Primavera algueresa

Durant els darrers anys s’ha produït una revifada de l’escena algueresa cantant en català encoratjada, en bona mesura, per l’aposta decidida que n’ha fet el festival Barnasants. Alguns músics veterans (Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna, Paolo Dessí) han tret nou disc al carrer i a ells s’ha afegit un estol de noves veus (Davide Casu, Claudia Crabuzza, Yasmin Bradi) que dibuixen un panorama insòlit i engrescador per a la visibilització de la llengua a la petita ciutat sarda.

En un moment del magnífic documental dirigit per Roger Cassany, L’Alguer: un pentagrama com un carrer(Plataforma per la Llengua, 2018), el cantant i acordionista Carles Belda deixa anar una de les seues sempre lúcides i desparionades reflexions: “hi ha cultures que sobrecanten… és a dir, canten tant, que és un mal símptoma, que han perdut un altre àmbit de la llengua”. I, certament, l’anàlisi sembla ser ben precís: en un moment en què els indicadors de l’ús social del català a l’Alguer emeten senyals ben alarmants, la cançó algueresa es rearma amb un insòlit fervor productiu. El diagnòstic, d’una manera o altra, el comparteix la pràctica totalitat de les veus que protagonitzen el documental: la cançó és la taula de salvació a la qual s’agafa la llengua per buscar la projecció en un futur que, altrament, es presentaria ben poc falaguer. 

Aquest discurs conté una veritat indiscutible, però també una perillosa trampa: convertir la conservació de la llengua en el principal estímul creatiu i en el pol d’atracció més important de la cançó algueresa, arrossega implícitament una menysvaloració dels seus ben evidents mèrits artístics, d’una alçada equiparable —quan no superior— als de la resta del país. Els treballs recents de Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna, Claudia Crabuzza, Davide Casu o Yasmin Bradi haurien d’interpel·lar-nos amb la vehemència suficient perquè deixarem de veure l’Alguer com una Barceloneta exòtica, una destinació turística on fer safaris lingüístics o un inexplicable i autosuficient miracle cultural. La cançó algueresa necessita una connexió directa i expedita amb els circuits musicals del país. L’exemple del Barnasants, l’únic bastió cultural que mira amb passió i tossudesa cap a tots els punts cardinals del català, hauria d’estendre’s fora de la trinxera política. Claudio Gabriel Sanna ens ho explicava ben clarament en una recent entrevista per a la revista Caramella: “Si no hi ha concerts a Catalunya, o al País Valencià, o a les Illes, cantar en alguerès és inviable i els joves lo deixaran”.

El llegat

El paper de la cançó algueresa com a punta de llança dels moviments de recuperació lingüística no és nou, ni molt menys. Des de principis del segle XX, amb la fundació de l’agrupació catalanista la Palmavera, la cançó ha estat el principal instrument per, d’una banda, donar visibilitat pública a una llengua que dominava els àmbits familiars i col·loquials però mancava de presència cívica i oficial, i, de l’altra, subratllar les particularitats identitàries de la ciutat.

Serà, però, en la dècada de 1960 quan el patrimoni musical alguerés es donarà a conéixer a la resta de la catalanitat de la mà del Grup Coral de l’Agrupació Catalana d’Itàlia que enregistrarà tres EPs amb el segell Ediphone de la casa Edigsa amb les veus solistes de Luciana Sari i Pasqual Gal·lo (Cançons de l’Alguer, 1962), Sandra Avagnina (Canta l’Alguer, 1963) i Rita Cao (Bella Alguer, 1963). Tots tres els reunirà Picap anys a venir en un CD que inclourà també un senzill més tardà de Luciana Sari: Lo País Meu. Cançons de l’Alguer. 50 anys(2012).

