Foto:

Quimi Portet

L'acceptació de la brutalitat absurda de la vida, en el fons, em relaxa moltíssim

Quimi Portet: «De petit em pensava que el rock era la música tradicional catalana»

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres de petit volia ser un Beatle, això li passava pels carrers del Guinardó, on va créixer, tot i que s’anava a escalfar a Vic. Som davant d’un músic d’ofici, autodidacta, que des d’adolescent ha consagrat la seva energia a la música i aquesta li ha tornat energia en escreix. És un dels nostres músics galàctics, o postlaietans, les etiquetes mai són exactes, un baluard de la nostra música popular contemporània. Punyent, esmolat, irònic optimista. Fa el que li agrada fer, i no para de fer-ho. Si fins aquí encara no heu endevinat qui és, és que esteu molt out. Em queda la última pista, com ell diu, és el guapo de “El último de la Fila”.

TX: I no és perquè ho diguis tu o ho digui jo, és perquè és veritat, Quimi Portet, benvingut.
QU: Ara sóc el calb. Que fos el més guapo ho vam pactar amb el Manolo, si em podia autonomenar el guapo… es va morir de riure.

TX: I per ell, què li vas deixar?
QU: L’altre guapo.

TX: Una de les coses que més admiro de tu és aquesta energia i bon humor que destil·les. Abans l’Entusiasme, ímpetu reproductiu, i ara, en aquesta etapa, què tens?
QU: Tinc un ofici que és molt divertit, això no ho pot negar ningú. Ser músic és molt divertit. Sempre en sóc conscient, dono gràcies, em sento afortunat d’haver-m’hi dedicat professionalment i a la meva edat provecta encara fa més riure que et deixin tocar i fer aquelles escandaleres amb guitarres elèctriques i que et truquin perquè vagis a tocar aquí i allà. Ho gaudeixo de la manera millor possible.
També el músic té l’avantatge d’estar sempre envoltat de músics, que són una raça molt especial. Un ambient molt divertit, democràtic de naixement, no té res a veure ni amb classes socials ni amb status econòmic, en un mateix grup s’hi troba un taxista, un enginyer i quan es posen a tocar desapareixen una mica. Això ho he valorat sempre, no me n’he oblidat mai. Ni quan he estat professional, ni quan he tingut gran difusió amb el Manolo, mai m’he oblidat de lo afortunat que sóc en la part més simple d’aquest ofici, d’entregar-se sense fre a la joia de fer música i d’estar viu en aquest planeta.

TX: he llegit de tu que dius:
“La vida no té cap sentit i jo no ho dissimulo i no n’hi busco cap tampoc, ho accepto amb esportivitat i aquesta acceptació de la brutalitat i de la violència absurda de la vida, en el fons, em relaxa moltíssim”

QU: Això ho he dit jo? M’estranya perquè és bastant brillant, normalment no ho sóc tant, em deurien donar alguna ratafia especial. Aquí avui amb aigua avui seré molt més apagat.

TX: És aquesta la clau, acceptar l’absurd de la vida i en comptes de plorar-lo, fotre-se’n?
QU: La conducta humana és un misteri, la vida és un desastre violent i desagradable, però dins d’aquest desastre hi ha petites bombolles de felicitat i són el que t’ha de propulsar endavant. Si et poses a pensar profundament com funciona tot això, com està muntat, sobretot per part de l’espècie humana, i és bastant desagradable. Des de l’ofici de músic és molt fàcil, perquè a la que endollem els amplis i les guitarres desapareix la part més obscura de la humanitat i afloren les coses més agradables o més intenses, doncs a vegades també fem música bèstia o desagradable. Però sempre té una violència biològica, física, que no té aquesta foscor de l’intel·lecte, de la violència humana, la música no el té.

TX: T’he fet venir expressament de Vic.
QU: Si hagués vingut des de Hollywood hagués estat més complicat.

