La creadora Sandra Monfort, component de Marala, una de les revelacions musicals del curs anterior i que ara presenta el seu primer treball en solitari, ens guia per paisatges musicals desconeguts mostrant-nos altres belleses assentades en la vulnerabilitat de l’ésser humà. Parlem amb aquesta nimfa de la música.
D’esperit obert i inquiet l’hem seguida en nombroses iniciatives musicals i d’arts escèniques. Darrerament l’hem gaudit amb el trio de música folk, Marala, al costat de Clara Fiol i Selma Bruna. Ara, la compositora, guitarrista i cantant de Pedreguer s’estrena amb el seu primer disc, Niño Reptil Ángel, un llenç pintat per la música tradicional, l’avantguarda i l’electrònica amb colors de la clàssica, el flamenc, el pop i la música d’arrel procedent de la península Ibèrica, tot això amb el dibuix d’un fons d’interessants atmosferes creades per les guitarres, sonoritats boiroses i la seua veu de nimfa mimetitzada amb els cicles vitals de la natura.
Raonem amb ella sobre els seus orígens, les fragilitats humanes, el difícil ofici de fer cultura, la vida, la mort i la música com a corretja de transmissió.
Com estan sent d’intensos aquests últims mesos? La gira de Marala, els concerts del teu disc en solitari i altres projectes artístics?
Una autèntica bogeria. Estic en molts projectes i cadascun d’ells demana una quantitat d’hores incomptables. A mi m’encanta la meua faena, la que és artística i creativa, però darrere de cada projecte hi ha també una quantitat gran de treball burocràtic que està amagat, que no es veu, que poques vegades es cobra i que no té res a veure amb quelcom creatiu sinó més bé amb la gestió de paperassa, correus, telèfons… Allò urgent es menja el que realment és important, ho eclipsa. La faena ha passat a ocupar el centre de la meua vida i no ho vull així. Per a mi és molt important seguir alimentant altres espais com són la família, les amigues, la parella i el meu propi univers personal i creatiu: per a poder seguir creant, totes aquestes illes que conformen el meu món han d’estar ben alimentades i porte molt de temps descuidant-les, així que fa poc vaig entrar en una crisi d’ansietat i me’n vaig anar a llocs molt profunds i obscurs. Ara encara estic eixint d’allí i treballant el meu diàleg individual per a poder tornar a sentir-me bé, netejant i lubricant els meus canals de connexió amb mi i amb el món. El món té un pes ben fort sobre nosaltres, el sistema ens exigeix contínuament per tots els costats, ens volen treballant sense parar i ofegades amb els diners i jo no vull entrar dins d’aquesta roda; pense que és desintegradora, ens dilueix per dins a tots els éssers, fa oblidar-nos del que ens fa bé, de cuidar-nos i de tindre cura del nostre entorn, del que és realment important.
La Marina Alta és un dels bressols de la música a casa nostra. Vius entre Pedreguer i Pego, dos pobles que han parit referents de l’escena musical valenciana com la Gossa Sorda, Smoking Souls, Carles Caselles, Mox Nox o Meteor, per nomenar-ne alguns. Ara vius al camp, en contacte directe amb la natura, on toques mare. De quina manera t’inspira la terra per a compondre?
Pedreguer i Pego, dos pobles preciosos plens de bellesa per tots els cantons! La natura m’inspira perquè em dona calma i em resulta molt més fàcil crear des de la calma. Les idees brollen soles, des del passeig, la contemplació, el silenci… Les idees parlen per elles mateixes. Observe el poble i la seua forma de bategar tan pausada, contemple els arbres i la seua manera de transformar-se lenta i elegant, els animals del camp i els seus sistemes, ritmes, cants. Tot això també m’esglaia perquè em revela la veritat que s’oculta quan el nostre ritme de vida va més ràpid del que pot assumir el nostre cos. Llegia un dia que és més important la direcció que la velocitat i és que hi ha cotxes que van molt ràpids, però si no saps cap on vas, la rapidesa no té cap sentit. La natura m’ajuda a orientar-me, a trobar la direcció de nou. Els arbres em parlen de cicles, un arbre no sempre està verd i florit, jo tampoc sempre estic verda i florida, un arbre quan té fulles seques les deixa caure, les deixa anar perquè brollen noves fulles tendres i jo veig això i vull ser arbre i deixar anar també, amb aquella facilitat i naturalitat, les meues fulles seques per deixar nàixer les verdes que estan preparant-se per sortir.