Aquelles gravacions, amb composicions signades majoritàriament per Antoni Cao, contribuiran a la creació d’un imaginari romàntic i mariner que imperarà durant anys a la cançó algueresa i que trobarà un contrapés satíric i punyent en l’obra del malaguanyat Pino Piras, el creador més interessant i original sorgit fins llavors. El talent esquiu i oblicu de Piras es dispersarà per diverses disciplines artístiques però ni l’escàs recorregut comercial de les seues dues úniques gravacions —Cançons de Raganal (1977)i …En sàtira… poesia… cançó…(1981) ni la seua mort prematura impediran que el seu excepcional cançoner es difonga inopinadament i assolesca una popularitat unànime, fins i tot, aquella part que n’havia romàs inèdita. I diu bastant de la precària i frustrant articulació cultural del país, la minuciosa desconeixença que hom té de l’autor de “La ginqueta” fora de l’illa de Sardenya. Especialment ara que, per iniciativa de la delegació algueresa de l’Institut d’Estudis Catalans, tota la producció musical de Piras es troba a la xarxa reunida en un magnífic portal web estrenat l’any 2018 com a culminació del seguit d’iniciatives engegades per actualitzar-ne el llegat. També es troba a la xarxa l’indispensable revisió de les peces més emblemàtiques del seu repertori que realitzaren l’any 2012 Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna: Un home del país. Cançons i records de Pino Piras.

Renovant tradicions

La tradició musical algueresa, siga la de procedència popular o la de signatura personal, conforma un riquíssim patrimoni que s’ha anat renovant cíclicament mitjançant l’aportació d’autors com Antonello Colledanchise, Àngel Maresca, Paolo Dessì, Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna o Yasmin Bradi. Molts d’ells han tret discos en aquests darrers anys que incideixen en alguna de les dues línies mestres sobre les quals es desenvolupa aquesta tradició: l’evocadora i sentimental o la satírica i festiva.

Si començàvem per la primera, hauríem d’esmentar el retorn de Paolo Dessì que, en un disc doble italià-català (Pels camins de la mar, Autoedició, 2021), amalgama influències de la Cançó i de San Remo, musica diversos poetes catalans i algueresos —Joan Elies Adell, Antonio Coronzu, Pasqual Scanu— i canta a l’Alguer com a punt de fuga de totes les nostàlgies i els records.

Altre esperadíssim retorn ha estat el d’una de les veus amb més caràcter i versatilitat de tota l’escena catalana. Franca Masu ha aconseguit amb Cordemar (WMusic, 2021) conciliar en un sol enregistrament els seus principals referents i assolir el punt més alt de la seua llarga trajectòria. Ben acompanyada pel contrabaixista Salvatore Maltana —atenció al disc del seu trio, My Folks (Barnum For Art, 2019)—, el guitarrista Luca Falomir i la pianista Sade Mangiaracina, que la situen en un terreny expressiu molt proper al jazz, Masu alterna un grapat de superbes cançons pròpies amb algunes versions que li escauen com anell al dit —“Ti Ruberò” (Bruno Lauzi), “Você nao sabe” (Roberto Carlos), “Mediterráneo” (Serrat passat pel filtre de Gino Paoli), “Vuelvo al sur” (que sempre associarem al tàndem immortal Piazzola-Goyeneche), “Des de Mallorca a l’Alguer” (Maria del Mar Bonet)— i que, tamisades per la seua sensibilitat, destil·len una nova i fresquíssima emoció.

Yasmin Bradi, a qui coneixíem com a solista de Penta Rei —el quintet de concert sorgit de la coral Panta Rei i capitanejat per l’incombustible Antonello Colledanchise— és la darrera veu en afegir-se a aquesta il·lustre nòmina. La seua estrena discogràfica, Amb la llum d’una flor (2021), es el resultat d’un concert celebrat al claustre de Sant Francesc de l’Alguer l’any 2018. Amb una instrumentació que reforça l’elegància de la seua interpretació, presenta un repertori eclèctic en la seua procedència però definitivament coherent en l’acabat i la intenció: hi ha, per exemple, la versió d’una vella cançó de Sanna (“Carrer del mar”), musicacions de Rafael Catardi que coneguérem en la veu de Marina Rosell (“Cor meu”) o Maria del Mar Bonet (“La cadernera”), el poema de Marc Granell que cantaven Borja Penalba i Mireia Vives al disc Mans manetes (2018) (“Cançó de bressol per a despertar consciències”), la peça que la feu mereixedora del Premi Andrea Parodi 2010 (“La neu”) o una nova aproximació a “Des de Mallorca a l’Alguer” que subratlla la ideologia d’un treball on ressonen tots els accents de la llengua.

