula a un lloc que es diu ‘El órgano del mar’, que és un instrument que fa música amb les ones del mar i que també sona al final. I resulta que vaig anar a Croàcia amb l’editora de la pel·lícula que ha acabat sent la meva dona i la mare del fill que acaba de néixer.”

Cançons com onades que venen i van, que potser avui no entens, però que quan menys t’ho esperis la revelació et serà donada des del més profund del teu inconscient. La música del personatge reverenciat t’explica els processos naturals, els relacionals i altres batibulls considerables de la manera més amable possible, cantant. No sé si sumant tot el seu repertori publicat i inèdit arriba a les quatre xifres, com diu en Gerard de vàlius, així i tot només amb els discos trets fins avui tens infinitat d’aventures per triar i viure, aquesta selecció només n’és una, el concert de l’Auditori en serà una altra.

Marcel Pujols
De vocació polifacètica, va estudiar periodisme i ha treballat de periodista cultural. Actualment escriu a Enderrock, Surtdecasa o MondoSonoro, toca en grups com Power Burkas i Carpa Negra, i remou la cultura de base amb La Clota

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close