«El món no està ben pensat», canta Pau Debon en «Amants perfectes», un dels talls de l’esperada reactivació discogràfica i també sobre els escenaris dels mallorquins Antònia Font amb el disc ‘Un minut estroboscòpica’ (Primavera Labels), publicat avui. El món el tenim cap per avall, però passe el que haja de passar, aquest 2022 serà també, en termes de cultura popular, el del retorn a una Terra feta un fregall dels peculiars habitants del planeta Antònia Font. Un món que és quasi un univers. Un subgènere del pop amb entitat pròpia.
Encara no fa una dècada es va perdre el contacte amb el col·lectiu alienígena Antònia Font, cinc senyors autobatejats amb un nom de senyora. Hi hagué un comunicat solemne i emotius concerts de comiat. Setze anys després d’irrompre en l’escenari i posar-lo potes en amunt amb una proposta d’irresistible pop illenc, lluminós i mediterrani a la manera mallorquina, macerat, per dir alguna cosa, de realisme màgic i surrealisme quotidià, fet de guiris, vitamínics banys solars, robots, astronautes, amors d’anar per casa, batiscafs i goig de viure, per tractar infructuosament de resumir en unes ratlles la cosmovisió de Joan Miquel Oliver.
Una proposta amb singularitats innegables que, des dels inicis amb discos tan notables com A Rússia o Alegria, es va anar sofisticant fins a arribar als que segurament són els dos cims creatius d’Antònia Font, els extraordinaris Taxi (2004) i Batiscafo Katiuscas (2006). Un altre disc magnífic, Lamparetes (2011), i l’esquemàtic però suggeridor Vostè és aquí (2012) tancaven una trajectòria modèlica que deixava com a herència un cançoner memorable, renovava de manera brillant la música popular feta en català, deixava una empremta inesborrable entre els fans i posava les bases de moltes de les coses bones que, d’aleshores ençà, han passat en la nostra escena musical.
Els posteriors discos en solitari de Joan Miquel Oliver han servit per apaivagar la nostàlgia entre els molts seguidors del grup. Però la mitomania és la mitomania. I el sould out de l’anunciada actuació del pròxim 11 de juny en el Primavera Sound i l’expectació generada pels singles previs a la publicació del disc, la rodoníssima «Un minut estroboscòpica», que presta nom al nou àlbum, i el manifest contingut en «Una daixona de pols», demostren que hi havia ganes de tornar a veure el col·lectiu al complet, amb el segell intransferible del vocalista Pau Debon i la participació de la resta de membres d’una formació que ha fet història: Pere Debon (bateria), Joan Roca (baix i contrabaix) i Jaume Manresa (teclats i piano).
Una simple tornada als escenaris (de moment, a més de l’esmentat festival, hi haurà actuacions a Inca, València i retorn a Barcelona) tocant el vell repertori, haguera satisfet moltes expectatives. Però cal agrair al grup que haja atorgat sentit al retorn amb una col·lecció de noves cançons que, a més, apel·len al conjunt de la trajectòria, del pop lluminós a les fases una mica més abstractes. Un bon disc que és alhora camí recorregut i actualització, una «extensió de la seva essència», segons l’encertada definició continguda en algun dels textos promocionals. Que sona a Antònia Font versió 2022, amb l’aparent senzillesa musical que fa tan identificables els mallorquins, les troballes lingüístiques i textuals, les enumeracions insòlites i les rimes gojosament estrambòtiques de sempre. Una apologia del miracle d’estar vius que pren ara un sentit renovat.
Sols pels somriures arrencats aquestes setmanes per «Un minut estroboscòpica» (i el que siga que vol dir això), que parla de fer girar el volant i ballar al ritme de la música, pagava la pena el viatge. Un cant marítim de pop lluminós a la bellesa de la natura que es fa curtíssim. «Oh, là là» és una peça no tan apamada, però captiva pel seu fraseig caòtic, pel seu esperit vintage i per una invocació francesa que ens retorna indefectiblement a la meravellosa «Mecanismes». Oh, là là, sí.
«Miquel Riera», que comença cantant als escaladors i escaladores «sobre la mar blava», és un homenatge a l’escalador que dona nom a la cançó, pioner de l’escalada sense corda sobre els penya-segats, mort l’any 2019 i que és l’eix sobre el qual gira el dietari de Joan Miquel Oliver Setembre, octubre, novembre (L’Altra Editorial, 2014). Hi ha memòria i una referència a morir de tristesa en la lletra, però és una cançó bonica, de melodia esvalotada i folkie que conté una referència a una fantasia «tecnohippiosa».
«Amants perfectes» és un dels talls més introspectius, sobre la dificultat de l’amor en temps convulsos, en un món que «no està ben pensat». «Sa vida és una puta merda», canten en algun altre moment, sobre una melodia lleument trista amb el piano de Jaume Manresa en primer pla. Taxis, vianants i cromos orientals. «Cultura silenci», de títol i lletra enigmàtics (hi ha tal vegada un cripticisme més accentuat), recupera una mica l’agitació, però el to és més llòbrec: «Sa vida normal és luxúria assassina», escriu Oliver. I canvia després l’adjectiu per «suïcida», mentre la cançó va creixent musicalment entre elaborades harmonies i l’acompanyament del llaüt de Toni Pastor.
La volença pel joc i per la barreja de conceptes, també molt de la casa, es veu en l’esplèndida «Una daixona de pols», amb el mot que fa referència a les coses de les quals no recordem el nom, grans i petites, de sis o mil euros. Una reflexió sobre les coses insignificants que, de cop, ho signifiquen tot, explica el mateix autor de la cançó. Un tall amb un frasejat hip-hop amb molt de flow de Debon, uns bonics arpegis de guitarra trenats sobre teclats electrònics i un gir solemne. Potser no estem al davant d’un clàssic immediat, però doneu-li temps.
«Invisible», pronunciat en anglès per una veu femenina com de megafonia d’aeroport, és una altra de les rareses que no podien faltar en el disc. Una miniatura amb un pes també estrany en la banda del saxofon que precedeix la deliciosa «Caramel·let», una cançó acústica i amorosida (una declaració d’amor en realitat) construïda sobre una anècdota vital i vitalista. En contrast, «Cançó de llum» és un tall bàsicament electrònic, molt ben parit i arranjat, també amb un punt enigmàtic sobre deixar enrere l’any 2016 i cantar velles cançons «amb veuetes de llum».
Per tancar en alt, més pop efervescent, «Venc amb tu», sobre les incògnites de futur de les quals sols hi ha la certesa de passar-hi amb l’estimada. «D’una sola cosa estic segur, jo venc amb tu», canten, mentre nosaltres anem movent el cap d’un costat a un altre. Tall de final bonic, satisfactori, de rescat. I per uns minuts, el món ha deixat de semblar-nos una merda.
Ben mirat, no cal fer-li moltes voltes: els astronautes del planeta Antònia Font han tornat tot just quan els tornaven a necessitar.
