Pascal Comelade: orígens d’un follet musical inclassificable

Es fa difícil parlar de Pascal Comelade des de la mirada del periodista cultural acostumat a classificacions i etiquetes. Perquè aquest músic nascut a Montpeller el 1955 és un vers lliure de llarga i reconeguda carrera que el periodista Donat Putx recorre en el llibre ‘Pascal Comelade l’argot del soroll’ (Empúries). D’aquesta trajectòria única i inclassificable fem una ullada als orígens.

En tots els operatius artístics hi ha uns orígens, unes motivacions i influències. I els de Pascal Comelade han estat qualsevol cosa menys convencionals. El nostre músic va nàixer a Montpeller com a segon fill del matrimoni format per Pere Comelade (cognom afrancesat de l’originari Comalada), nascut a Perpinyà, i Elena Thibaut, natural de Rigardà, a la comarca rossellonesa de Conflent. El progenitor s’havia desplaçat a aquesta ciutat per estudiar medicina, mentre que la mare, formada a Tolosa, feia classes d’economia domèstica per a jovenetes. “Era la França dels anys cinquanta. La França del general De Gaulle”, apunta l’artista.

Donat Putx —autor també d’un revelador llibre sobre la figura d’un altre heterodox, Jaume Sisa—, arreplega en les primeres pàgines de Pascal Comelade l’argot del soroll algunes experiències iniciàtiques. Com ara quan descobreix que bona part de l’argot dels joves de la ciutat és una herència dels gitanos catalans. La presència catalana a Montpeller, de fet, és molt significativa també per uns altres motius, com ara l’exili republicà massiu de després de la Guerra Civil.

L’artista amb Jaume Sisa, envoltats dels característics instruments de joguina que tant defineixen l’obra de Comelade.

En aquest període formatiu, la petjada del pare és manifesta. Una persona catalanista i esquerrana, obsessionada amb la qüestió nacional, de la qual parlava contínuament en els àpats familiars. També era un home amb un fort sentit de l’humor, subscriptor de la revista Hara-Kiri. I posseïdor d’una biblioteca considerable sobre art psicopatològic que un fill amb inquietuds singulars incorpora al seu acerb, potser perquè la lletra era l’alternativa d’oci a l’absència de televisió en la residència dels Comelade. “(…) A partir d’aquí em vaig interessar per l’art brut (…) Són pràctiques creatives d’individus solitaris, alienats, bojos o marginals. Gent fora de totes les referències, les postures o les teories vinculades al món de l’art, i sense relació amb els codis oficials de la cultura”.

Ja tenim algunes pistes. Dels primers anys de l’artista també s’ha de destacar la vinculació al Rosselló a través de les visites als avis materns. I els viatges en l’automòbil familiar ambientats pels tres paquets de Gauloises que fumava el pare, trajectes per Catalunya, Aragó, Andalusia i altres indrets de l’Estat espanyol. “De petit i adolescent, el meu paisatge de vacances no és París, ni França, ni Europa. És el sud”, explica el músic.

Coberta del llibre.

Pel que fa al vessant musical, la casa pairal no estava especialment ben assortida de música. Alguns discos de jazz, motiu, especula Comelade, de la desafecció envers aquest gènere. I una col·lecció de músiques folklòriques editada pel Partit Comunista Francès, Le Chant du Monde, “amb una estètica i uns textos totalment estalinistes”. Una descoberta, en tot cas, a la qual l’artista va retre homenatge en el disc Danses et chants de Syldavie (1994), de títol sorneguer, com gairebé tots els sorgits del seu cervell agitat i agitador.

L’aliment musical primordial de la infantesa de Comelade, amb tot, és Ràdio Andorra, una emissora que tenia molt d’èxit en el sud de França i en la qual troba les referències anglosaxones que no abunden en les estacions franceses, dedicades al jazz, la música clàssica i les varietats. S’havia despertat un petit melòman que sempre suggeria a la família que li regalaren “un disc petit, o cinc francs per comprar dos discos petits”.

Llavors, en algun moment un cosí li va regalar el primer LP que recorda, de Jimi Hendrix, primer àlbum d’impacte d’una discoteca que va anar ampliant amb referències de Bob Dylan, Led Zappelin o The Beatles, un grup del qual no és un gran fan però que li crida l’atenció per les produccions de George Martin. Comelade apunta que tampoc no té en els altars una altra vaca sagrada, els Rolling Stones. “Recordo el primer dia que vaig sentir ‘Angie’ per la ràdio. Jo era al quarto de bany, i vaig pensar: ‘hòstia, què és aquesta merda? El rock and roll s’ha acabat!’”.