En el vessant més popular de la tradició, resulta inevitable mencionar Àngel Maresca, lo barber, que s’autoedita uns discos plens de sabor i murrieria —el darrer Cants i històries (2017)—.  Tanmateix, si hi ha algú que l’ha explorat a fons, primer amb el Grup Càlic i després acompanyat del Rall Trio, aquest no és altre que el tantes vegades esmentat Claudio Gabriel Sanna. El seu últim treball Mira que sem anant i mirant (The Chicken Coop, 2021), aprofundeix en el repertori de taverna i de gresca i barreja cançons tradicionals amb versions de Piras, Gal·lo i Maresca, peces extretes de comèdies musicals dels anys cinquanta i, el que potser constitueix l’atractiu etnogràfic més important del disc, una suite de les cançons que solien interpretar els tupamaros, una mena de hippies locals que tenien el seu lloc d’acció principal a la muralla i el record dels quals conserva encara una notable empremta en l’imaginari col·lectiu alguerés. Tot interpretat amb una encomanadissa i apassionada vitalitat.

Llavor sembrada

Sens dubte, un dels major animadors de l’escena musical algueresa ha estat, i n’és encara, la Plataforma per la Llengua. L’associació va tindre la bona pensada de replicar a l’Alguer la imprescindible sèrie Músiquetes per a la bressola, dissenyada com a eina didàctica per a difondre el patrimoni musical català a les escoles bressola de Catalunya Nord. Així, amb idèntica filosofia i plantejaments es presentava Mans manetes (2018), impecable tria de cançons alguereses i de la resta del domini lingüístic català, interpretada per una emocionant multiplicitat de veus i d’accents —Carles Belda, Pot Petit, Joan Garriga, Mertitxell Gene, Sanjosex, Àngel Maresca, Neus Berenguer, Pau Alabajos, Mireia Vives i Borja Penalba i un grup de minyons de l’Alguer…— sota la direcció artística de Sanna i Marc Serrats i amb arranjaments i producció musical del darrer. La publicació va tenir un èxit indiscutible a la ciutat i suposa una important projecció en el futur del seu riquíssim cançoner.

Novíssima cançó algueresa

Més enllà de les tradicions suara esmentades, en els darrers anys s’han publicat alguns treballs que se n’aparten conscientment a la recerca d’altres temes, altre to i altra sensibilitat. Podíem situar el quilòmetre zero d’aquest nou capteniment en el disc Altres paraules (Picap, 2015) de Claudio Gabriel Sanna on el sempre inquiet intèrpret ens proposava un despullament emocional i una mirada íntima i descarnada a les seues pors i els seus neguits.

La gran bomba vindria a continuació: Com un soldat (Microscopi, 2017) de Clàudia Crabuzza, treball expansiu i dissident que, des d’un posicionament explícitament feminista, eixamplava amb una fantàstica estrebada el ventall estètic de la cançó algueresa contemporània. Crabuzza, amb una llarga i exitosa carrera musical a l’esquena —col·laborant amb noms tan emblemàtics com els Tazenda o liderant la banda Chichimeca— s’estrenava en solitari confiant-ne els arranjaments a Julian Saldarriaga i Dani Ferrer (Love of Lesbian) que van saber dotar a la intèrpret de l’atmosfera que demanava la seua força expressiva. El resultat es va veure recompensat amb la prestigiosa Targa Tenco al millor disc en dialecte i llengües minoritàries.

Recentment, Crabuzza ha publicat un single amb Pol Cruells, “L’onada”, amb el propòsit de sensibilitzar sobre el drama migratori contemporani i recaptar fons per a Proactiva Open Arms.

Finalment, un altre nom que podríem afiliar fàcilment a aquesta nova sensibilitat és el de Davide Casu. Pintor, poeta i cantautor en italià, Casu havia publicat una cançó en alguerés en el seu disc Il Poeta (Sard Music, 2017) —la preciosa “Sant’Eulalia”, finalista del Premi Parodi—. El 2019 en publicà un treball ben bé sencer, Costa oest a llevant (Attilio Lombardo), que bevia, en proporcions desiguals, de la cançó italiana i l’alt-rock nord-americà, amb alguna pinzellada de jazz mediterrani. La premsa l’ha presentat com la nova promesa de la cançó algueresa, però ell, amb un realisme més aviat escèptic, ha subratllat la condició conjuntural i excepcional del seu disc. Així li ho confessava a Quim Vilarnau en una entrevista per a Enderrock: “Si he de ser honest, he de dir que no tenia intenció de fer un disc en alguerès perquè creia que no és possible fer-ho sense prendre contactes amb Catalunya, per poder fer concerts”. Una connexió com ja dèiem, peremptòria, imprescindible, si es vol allargar el prodigi d’aquesta inesperada primavera.

Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close