A Pedreguer, en una situació sense pandèmia, es fan uns 150 concerts anuals en un municipi de menys de 8.000 habitants, gràcies a l’associació cultural Toca-la Sam que, amb la col·laboració de l’Ajuntament, porta més de dues dècades organitzant cicles, festivals i concerts per tot arreu: a La Musical, al pub Quatre Estacions, o al Verdolaga. I tot quasi al mateix carrer, el del Mestre Serrano, a menys de dos-cents metres de la plaça Major. Com descrius aquesta característica del teu poble? Com t’ha influït?
El meu poble rega la cultura contínuament, la posa per davant, la valora, la cuida, la sosté. Es fan activitats culturals molt sovint i molta gent hi participa. Els meus pares sempre han sentit que la música tenia un valor i nodria les ànimes, però també m’han volgut protegir de l’ofici de músic perquè sabien que ser un treballador de la cultura és viure constantment en risc en aquest país. Els músics vivim lluitant tota la vida i això és molt esgotador. No hi ha lleis que regulen, emparen ni protegisquen els músics, les institucions ens paguen a tres mesos vista d’haver fet un concert. On s’ha vist que tu compres una poma i li pagues tres mesos després? Aquestes maneres de funcionar estan tan normalitzades entre el sector que ni tan sols pots queixar-te, i fora de l’àmbit musical hi ha desconeixement. Tot i que Pedreguer sempre m’ha donat facilitats per exercir la meua feina, sempre ha valorat i acollit els meus projectes, m’ha aportat experiències artístiques d’on beure i alimentar-me creativament, no deixa de ser un exercici de funambulisme ser músic.
Els orígens de la teua formació musical la trobem en els estudis de guitarra clàssica al conservatori. Com vas evolucionar cap a la composició?
He estudiat música clàssica, però al conservatori no vaig aprendre a compondre. De fet, va ser tot el contrari. Els conservatoris clàssics et fan ser tan crítica i exigent i competitiva que quan vas a compondre no hi ha res que t’agrade perquè tot ho consideres simple. Em va passar a mi i li ha passat a moltíssima gent habitant de conservatoris: la frustració és un element comú entre els estudiants de música clàssica i cal revisar els sistemes educatius per renovar l’esperit d’aquestes institucions. Jo vaig començar a compondre amb el músic Feliu Gasull, un rebel amb molta ànima i sensibilitat i moltes ganes de canviar el món i de sembrar noves tendències dins dels conservatoris. El Feliu era el meu professor de cambra a l’ESMUC, l’Escola Superior de Música a Barcelona on vaig fer la carrera. Ens llegia poesia a classe, ens feia rescatar cançons tradicionals i reharmonitzar-les, repensar-les. Ell volia obrir-nos els porticons tancats de la música clàssica i fer-nos veure el que realment volia dir la paraula música. Fer música és tindre un compromís amb tu i amb el món, un constant diàleg intern, un constant viatge a les profunditats marines de l’ésser. El Feliu em va ajudar a fer la meua primera composició, a sentir-me segura creant i tocant. I a partir d’ahí tot va anar fent-se, desencadenant-se, naturalment.
T’hem seguit en formacions com Xaluq, col·laborant amb la coreògrafa alcoiana Sol Picó i una llarga llista de noms entre els quals estan Ciudad Jara, Pep Gimeno “Botifarra”, La Raíz, Txarango o recentment en les Llepolies de Zoo. Capitaneges Marala, juntament amb a Clara Fiol i Selma Bruna. Un trio de talents procedents, a banda del País Valencià, de Balears i Catalunya. Què t’està aportant Marala?
