Missioners musicals: l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya celebra cent anys

Des de 1922 fins a l’esclat de la Guerra Civil, Catalunya fou testimoni d’una labor de recerca d’excepcional ambició cultural; una rigorosa tasca musicològica que va permetre recuperar milers i milers de cançons populars d’arreu del territori.

Ens diu el  diccionari que un missioner és una persona “que es dedica a ensenyar la religió cristiana als pobles que no la coneixen”, però fa cent anys, a Catalunya, aquest concepte es va aplicar també a un conjunt d’homes i dones que van dur a terme una recerca d’allò més singular: viatjar de comarca en comarca i de poble en poble, per recol·lectar el patrimoni musical català. Aquesta tasca va ser coneguda com l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i, enguany, en celebrar-se el centenari de la seva posada en marxa, la Generalitat l’ha inclosa dins la llista d’efemèrides que cal recordar.

La història d’aquesta recerca pionera, que es va fer sota rigorosos criteris musicològics i amb el màxim possibles dels mitjans que es disposaven a l’època, continua sent, a dia d’avui, bastant desconeguda. La foscor de la postguerra i la desaparició durant anys del material recol·lectat, van estendre sobre seu una ombra de misteri. Ara, la commemoració d’aquest Any del Cançoner Popular de Catalunya, vol recuperar no només la memòria d’aquest llegat històric, sinó també promoure “una reflexió sobre el fet de cantar en l’actualitat”, explica el comissari d’aquesta celebració, Jaume Ayats.

Per tot allò, la commemoració preveu diverses activitats divulgatives que es desenvoluparan al llarg dels mesos vinents fins a finals de la temporada 2022-23. Abans d’això, el Palau de la Música Catalana —entitat íntimament vinculada a aquesta tasca— s’ha avançat amb l’organització d’una exposició que es pot veure al Foyer del recinte modernista fins al 22 de maig. La mostra, comissariada per la responsable del Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC), Marta Grassot, exposa una cinquantena de documents originals i en la seva majoria inèdits, que il·lustren amb claredat el que va ser un dels grans projectes culturals d’aquella Catalunya avançada i pionera dels primers anys del segle XX.

Iniciativa privada

Com moltes altres iniciatives que jalonen la història del país, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va ser fruit de la determinació privada. Concretament, la del mecenes Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliú de Guíxols, 1872 – Ginebra, Suïssa, 1964). Industrial surer, científic,  meteoròleg i filàntrop, Patxot va esdevenir marmessor de la rica herència que deixà la seva cunyada, Concepció Rabell i Cibils. Un gran llegat que va permetre finançar, entre altres projectes, l’Obra del Cançoner Popular.

Per dur a terme aquesta tasca, Patxot buscà la complicitat de l’Orfeó Català i del seu director, Lluís Millet, al qual l’unia una estreta amistat. Va ser així com el 6 de gener de 1922 es va convocar una reunió al Palau de la Música a la qual van ser convocades entitats, com el Centre Excursionista de Catalunya o l’Institut d’Estudis Catalans; diferents esbarts i personalitats de l’àmbit musical com Antoni Nicolau, Enric Morera, Felip Pedrell o Josep Barberà.

L’objectiu del projecte era ben clar: “Fer un corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; i les que encara ignorem, per mor de què vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà sobtar-les”, segons paraules de Rafael Patxot.

“En aquella època la gent cantava a tot arreu: a la taverna, al camp, al carrer, quan treballava… I la idea de Patxot era veure com, el fet de cantar, comunicava una manera de ser del país”, assenyala Jaume Ayats.

El mecenes Rafael Patxot, impulsor de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Un cop constituïda la nova entitat (l’Obra) aquell mateix estiu s’inicià la recerca de cançons. La primera missió anà a càrrec del musicòleg Higini Anglès i el filòleg Pere Bohigas, que van reunir més d’un miler de cançons a les comarques del Solsonès i l’Alt Berguedà. Al llarg dels següents catorze anys es completarien fins a 66 missions, en les quals van participar, entre d’altres, el folklorista Joan Amades, els compositors Joan Llongueres i Josep Barberà, el sotsdirector de l’Orfeó Català Joan Tomàs o el musicòleg mallorquí Baltasar Samper, que desenvolupà una importantíssima tasca de recerca a les Illes Balears.

Per altra banda, cal afegir a tots aquests noms el d’unes quantes dones que es van sumar amb entusiasme a la tasca, com Mercè Porta, Maria Carbó i, en particular,la folklorista i poetessa Palmira Jaquetti (1895-1963), protagonista de quinze missions, inclosa una darrera sortida, de caràcter voluntari i fora ja de l’Obra, el 1940.