TX: Què et donen aquestes dues ciutats Barcelona, on vas créixer, i Vic on vas néixer, i on has tornat?
QU: A Barcelona vinc poquet, tot i que hi ha molt bestiar, molt personal, moltes de les coses que he de fer, com aquesta entrevista. Però només vinc en casos d’emergència. Tendeixo més a la vida silvestre i salvatge. Vic ja ho trobo una mica massa gros. L’estudi el té el Jordi Soler, Musiclan a Avinyonet de Puigventós, al costat de Figueres, quan necessito estudi vaig allà, lo mínim que puc, doncs a Vic tinc estudi i hi treballo, és on vaig acabar els discos i he fet alguna producció.

TX: Parlem de la teva mare, una dona moderna que escoltava música negra, d’on treia els vinils? Encara els tens?
QU: Ella anava en clubs, com el San Carlos Club, a Gràcia. Ella tenia molts amics músics i a casa sempre hi havia música, quan érem petits hi havia discos de música negra, els primers de The Beatles, de The Stones i amb aquesta música vam créixer a casa sonant tot el dia. Jo no sabia ni que era estrangera, jo em pensava que era la música tradicional catalana, i és la que em va propulsar a voler ser músic. He fet tantes mudances que no guardo cap vinil, m’he anat desfent de tot. No sóc guardador de coses.

TX: Descobrir que eres bo fent música a l’adolescència et va canviar la vida?
QU: També t’he de dir que no n’he conegut cap altra de vida. Sempre vaig ser músic, o amateur o professional. Quan vam començar a vendre discos amb el Manolo jo tenia 29 anyets. Però des dels 15 anys que ja estava en grupets de músics, fent Festes Majors. Sempre he estat músic i no ho puc comparar a una altra vida. Als primers anys era en paral·lel a d’altres oficis: oficina, conduir furgoneta. No sé si hi ha reencarnacions, però aquesta vida ha estat així.

TX: Dius que el haver crescut en el desarrollismo i fer els primers grups en la pretransició et va donar coratge, el que calia per pujar a un escenari, a vegades et queda lluny aquella energia o és la que sempre tens?
QU: Era diferent, ha canviat molt el públic, que era bastant violent, vaig viure l’eclosió del punk, ambients superenrarits, foscos, que la gent tirava coses a l’escenari, però com que t’agradava tant l’ofici, ho acceptava. Ara quan toquem al·lucino de com d’educada que és la gent, aplaudeixen i són molt bones persones. L’aprenentatge amb el personal menys cívic curteix. Els músics de la meva generació saben exactament de què parlo. Els concerts eren a les tres de la matinada, un ambient molt intoxicat, i hi havia sempre sensació de violència associada al rock, per cada concert agradable n’hi havia deu o quinze amb pinyes i on saltaven cadires i es tiraven coses a l’escenari. Teníem una edat que ho podíem fer perfectament. Jo, com que no tenia molt de cos, no em solien encertar, però tocava amb músics que feien 2 metres i els tocaven sempre.

TX: Des de fora sembles molt treballador.
QU: Faig el que puc, com tothom, però és curiós en el meu gremi, que sóc matiner. Quan tocàvem tard, jo dormia una estona al camerino abans de sortir a tocar, perquè em llevo d’hora. Sempre. M’hi van acostumar de petit.

TX: I dius que la feina que no fem abans de dinar ja no la fem?
QU:Jo personalment no, perquè després de dinar m’entra una confusió. No és que estigui molt despert al dematí, no em vull fer el xulo, però després de dinar, les coses són molt diferents. Estàs més preparat per altres coses que per solucionar problemes. Estàs més preparat per crear-ne.

TX: Explica’m això de que quan fas música ets tu de veritat i que et serveix per saber qui ets, qui ets?
QU: La veritat és que m’interesso molt poc, jo. Porto tants anys amb mi. A mi, aquesta gent que es vol conèixer a ell mateix… jo no, no tinc gaire curiositat per mi mateix, m’interessen més altres persones. Però sí, quan sóc músic, sóc jo, amb tot lo bo i tot lo dolent. Quan no sóc músic, faig el que puc, com tothom, intento ser agradable, educat, portar una higiene correcta, el que més o menys la vida social t’obliga. Però quan sóc músic no he de pensar en res d’això, sóc absolutament jo, suposo que amb els meus defectes, però amb les hipotètiques virtuts que puc tenir.