Marala és el meu centre neuràlgic, el meu eix de partida. La Selma i la Clara són les meues amigues, m’ajuden dins de Marala i fora d’ella, m’acompanyen, em rescaten, em sostenen, em son barana, em son esglaó. Jo les estime i intente ser això també per a elles. Marala és una font d’inspiració i creixement en tots els sentits i em dona molta llum.
Recorde les teues paraules pronunciades el passat mes de novembre al Teatre Calderon d’Alcoi als Premis de la Música del Col·lectiu Ovidi Montllor on el discàs de Marala, A trenc d’alba, era reconegut com a millor disc folk de 2020. I tu, emocionada, recollies el guardó i explicaves que fins aquell moment t’havies sentit molt desemparada en la teua pròpia terra, sempre havies d’anar-te’n fora a buscar-te la vida. Deies que aquell reconeixement era, per fi, un punt de llum. El 2020 ha sigut l’any del confinament i també del descobriment de Marala per al públic valencià, perquè de nou en desembre de 2020 els Premis Carles Santos de la Música Valenciana organitzats per l’IVC, l’Institut Valencià de Cultura, reconeixia A trenc d’Alba com a millor disc de Música Tradicional. Com estàs vivint tot això?
Enguany ens han començat a conèixer al País Valencià. Fa tres anys que toquem i amb aquest disc hem pujat alguns esglaons que ens fan ser més visibles i això és molt gratificant perquè hem fet moltíssima feina i sembla que totes les llavors que hem anat plantant amb molta cura i amor ara estan brollant i podem anar arreplegant la collita. Em fa molt de goig actuar prop de casa també, perquè així quan acabe puc dormir al meu llit [riures] i perquè sempre dona gust que et reconeguen la feina i et valoren des de dins de casa.
“La cultura és indispensable per a la llibertat dels pobles” vas exclamar textualment durant els Premis Ovidi 2020. Les tres xiques de Marala compartiu mar i llengua. Honoreu la terra d’on veniu?
Totes tres venim de punts diferents dels Països Catalans i sentir l’art d’aquestes terres ens agermana i ens dona força, tant per continuar bevent art com per seguir creant-ne i fent més gran el cabàs de cançons i poemes. Valorem i abracem molt la cultura de moltes terres i alhora sentim especial estima i admiració per la música que és de casa, és per això que li retem homenatge. La diversitat de les nostres procedències no ens separa, al contrari, ens enriqueix. Creem per a entendre’ns una mica més totes plegades, per acostar-nos i per diluir les diferències que ens puguen separar.
Entre el grup Marala i el teu treball en solitari has aconseguit viure de la música?
Soc exclusivament música des de fa quatre anys, però molta gent em pregunta encara en què treballe a banda de fer música, perquè es pressuposa que un músic no pot viure només d’això. I és veritat, si vols estar tranquil·la, a nivell econòmic i emocional, busca’t una altra faena i deixa que la música siga només el teu hobby. A Espanya, el sistema està creat per tal que la música siga un hobbie i no un treball estable que et permeta viure. Però som així de romàntics els artistes, i seguim lluitant perquè algun dia se’ns valore, no només la nostra feina sinó la cultura en general, tant a nivell social com polític. I crec, honestament, que perquè la gent comence a valorar la cultura, hi cal més cultura.
Quins són els punts comuns de les dues propostes, la del grup Marala i el teu en solitari.
Sandra Monfort beu de Marala i Marala beu de Sandra Monfort. Marala és tradició, arrel, feminitat, folk, feminisme, rebel·lia, cosa bonica i cosa fogosa, som dissidents i alhora som dolces i comprensives. Marala té una cosa molt rústica i arrelada. Sandra Monfort també conserva l’arrel, però vol enlairar-se més amb l’electrònica i sonoritats menys folklòriques. Sandra Monfort és més obscura, Marala més lluminosa però les dos són profundes i rodones.