Treball de Camp

Sota l’impuls de Patxot, un home que destacà també per les seves aportacions pioneres dins l’àmbit de la meteorologia, l’Obra del Cançoner Popular va voler dotar als seus missioners dels millors recursos disponibles a l’època per poder desenvolupar la seva tasca, inclosa una càmera fotogràfica i fisn i tot, un fonògraf que permetia l’enregistrament, en cilindres de cera, de la veu dels cantaires populars.

Joan Tomàs amb el flabiolaire Pau Orpí i Gili, “el Matador”, a Sant Llorenç d’Hortons, el 2 de novembre de 1927. ©Abadia de Montserrat

La tasca es realitzava en parelles: un músic, encarregat de transcriure les cançons al pentagrama, i un literat, que es cuidava de recollir les lletres i altres antecedents d’aquelles melodies que s’havien transmès de manera oral de generació en generació. Sovint, la seva arribada als pobles era viscuda com una veritable festa pels veïns i davant la inevitable pregunta de per què es feia tot això, la resposta dels recol·lectors era ben clara: “Per fer un llibre, perquè quedin recollides aquestes belles cançons que avui ja el jovent no vol cantar per adoptar-ne d’altres de més lletges i que, si no es guardessin, els nostres néts no sabrien què i com cantaven els nostres avis”.

D’aquesta manera s’arribaren a reunir més de 40.000 documents, que incloïen, a més de les cançons, danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys i jocs populars. Tot això acompanyat de fotografies —es conserven unes 4.000 imatges— i un exhaustiu diari de camp, tasca també obligada pels missioners i que va permetre deixar constància de les tradicions, costums i manera de viure de la gent dels pobles. Malauradament, els enregistraments fonogràfics  que es van arribar a fer no van resistir bé el pas del temps i d’ells, només es conserven uns quants cilindres dels quals a penes s’han pogut recuperar uns pocs minuts de so. Malgrat tot, el que es va arribar a reunir representa, segons Jaume Ayats, “una de les densitats documentals més grans d’un país europeu, en relació amb el número dels seus habitants”.

Palmira Jaquetti i Mercè Porta durant una missió a Tregurà i Setcases, 1933. ©Abadia de Montserrat

Exili i retorn

La darrera missió tingué lloc el 1936. Després d’aquesta data, i amb la voluntat de preservar al màxim el valuós llegat, Rafael Patxot decidí dividir-lo. Una part restà a Barcelona i l’altra emigrà, amb ell, a Suïssa. Durant anys s’especulà sobre el destí de tot aquest material, fins que als anys 90, els hereus del mecenes van decidir dipositar-lo al Monestir de Montserrat. Actualment, aquests materials es poden consultar a la Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat i a la Biblioteca de Catalunya.

Des de llavors, i sota l’impuls del pare Josep Massot, s’ha continuat amb la publicació —tal com era el pla inicial— de tot aquest corpus musical, del qual, inicialment, només es van arribar a editar tres volums. Entre 1993 i 2011 es van publicar 18 més, que completen el projecte. En tots ells es pot trobar l’inventari dels fons, els dietaris i els llibres del Consell Consultiu, les memòries de les missions i una selecció de les cançons aplegades a cada una d’elles.

Vista de l’exposició que el Palau de la Música Catalana dedica a l’Obra del Cançoner Pôpular de Catalunya. ©A.M.D.

Ara, tota aquesta tasca es veurà reforçada per la celebració d’aquest centenari. Entre les activitats previstes s’inclou la creació d’una web divulgativa que ja està en marxa i una exposició itinerant que recorrerà tot el territori. A més, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana té previst oferir un concert, el 12 de novembre, amb un programa íntegrament dedicat al repertori recollit per les missions. A més, també s’han fet encàrrecs a sis joves compositors perquè facin noves creacions a partir d’aquestes peces populars salvades de l’oblit per un grup de voluntariosos missioners.

Ana Maria Dávila
Periodista, titulada per la Pontificia Universidad Católica de Chile. Especialitzada en periodisme musical i cultural ha treballat per als diaris El Periódico, Avui, El Observador i El Mundo de Catalunya. Activa divulgadora de la música catalana contemporània, col·labora amb diferents institucions culturals del país i és autora de la biografia oficial de la pianista Maria Canals (Maria Canals i Barcelona, 2015) i coautora de Peralada. L'escenari de les emocions (2013) i Compositors d'avui. Guia de la música contemporània a Catalunya (2008), entre altres publicacions.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close