Què se n’ha fet d’aquella banda de trap?

El grup més important de la música urbana en català, la Pawn Gang, ha celebrat deu anys d’activitat. Ara és el millor moment per mirar enrere i reconèixer-los el paper fonamental que han tingut en la història recent de la nostra música i en la preservació de la nostra llengua.

El 4 de desembre de 2012 LiL GUiU estrenava, al canal de Youtube d’alolocoproduccones, la cançó “RAP GAME DUKESA DE ALBA”. Pocs dies després, ja al canal PAWNGANG HUSTLAS, el grup més destacat de l’escena underground/urbana en català de la última dècada es donava a conèixer amb el single “A-KUATRA SET”. La cançó es va escampar com foc grec entre joves i porrerus d’arreu del Principat, que començaven escoltant-ho de manera irònica, fins que la ironia desapareixia. Aquests fets van ser l’aleteig de papallona que va provocar el tsunami que va ser el trap a escala peninsular, i l’emergència de la música urbana en el nostre petit país.

Actualment, ja més eclèctics i allunyats dels ritmes d’inspiració atlantiana, amb menys capes d’ironia i sense marcar tant les eles, la Pawn Gang ha celebrat una dècada de trajectòria amb un exitós concert a la Sala Wolf de Barcelona. A aquesta actuació, a part de tancar l’any pel que fa a activitat, ha demostrat el bon estat de la banda des del seu ressorgiment, que va esperonar el fitxatge pel segell discogràfic Delirics, a l’espera de la sortida del seu cinquè àlbum a finals d’aquest any, o, més probablement, principis del vinent.

Portada del recopilatori “Squashi” (2017)

Encara que avui el grup barceloní ja no estigui al capdavant de les llistes dels més escoltats, la seva importància per la música amb la nostra llengua va ser, i encara és, cabdal. Ja des d’un inici van destacar per les seves lletres amb un argot català de carrer únic, que es va escampar per les places i parcs del Principat. El seu primer gran èxit, “Cac Blac” (2014), va donar el tret de sortida a la seva època daurada, on destaquen èxits com “Nai Trucam al Mobil”, “Vui Se Pulisia”, “San Pera Martir” o, la famosa col·laboració amb Manel pel DesConcert d’Icat, “Io Cumpateshu”. Aquest èxit va durar fins a 2017, quan un seguit de cúmuls interns, lligats a la vida de rockstars, que mostraven en els seus vídeoclips i lletres, van passar factura. Cal afegir que Youtube, que havia sigut la seva plataforma de promoció, en canviar de polítiques va condemnar a l’ostracisme el grup, perquè la seva estètica, missatge i lletres no s’adequaven al nou posicionament de la plataforma.

El període d’entre finals de 2017 i finals de 2019 podria ser categoritzat com l’època fosca, i no només per la seva poca activitat. Durant aquest temps les seves cançons es van tornar més introspectives, sentimentals i tristes, perquè, com va dir GoodJan: “els gàngsters també ploren”. Amb el fitxatge per Delirics, a finals del 2019, el grup va impulsar la represa que va portar a la publicació de l’àlbum “Oli d’uliba” (2020). Tot i que la pandèmia va tornar a estroncar la trajectòria ascendent de la banda, en aquests últims anys han tornat als escenaris i publicat un altre disc, “Respawn” (2022). Una de les seves grans virtuts és l’ampli registre musical amb el que juguen.Això ho podem copsar en els últims temes que han tret, com ara “Sassa”, de ritmes d’afrotrap, “Ganas”, techno-dance, o “la Paka”, el primer narcocorrido en català. Però no és quelcom nou, el 2017 van presentar el single “Tu I Tu”, segurament, el primer tema de reggaeton en català que ho va petar. En l’actualitat, és la seva cançó més escoltada a Spotify, gairebé doblant en nombre d’escoltes el single que ocupa la segona posició.

Cal fer palès que el seu encaix en els mitjans catalans mai va ser possible. En totes les seves aparicions sempre quedaven fora de lloc o no eren entesos pels mateixos presentadors, com va passar amb la Marató de TV3 del 2017. No agradaven les seves festes ni agradava el seu estil, i, malauradament, fora dels mitjans fa un fred àrtic. Tampoc agradava el seu diccionari de paraules inventades, que va ser durament acusat de ser un cavall de Troia de la llengua. Tot i això, van publicar-lo en format físic de la mà de l’Editorial Base sota el títol d’“El codi” el 2016. Malauradament, fins a dia d’avui, el que ha sigut l’únic diccionari d’argot català del segle XXI està descatalogat. Sorprenentment, en l’actualitat la crítica contra el català ha reflotat, dirigida a alguns grups que passen més pel sedàs dels mitjans i són més “comercials”. Al contrari de la Pawn, però, aquests no tenen un argot català pròpi que mescla vulgaritats amb referències a Folch i Torres, sinó que rimen amb paraules castellanes, potser per mandra, i s’excusen en el fet que “així es parla al carrer”.

Tot i acumular milions de visualitzacions, no van poder capitalitzar la fama tant com haurien merescut perquè no existia una escena, ells la van crear. Van ser condemnats a guiar l’urban català pel desert, però com a Moisés, no van poder arribar a la terra promesa de la justa remuneració. La seva major virtut, però, va ser el fet que van aconseguir establir que cantar en català fos sinònim de ser capdavanter. És per això que noms actualment molt consagrats en l’escena urban en castellà, com Bad Gyal o Leïti Sene -en aquell moment a Sam & Sen-, feien música en català. No ho feien per amor a la llengua de Verdaguer, sinó perquè era l’idioma de l’escena urbana puntera. Amb el català van arribar molt lluny, de la seva època daurada en destaquen col·laboracions amb grans noms del trap en castellà, com Kinder Malo, Pimp Flaco o Celcilio G, però també amb Lildami, qui ha sigut l’únic que s’ha mantingut en català. Tot i això, per ells cantar en català mai va ser un fet polític, era natural. Van començar en el món de la música perquè volien sentir el que els agradava amb la seva llengua, i, com que ningú ho feia, van prendre la iniciativa.

Amb el seu retorn sembla que el reconeixement que tant mereixen està arribant, també des d’alguns baluards de l’alta cultura local. Un exemple d’aquesta tendència podria ser la seva participació en l’acte central del dia mundial de la poesia, el passat 22 de març. Allà van reinterpretar musicalment l’obra del Rector de Vallfogona, qui podria ser considerat, de manera tendenciosa i, fins i tot, barroera, el seu homòleg del segle XVII. El reconeixement també ha vingut de part dels mitjans, que els tornen a entrevistar i els reconeixen, en diferit, l’importantíssim paper que van tenir. Perdoneu-los, no sabien el que es feien.

Actualment, els nostres Nikola Tesla musicals han tornat, però és molt probable que no tornin a petar-ho com abans. Dit això, ja s’han vist adolescents escoltant “Sassa” amb altaveus pels carrers de la ciutat comtal. Al final, la història els ha absolt.

Adrià Riu i Blasco
Graduat en Història, menció en Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2020). Actualment, estudiant del Master in Cultural Economics and Entrepreneurship a Erasmus Universiteit Rotterdam. Ha escrit articles a la revista digital Núvol i va ser guanyador de la 5a edició del Premi a TFG sobre desenvolupament sostenible i justícia global atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close