El músic Pablo Milanés (Bayamo, Cuba, 1943) ha mort a Madrid als 79 anys, com a conseqüència d’un càncer. L’amor, la revolució i la mort van ser protagonistes de les seues lletres durant més de cinc dècades.
Va ser un convençut de la revolució fins al final («Creo en ti / Como creo en dios / Que eres tú, que soy yo/ En ti, revolución»), tot i que el castrisme va acabar decebent-lo. Als anys setanta, al costat, sobretot, de Silvio Rodríguez, Pablo Milanés va aixecar el vol de la música cubana amb la Nueva Trova cubana, una generació de cantautors que connectava amb la cançó política del moment pujant-se sobre les espatlles d’aquells músics cubans que els havien precedit. La seva música no eren boleros ni eren «son»; no eren filin ni rumba però tenien elements rítmics del son, de la rumba (sobretot del guaguancó), de l’anomenada «música campesina» i del filin barrejats amb el jazz i el folk rock.
Malgrat això, Milanés (com Silvio) va destacar en el panorama mundial dels cantautors com un destacadíssim compositor de melodies, tant en cançons estrictament polítiques (Yo pisaré las calles nuevamente), com desacomplexadament romàntiques (Yolanda).
Els seus primers discos van ser banda sonora dels moviments d’esquerres arreu del món a l’Amèrica Llatina -des del Xile d’Allende a la veïna Puerto Rico- i també de la Transició espanyola. El seu compromís polític va quedar clar des del primer moment. El seu primer disc musicava poemes de José Martí («Soy un hombre sincero» i «Es rubia… El cabello suelto») i en el segon, La vida no vale nada, es conjurava amb els revolucionaris («Bolívar lanzó una estrella / que junto a Martí brilló / Fidel la dignificó para andar por estas tierras») i contra dictadors com Pinochet: «Yo pisaré las calles nuevamente / de lo que fue Santiago ensangrentada / y en una hermosa plaza liberada /Me detendré a llorar por los ausentes (…) Renacerá mi pueblo de su ruina/ Y pagaran su culpa los traidores».
Però en aquell segon disc, Milanés avançava també un pessimisme igualment revolucionari que mai abandonaria («La vida no vale nada, si no és para perecer /porque otros puedan tener lo que uno disfruta y ama»); un posat nostàlgic que ha continuaria conreant disc rere disc («El tiempo pasa / nos vamos poniendo viejos / y el amor no lo reflejo como ayer», 1980) fins a les seues últimes cançons, com «El otoño del amor» (en Renacimiento, de 2013): «Y ahora qué hago con tu tristeza? / No quiero más amor / Que el que sentí cuando descubrí / Que esto no era vivir».
Un cop va aconseguir reconeixement mundial, el 1981, Pablo Milanés va ser dels primers a reivindicar la tradició, primer amb discos com Filin 1, amb versions que homenatjaven els compositors d’aquest estil, cosí del bolero, que Cuba havia vist nàixer en els anys quaranta del segle XX. Milanés també seria dels pioners en reivindicar músics fonamentals en el riquíssim panorama cubà com Compay Segundo, Ibrahim Ferrer o Cachaíto López. Tots ells es farien definitivament famosos als noranta amb l’esclat del Buena Vista Social Club de la ma d’un Ry Cooder (el famós compositor de la B.S.O. de París Texas) que, segons molts, es va quedar el tall més gran del pastís d’aquell fenomen mundial.
Pablo Milanés, que també va jugar sovint amb el jazz -com amb la deliciosa Ya ves-, enregistraria també discos amb Chucho Valdés, i el 2019 encara, Jazz Standards, una deliciosa aventura amb clàssics nordamericans: Pablo Milanés ja no tenia la veu que modulava el timbre en els moments dramàtics (“y pagarán su culpa los traidores”) però conservava la saviesa i la sensibilitat del veterà.
El càncer el va matar a Madrid, després d’anys d’assetjament hostil, i queden els seus versos inoblidables a “El tiempo, El implacable, El Que Pasó”:
«Aferrarse a las cosas detenidas
Es ausentarse un poco de la vida.
La vida que es tan corta al parecer
Cuando se han hecho cosas sin querer.
En este breve ciclo en que pasamos
Cada paso se da porque se siente.
Al hacer un recuento ya nos vamos
Y la vida pasó sin darnos cuenta.»