TX: La música no t’ha donat patiment, en tot cas el món de la música un cert cansament: les gires, etc…
QU: És molt curiós perquè quan érem joves, els estudis de gravació eren un llocs molt importants perquè eren caríssims, màquines molt cares. Ara s’ha democratitzat amb la tecnologia digital, pots tenir un estudi a casa molt adequat. Però quan començàvem l’estudi era com un temple, una hora d’estudi valia molt, i quan et deixaven entrar en un estudi hi havia una tensió, ho havies de fer bé. I en els grups sempre hi havia la gent que es deprimia i la gent que s’esvalotava, jo era dels que s’esvalotaven, positivament. Un entusiasta.

TX: La teva proposta, les teves lletres, amb aquest espècie de surrealisme, poden semblar poc polititzades, però fas un retrat social, denúncia, antropologia pura. En tot cas, plasmes l’absurditat de la vida.
QU: Jo no sóc apolític, m’interessa la política, però no la professional. La de la gestió de les emocions humanes. El problema és que normalment ho gestionen persones molt justetes, que no s’han pogut dedicar a una altra cosa, en general, també hi ha hagut algun gran personatge. Però en general són persones que no han trobat cap altra ocupació o manera de jugar-se la vida. Per això m’interessa molt poc la política professional. Fins el 2017 potser vaig tenir un parell o tres d’anys que vaig pensar, “mira, serà interessant”. Però ja he vist que no. No sóc un pessimista, òbviament, gens, però tinc molt clar que la política professional és un món de cantamañanas absolut.

TX: No pares de fer cançons.
QU:Durant la pandèmia vaig fer dues cançonetes, perquè l’últim disc era un disc en directe de concerts del 2019. I com que em vaig quedar tancat dins de casa, vaig composar-los per posar-li una cirereta. I és el que presento ara. Estic treballant en un disc nou, però no sé quan sortirà, no tinc cap pressa. No em fa mandra fer-lo, però em fa mandra treure’l, perquè hauré d’anar a fer propaganda, em compraran unes camises, em faran anar a cal barber. A mi m’agrada fer els discos, treure’ls, últimament em fa una mica de mandra. Els concerts m’encanten. La promo la faig perquè sóc un professional, i al final quan m’hi poso també m’agrada. Sóc un xerraire i m’encanta xerrar, i a més, xerrem del meu disco, que ja és el colmo. Però m’agrada més fer els concerts, em trobo amb els músics, fem la prova de so, és destil·lar el meu ofici.

TX: Influències. Sisa, Riba… però del que es fa ara o coses impensables que potser són influències teves?
QU: Jo escolto com diuen ara, de manera random, no sóc tan entusiasta escoltador com quan era jove, que era un pertorbat, un malalt, escoltant les novetats d’Estats Units i Anglaterra. Ara escolto el que em cau per casualitat. Hi ha coses molt divertides, del país, La Ludwig Band, el que fa la Núria Graham, que és de Vic i està girant per Estats Units i ara per tot Europa, m’encanta el que fa. Ara estem en una època que de música no es fa ben bé lo meu, perquè a mi m’agraden les guitarres, el rock, en aquest aspecte sóc una mica tradicional, música d’arrel negra amb guitarra i baix, i en la música actual hi ha poc d’això, i el meu interès per l’actualitat musical s’esbrava una mica. Cíclicament torna. Als anys 80 tot eren sintetitzadors, i als 90 van sortir els Nirvana, Soundgarden i va tornar-hi a haver rock a dojo, i jo em vaig tornar a interessar per l’actualitat musical.

