Foto:

Pupil·les

concerts “festerets i ballaorets”

Pupil·les: «Al començament jo ho vaig passar molt malament i no li desitge a ningú»

Les flors de baladre que tenim avui amb nosaltres i que tenen el cor de sol i vent ens arriben del País Valencià. Són Natàlia Pons (Gata de Gorgos, 1989) a la Marina Alta, i Mireia Matoses (Alzira, 1988) a la Ribera Alta. Ells amb DJ Rule (Joan Rodríguez) són les Pupil·les. Hi ha estat capaces de fer reggaeton feminista, tot i que ara el seu rap i hip-hop ha virat cap a ritmes pop electrònics encara més festius i optimistes. Alhora també una música que aborrona en el bon sentit de la paraula perquè també ens parla d’amor. Els seus inicis en l’escena no van ser fàcils, també pel que fa a la crítica musical.

Les Pupil·les amb la Txell Bonet, després de la gravació del podcast

“Han fet falta vuit anys de trajectòria per a considerar-nos un grup legítim” (N) “Al començament jo ho vaig passar molt malament i no li desitge a ningú. Ara hi ha un nou grup que són companyes nostres, Malucs, i me n’alegre que no hagin patit totes les crítiques personals que vam patir nosaltres, i que no es farien a un home, fins al punt de dir si estàvem enfeinades amb algú” (M). De fet, són tot un equip de dones, també a la part tècnica, totes dones menys el dj. “Teníem clar que volíem fer aquesta discriminació positiva” (N). Tot i que continua sent difícil coincidir amb altres grups de dones als festivals: “Ara es programen més dones, però mai coincidim, anem unes o altres perquè som el cupo feminista i que el cartell no sembli masclista, però sempre som les primeres o les que tanquem a hores intempestives” (M).

Fora dels escenaris, la Natàlia i la Mireia són professores de català. De fet, va ser arran d’una classe que va sorgir el seu mític tema “V”, dedicat a la vagina. “Entre els alumnes em vaig fixar que els nois parlaven obertament de la masturbació i les noies la negaven. I jo a la seva edat tampoc ho reconeixia. Ells ho normalitzen però nosaltres no. Em va sortir la cançó i em preguntaven si era per la tutoria” (M). “És la cançó que més alegries ens ha donat, d’un dia per l’altre: 24.000 visites en un dia” (N).

“Som valencianes, però també tenim el cor català, és el mateix territori per a nosaltres” (N). “Aprenem nosaltres amb vosaltres i vosaltres amb nosaltres. És molt difícil ser valencià, és una frase amb què estic molt d’acord i quan vaig al Principat enveja moltes coses, com l’índex de lectors en català i l’apreci per la literatura en català i la música en català, a les festes majors, tot això no ho tenim i allí la llengua és una qüestió política i si parles valencià et titllen de catalanista, que és un insult molt gran. Com a filòlogues encara hem d’escoltar gent que diu que són llengües diferents” (M).

Fer de professores de català els ha permès moure’s per tot el territori. “De primeres mai contem que tenim un grup, però tarden poc a descobrir-ho. Quan vaig actuar a Girona van venir de públic i em va emocionar. A Girona hi havia una cultura molt gran i acceptació molt gran cap a la música en català, al País Valencià no, tinc alumnes de 14 anys que no escolten música en valencià, i jo els faig activitats poètiques amb cançons i ho estan descobrint, diuen que els “mola” però sinó, no ho haguessin descobert” (M).

A part d’una evolució del rap cap a ritmes més festius, el to de les lletres també ha canviat. “Abans tractàvem els temes del feminisme més de manera explícita. Ara ens ve de gust parlar d’amor, relacions personals, amistat i coses que semblen més banals, però sempre hi ha el feminisme. Ara expliquem històries quotidianes des d’una visió feminista. Volíem contar d’una manera diferent que és el feminisme” (N).

“Sobre la llibertat sexual tenim una cançó que parla de les relacions obertes, que també són relacions molt vàlides. Ho conec i ho aconsello a tothom, però has de treballar-ho i com totes les relacions, hi ha moments que ho passaràs malament perquè l’amor és així, però a mi em va molt bé” (M). La conversa segueix, i també dir-vos que amb elles les nits no s’acaben, cal que aneu a veure-les per comprovar la seva adrenalina dalt de l’escenari, garantia que els seus concerts són “festerets i ballaorets”.

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close