El feminisme està sempre latent en Marala i en tu, a través de la poesia i la música, recordant i rescatant la memòria de les vostres avantpassades.
El feminisme està en mi i en Marala perquè som dones i vivim en un món molt mascle, de manera que no ens en queda una altra. Tant de bo no haguérem d’estar sempre reivindicant els nostres drets, però ho hem de fer per a sobreviure, si no ho férem així no estaríem tranquil·les. Esmentar-nos entre nosaltres, donar-nos llum, força, germanor, ser xarxa i fer-nos espai entre nosaltres per a omplir els escenaris, uns llocs que sempre han estat territori del mascle. Doncs ara cal omplir-los de dones potents, dolces, amb moltes coses a dir, perquè les dones tenim moltes, moltes coses a dir.
Entre les teues inspiracions hi trobem la compositora i cantant iraniana Sevdaliza i la seua misteriosa melangia creada a base de downtempos electrònics; el magnetisme de la fosca mirada de l’artista francesa Coucou Chloe; la tradició i modernitat de Maria Arnal i Marcel Bagés, o el minimalisme oníric i la creació d’atmosferes úniques de Ferran Palau. Tot això, està en la teua còclea i, a més, evoques sonoritats ancestrals. Com és que cantes amb tanta sensibilitat i bellesa?
Sempre he cantat, qui no canta? Tot el món canta, des de ben xicotetes cantem. El que passa és que arriba un moment en què ens entra la por de no fer-ho bé i llavors callem, i només cantem en la intimitat, però cantem. No he deixat mai de cantar, però vaig estar fent-ho durant molt de temps per a mi, perquè el món em deia que si no ho feia bé no ho podia fer i les meues pors de no fer-ho bé em feien callar. La Selma, la Clara, la Clàudia Cabero, la gent dels meus espais íntims on encara conservava veu em va deslligar aquesta por i em va acompanyar per a poder fer-ho en públic i sentir-me segura i bé. Pense que el món seria més lleuger si no tinguerem por de cantar i ho férem amb desimboltura.
D’on et ve el teu amor per l’arrel popular?
M’atrau molt la música popular des de fa molts anys. Aquesta música va ser fecundada amb la suor dels llauradors, amb el caliu de la llar que bressola, amb el repòs a la taula després de sopar… Nosaltres no vivim aquesta realitat, vivim l’era del consum incansable, de la pressa, de la distracció i l’evasió com a vàlvules de l’oblit d’aquelles coses que perpetuem encara que no volem. Participem d’aquest allau d’estímuls que rebem dia a dia i ens priven del descans i la pausa.
La natura ens dona la possibilitat de caure, de deixar-se anar, de rendir-se. La música popular està carregada de natura que ens aterra i arrela. Aquesta caiguda a les mans del silenci i la humilitat és inspiradora i cura. Recollir cants tradicionals és una manera de preservar el llegat dels nostres avantpassats: la música, així com la llengua i la història. La meua intenció és més sentimental que política, tot i que finalment tota acció dalt d’un escenari es pot revelar com a instrument polític i crec molt en el valor d’aquest llegat i la necessitat de restauració i cura d’aquests cants que porten tantes coses dins dels seus ventres.
Has anat des de Pedreguer fins a Galícia per a gravar el teu disc. Per què?
Allà hi havia una gent amb qui m’entenc molt bé a nivell de referents sonors, a nivell personal i creatiu. A més, tinc un vincle emocional fort amb Galícia, tinc molts amics d’allà, he escoltat molta música d’allà, m’atrauen molt aquelles terres i pense que l’espai on crees condiciona molt la creació. Allà no ix el sol quasi mai i les meues cançons tenen quelcom de soterrani, de pluja, de cosa humida i verdosa, així que vaig pensar que era un bon lloc per deixar-les anar.
S’ha definit el teu disc com música electrònica ambiental. Com descrius les teues sonoritats?