TX: La relació amb el Manolo. Mai et vas barallar per diners.
QU: Amb el Manolo ens hem entès sempre, ens vam fer amics perquè ens vam fer amics, va predominar l’amistat per sobre de l’ofici. Teníem una química que estava per sobre de tots dos. “El último de la fila” estava per sobre del Manolo i per sobre de mi, quan estàvem junts entràvem en un estat d’efervescència i de pertorbació que ens portava a fer aquell material, i aquells tipus de concerts que ens va anar molt bé. Va costar, perquè primer vam fracassar com a Los Rápidos i com Los Burros. No hem tingut mai cap problema i vam plegar quan teníem 40 anys, havíem fet un pilot de discos, i teníem ganes de fer les nostres coses, jo tenia ganes de fer aquesta carrera meva, i el Manolo ha continuat amb la seva d’una manera fantàstica. Tots dos hem continuat confortablement en el nostre ofici, que em sembla que és l’important.

No em recordo exactament què és el que pensava en aquell moment. Treballàvem molt però també era pel que havíem lluitat, no em va molestar mai fer aquelles gires. M’enyorava una micona, però érem uns afortunats. Anàvem a Amèrica, per Europa, a Itàlia cada any, era un plaer fer-ho. Però jo tenia ganes de fer aquest petit material que he fet jo, el primer disc va ser “Hockey sobre pedres”, i jo ja tenia aquelles cançons i em venia de gust explorar això que sóc jo. Quan treballes en equip, i sobretot en equip que funciona i que hi ha una química, els teus defectes queden totalment dissimulats per aquesta feina en equip, i les teves virtuts queden potenciades. A la que comences a treballar sol els teus defectes surten a la superfície d’una manera inapel·lable. I les teves virtuts queden una mica difuminades, i això ho has de tenir sempre en compte, i jo ho tenia. Però tenia ganes de fer-ho, i ha estat un plaer fer-ho. I ho tornaria a fer sempre, però em costaria molt ara tornar a l’estat d’ànim que tenia en aquell moment, als 40 anys, de perquè exactament. Home, una mica de mandra de tornar a fer una gira d’aquelles sí que la tenia, però he continuat fent gires i concerts, en condicions més petites i més precàries. No me’n penedeixo, però mai saps com serà el teu futur.

TX: I el nou disc:?
QU: Sóc a mig camí. Pot ser que surti l’any que ve, però també pot ser que no surti, perquè falten molts textos, que és el més difícil actualment, em costa escriure. La música no perquè és un joc pueril per mi, infantil, és pur entusiasme, gairebé fisiològic. Tens les joguines adequades, les connectes i surten cors, parts, estructures. Òbviament he de dir coses i no tinc gran cosa per dir al proïsme. Jo no he callat mai, però potser ha arribat el moment de… em penso més el que diré i per més que penso, tampoc em surt res. Jo sempre he tingut una necessitat, potser naïf, ingènua, de comunicar-me amb el proïsme, per algun motiu, i ara se m’ha esfumat, se m’ha evaporat una mica, no tinc gran cosa a dir a la humanitat. Tocar acords i ritmes de bateria els hi tocaria. I és malaguanyat una cançó que no dius res, gastar un tros de disc dur i mesos d’estudi per no dir res verbalment. Esperaré d’aquí un temps. Quan escric és una prolongació del meu xerrar, xerro amb mi mateix, o amb una musa. Les lletres venen d’aquí. És una forma de vanitat també. Tot l’art que fem per compartir amb els altres té una part de vanitat, una necessitat de ser respectat, una necessitat de dir: sóc aquí.

Quan tens 20 anys amb la pulsió de la reproducció en tens prou per tirar, jo diria que fins els 40. La gent dissimula i en diu poesia. Ho fan totes les aus menys els catòlics, danses i exhibicions, físiques o intel·lectuals, per atreure la millor parella possible. Jo sóc conscient que amb això anem venuts. Tu pots fer això i vestir-ho de lírica. En el fons és senyal de bona salut, emocional i psicològica.

TX: Recordem els pròxims concerts: 29 octubre, 22h, al Cafè Teatre de Lleida i el 12 de novembre, 22:30h, a Moià, Espai Cultural Les Faixes.

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close