No és estrany doncs que el jove Comelade reparara en grups de garatge com els MC5 o en les guitarres esmolades i trenades de Capitan Beefheart. Alguns dels músics que li desperten l’ànsia per tocar, materialitzada en una primera banda, encara adolescent, de versions de Creedence Clearwater Revival. En aquest grup, Comelade era el guitarrista rítmic, però l’experiència sols va durar un parell d’actuacions. I com explica l’interessat, mai no va tenir intencions de ser el vocalista, no li feia el pes el paper de frontman, una manca de motivació per les litúrgies del directe que explica la seua preferència per la música instrumental. I per una actitud molt determinada en l’escenari en les antípodes dels excessos comunicatius.

En tot cas, aquella experiència va ser el preludi d’una autèntica epifania, una actuació a Montpeller del bluesman Memphis Slim. “Va ser tota una revelació. Vaig quedar totalment fascinat per la seva manera de tocar, per la part física del pianista de blues, que no té res a veure amb la manera com toca un pianista clàssic”.

Llavors, aconsegueix que el seu pare li compre el primer piano, un instrument de paret de tercera mà impossible d’afinar. I engega uns estudis al Conservatori de Montpeller que duren tan sols un dia. “Deien que havia de fer solfeig, però jo volia anar directament al combat”, revela. Una manca de formació acadèmica —Comelade mai no ha après a llegir una partitura— que no ha evitat fer una reeixida carrera com a intèrpret i compositor.

La connexió barcelonina

El final de la dècada del seixanta és important també per unes altres qüestions. Imbuït pel catalanisme que sempre havia respirat a casa, pel compromís del seu pare, Comelade s’implica en reconstruir L’Alzina, l’associació d’estudiants catalans a Montpeller, una entitat que, entre altres coses, organitza recitals de cançó. És així com s’enceta l’amistat amb Lluís Llach, qui amb el temps li oferirà viure al seu pis de Barcelona, quan el de la Catalunya Nord decideix deixar penjats els estudis i viure en una ciutat que sempre l’havia fascinat, tot i la grisor franquista. “Quan jo era jovenet molts francesos tenien la imatge de Barcelona com una ciutat bruta i grisa, però la veritat és que a mi no m’ho va semblar mai. Al contrari, tenia la sensació de trobar-me en una ciutat rica”.

Amb Llach hi ha connexió personal i no poques vivències comunes, com ara les visites a la Bodega Bohèmia, però “érem molt diferents tant en qüestió de gustos com pel que fa a l’òptica musical”. El de Verges, més interessat en els cantautors i les interseccions entre música i poesia. Comelade, més tombat cap al rock and roll. “L’obra d’en Llach m’agrada, per la seva veu i el seu treball com a melodista, però els arranjaments no. Em passa el mateix amb les cançons d’En Joan Manuel Serrat”, s’explica.

Qui sí que va exercir una forta influència sobre el músic foren artistes com Pau Riba i Jaume Sisa, amb els quals va acabar també establint lligams i fent col·laboracions. “Eren artistes que em van atraure de seguida per la seua postura. Tenien una actitud diferent, sense cap equivalent a França o Europa. La pràctica musical, els arranjaments, la seva relació amb el món del rock, eren totalment singulars”.

En la fotografia, Pascal Comelade amb Pau Riba, un altre esperit lliure amb el qual va col·laborar.

Les primeres estades a Barcelona de Comelade coincidien amb els darrers anys d’un règim dictatorial encara repressiu i sanguinari, autor de salvatjades com l’execució amb garrot vil de Salvador Puig Antich, el 1974. Eren temps molt convulsos. I l’artista no té embuts en reconèixer que va passar por. En algun moment d’aquell any, Llach aconsella a Comelade tornar a Montpeller. Així va acabar la primera aventura barcelonina de l’autor.