No sé si el definiria com a electrònica ambiental, a vegades ho han fet d’aquesta manera i no m’acaba d’agradar del tot. Entenc que la gent vol posar etiquetes per a fer-les encaixar dins d’unes estructures mentals que fan més fàcil l’accés a l’hora de parlar-ne. Jo faig cançons amb la meua guitarra, les pinte amb els recursos sonors que m’atrauen i que crec que les poden fer crèixer i que poden fer entendre les històries que vull explicar millor. El meu disc està carregat d’històries i la sonoritat que les acompanya ha d’ajudar a crear imatges dins del cap de qui les escolta. Volia que hi hagueren sonoritats més dolces i altres més punyents, volia que hi hagués foscor, però alhora clivells de llum dins la foscor. La música electrònica té la subtilesa de la música clàssica i la força abrupta de les màquines i les fàbriques que ara ens ressonen tant dins del nostre cos.
Has buscat efectes amb la veu i la flauta. Què hi vols transmetre?
He buscat efectes per a transformar els instruments que ens són més familiars en quelcom que no ens resulta tan proper, però que alhora ens afecta. Hi ha moltes coses dins de nosaltres que no entenem i que tampoc tenen resposta i les meues cançons estan prenyades de dubtes, de coses que no entenc, de preguntes. Transformar el so és una manera de mostrar aquestes incerteses.
Et fa ser més conscient del fet de morir la convivència amb la natura i la seua observació?
La mort conviu entre nosaltres cada dia, però estem cegades i quasi no ens n’adonem. A cada por hi ha un poc de mort, en cada decisió que prenem hi ha un poc de mort. La vida és finita, no és eterna, i eixe fet ens condiciona a cada pas que fem. Si els cossos no tingueren data de caducitat, estic segura que el món seria molt diferent, que les persones actuaríem i pensaríem diferent. Cada crema que em pose a la cara porta un poc de por a la mort, l’obsessió per ser productiva té un poc de por a la mort, l’obsessió per ser algú important i voler que et reconeguen després de morta, que et recorden, que et valoren… Fem per ser eterns i eternes, per por a la mort, a caure en l’oblit, a desaparèixer… El que passa és que ens ensenyen a no pensar en la mort, precisament per por. I llavors caiem al buit cada vegada que se’ns mostra davant de la cara. Pense molt en el fet de morir, però no vull morir-me. Vull entendre la mort.
Pep Gimeno “Botifarra” diu que els valencians som tan cantadors que li cantem fins i tot a la mort. El “Ball del vetlatori” n’és un exemple, una cançó que té les seues diferents versions segons els pobles, però on sempre es relata la trista mort d’un xiquet que esdevé àngel. Del ball, o “La dansa del vetlatori”, hi ha diverses relectures estilístiques com la de Mara Aranda, la de Maria Arnal i Marcel Bagés o la d’Orxata. L’àlbum de Sandra Monfort porta el nom de la cançó “Niño reptil ángel”, on parla d’un xiquet que naix de manera prematura i mort, amb una malformació que fa que tinga les manetes de rèptil i el pit morat com un amfibi. Aleshores, passa a convertir-se també en àngel i, com una criatura mitològica, des de la lluna, plora i les seues llàgrimes omplin els pous que donen de beure als humans. Aquest és un dels temes on reflecteixes la mort i també hi ha un altre on narres el decés d’una mare que acaba de parir. Són morts especialment corprenedores…
No vull representar la mort en ella mateixa, sinó tot el que hi ha al darrere: la mare es mor i ja no té por, ja ha acceptat que morirà i l’únic que vol és sentir el plor del seu fill abans d’anar-se’n, el mira amb la dolçor d’una mare i li desitja un bon camí. Les persones som immenses. Aquest últim desig abans d’anar-se’n mostra la valentia, la força i el coratge de l’ànima humana. M’invente històries per tractar de representar aquesta immensitat i aquesta força, no des de l’obscuritat, sinó des de la dolçor i l’admiració. El xiquet que esdevé àngel representa una espècie de figura mitològica. Mig rèptil, mig xiquet, mig àngel. Representa el cos deformat, representa la vulnerabilitat humana, representa la bellesa de les coses que no reconeixem com a belles, representa moltes coses dins de mi. I pretenc que cadascú ho entenga a la seua manera, però que apel·le a alguna idea, a alguna imatge, a alguna emoció.