De tornada a casa comença una nova etapa d’activisme polític, del qual es cansa pel dogmatisme i el “militantisme”. Tampoc no progressa amb els estudis de filosofia i sociologia, que abandona en el primer curs. El que li interessa realment és una nova fogonada musical, el descobriment de la música repetitiva nord-americana. “Vaig flipar molt amb el so continu d’en La Monte Young, i amb els primers discos d’en Philip Glass, sobretot Music with changing parts; també el Drumming de l’Steve Reich, A rainbow in curved air d’en Ted Riley, i l’obra del pianista Charlemagne Palestine”.

L’impacte és de tal magnitud que amb un orgue elèctric de doble teclat, un magnetòfon i un casset, comença a experimentar, reclòs en la seua habitació, bloquejant una nota amb cinta adhesiva i passant a una altra. Provatures “sense cap postura, sense cap discurs intel·lectual”. “Volia fer música, volia fer part de la meva època i, si era possible, intentar construir una cosa personal”, argumenta.

Amb aquest plantejament, comença a enregistrar el seu primer disc, l’hipnòtic Fluence (1975). I a fer algunes primeres actuacions amb teclat i cinta, una de les quals acaba amb ampolles i cadires voltant per part del públic per una pujada de LSD al mig del concert. Episodi que Comelade relata jocosament.

Les peces del trenca-closques van completant-se, però encara resten algunes, com el descobriment del guitarrista de rock electrònic experimental Richard Pinhas, amb qui va acabar col·laborant en el mateix Fluence. Sumeu el corpus teòric que li proporcionen llibres com Origine des instruments de musique, d’André Shaeffner, que li fa prendre consciència que la música occidental és sols una petita part d’un tot global. O els Écrits d’Erik Satie, amb qui alguns han establert paral·lelismes. Les idees de Satie li van servir per trencar “la visió avantguardista de la música com a pur esnobisme i postura afectada”. Cal afegir també un altre llibre, el Silence, de John Cage.

Comelade, en una fotografia de joventut del 1987 / José García.

Fluence, una de les poques referències del fugaç segell Pôle Records, és el fruit de tot aquest bagatge, sobretot de l’obsessió repetitiva. Un àlbum valorat per alguns crítics, tot i que Comelade s’ho mira amb distància. “Avui em costa molt escoltar aquest material. Jo diria que és un treball totalment inacabat”. Així i tot, Donat Putx alerta que un dels talls, “Barcelona tango”, conté algunes de les coordenades que seguirà la música posterior del músic. “De vegades em pregunto què hauria passat si en comptes de seguir uns anys amb aquesta música repetitiva una mica pesada, hagués tirat per la banda de ‘Barcelona tango’. Com haurien anat les coses? Com hauria evolucionat la meva música?”, es pregunta.

El ben cert és que en aquesta etapa primigènia es poden rastrejar altres indicadors del que serà l’operatiu futur, la marca Comelade, com l’aparició dels primers instruments de joguina en l’EP Séquences Paiennes (1978): un dels seus característiques pianos de joguet més setze saxos de plàstic acompanyen un sintetitzador. Una idea que acaba de prendre forma als inicis de la dècada següent, quan l’artista concep una mena de big band només amb instruments de joguina i tota mena d’objectes sonors. És el final l’electrònica i dels instruments elèctrics. I el naixement , l’any 1983, de la mítica Bel Canto Orquestra, que l’acompanyarà durant dècades, una formació canviant i anàrquica, inspirada per l’obra minimalista i avantguardista del músic i inventor d’instruments Moondog.

Formació de la Bel Canto Orquestra amb Gat, Mark Cunningham, Pascal Comelade, Pierre Bastien, Jakob Draminsky, Enric Casasses i Oriol Perucho.

És l’inici també de l’estreta i personal col·laboració amb el poeta Enric Casasses. Un altre poeta i agitador, Vicenç Altaió, descriu l’obra de Comelade com la d’algú que “posaria en fusió la plasticitat musical i mística de l’avantguarda i els èxits populars pops, folks i rocks. A la recerca d’una puresa estilística sentimental i culta, l’artefacte musical innocent i juganer competeix amb la depuració dels instruments clàssics i aristocràtics, així com els produïts amb l’objecte quotidià pobre, absurd”. Una anàlisi, com diu Putx, “finíssima”.

La resta, les col·laboracions de campanetes, la consolidació lenta però constant com a músic de culte, la vinculació amb artistes com PJ Harvey, es una fascinant història que trobareu al conscienciós i exhaustiu llibre de Donat Putx. La història d’un follet musical que vingué del nord.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close