Estàs immersa en altres projectes d’arts escèniques entre elles destaquem l’obra Va com va.
Ara mateix estic capficada en molts projectes: Sons d’Embat, Va com va, Esqueix, Unexploded Bomb, Germanes de Shakespeare, Polsim de temps de records, Marala o el meu propi projecte. Tinc rols diferents en cadascun d’ells, a vegades acompanye amb la guitarra, altres soc la veu cantant, altres dissenye l’espai sonor… Va com va és una obra de teatre que li ret homenatge al poble i a les ueles, les nostres avantpassades volgudes, i tota l’herència que hem rebut d’elles. Dins l’obra també incloem poemes de Vicent Andrés Estellés, ja que descriu molt eixa època. Jo m’encarregue de fer l’espai sonor, amb la guitarra veu i alguns instruments de percussió. Recollim cants tradicionals i altres de creació pròpia.
Investigues en la fonoteca de materials per a compondre?
Investigue molt la fonoteca de materials, per a compondre i per curiositat, perquè m’agrada molt escoltar tots eixos cants que expliquen la història des d’un altre lloc i amb un to diferent al dels llibres: la manera de fer, de treballar, d’estimar, de viure d’abans. Aprenc molt d’escoltar cants tradicionals i a més alguns són preciosos.
Mires també cap al nord, País Basc i Galícia? De quina manera?
Sí, pense que la península Ibèrica té una cultura popular riquíssima a nivell musical, lingüístic o gastronòmic. Hi ha tanta riquesa i és tan diferent la música del nord i la del sud i la música del mig: muñeiras, jotes, buleries, tonades, cants de batre, bressols, malaguenyes…. És preciosíssim tot el que hi ha per ací i em fascina explorar-ho, descobrir-ho, viure-ho.
És important fer una riproposta de les músiques d’arrel, com tu estàs fent, per arribar a nous públics?
S’ha de fer riproposta perquè no existeixen les feines d’abans amb què s’interpretaven aquells cants. El món evoluciona, es transforma, i els cants perden el sentit pel qual van ser creats. Si volem agafar-los, els farem nostres per poder cantar-los a gust. La música està per compartir, per celebrar, per col·lectivitzar les penes i les alegries, així que, cantem-nos damunt i enamorem-nos del cantar i del plorar i del riure de la manera que més còmodes ens sentim.
Parla’m del futur de Marala i de Sandra Monfort. El mires cara a cara? Què et diu?
El mire a la cara i no tinc ni idea del que em diu. Les projeccions ara mateixa són perilloses perEl mire a la cara i no tinc ni idea del que em diu. Les projeccions ara mateixa són perilloses perquè a vegades et poden portar a la frustració. No crec massa amb allò que alguns diuen: si treballes fort amb els teus somnis podràs aconseguir el que vulgues. Pense que no tot el món pot aconseguir el que es propose per molt que treballe. Jo tinc unes il·lusions i uns propòsits, però intente sempre mantindre’m ferma i a terra, ser realista, entendre on puc accedir i on no. M’agradaria poder viure de la música tranquil·la, sense ser-ne “esclava”. Poder tindre una estabilitat econòmica, una rutina, un espai per poder fer cançons i nodrir la creativitat, poder compartir-les amb la gent que les vol escoltar, habitar els escenaris, sentir-me acompanyada i escoltada i que Marala i el meu projecte pogueren caminar de forma independent, sent autosuficients i tenint la capacitat d’apel·lar a la sensibilitat de la gent que ens escolta.
Niño Reptil Ángel (Hidden Track Records. Març 2021). Gravació i producció de Crnds i Cibran Seixo als estudis Lindisfarne.
