Un duet de noies de 25 anys cantant cançons antigues i populars acapella? I conquerint l’indie i enamorant a moderns? Doncs sí. I sense despentinar-se. Tarta Relena són el projecte més insòlit sorgit del col·lectiu que es mou al voltant de la sala Pumarejo, i son capaces d’escriure lletres en llatí, cantar en georgià i vestir una cançó tradicional del segle XV amb vídeos ultra-futuristes. Trenquen esquemes, però sense proposar-s’ho ni ser-ne del tot conscients. Quan llegiu això ja hauran actuat al Castell de Montjuïc i a Sant Sadurní d’Anoia però encara faltaran uns dies per poder-les veure a un dels festivals més estimulant d’aquest i tots els estius: L’Eufònic de Sant Carles de la Ràpita.
Per cert el nom del grup -una mica com la seva manera d’aproximar-se a les cançons- és un joc: és com es diuen elles dues (Marta Torrella i Helena Ros) però canviant les inicials del seu nom per les del seu cognom.
Parleu-me dels vostres principis… si no tinc mal entès sou amigues des del “cole”, no?
Marta – Sí, des de primària. L’Helena va entrar nova a l’escola i va acostar-se a mi i em va dir si volia ser la seva amiga. Des de llavors que no hi ha hagut “breaks”. Teníem 5 o 6 anys. Ja havíem fet música a primària, però després a la ESO ens vam separar i l’Helena ho va deixar. Més endavant jo vaig acabar a una altra escola, la Can Ponsic, on es feia molta música antiga i on un dels requisits per entrar era cantar al cor, cosa que em va sorprendre molt perquè mai ho havia fet. Però vaig acceptar, i al cap de poc li vaig dir a l’Helena que havia de venir. Això va ser als 15, més o menys, i des de llavors que a més de ser amigues cantem juntes.
Us posaven música a casa?
Marta – A mi em posaven molts Beatles… i Lluis Llach i Sting
Helena – El meu pare és molt friki de la música clàssica i ens posava Vivaldi, Purcell… molt de barroc. També Maria del Mar Bonet i nova cançó catalana.
Marta – Jo de petita recordo que al cotxe ja li posava veus a l’Amaia Montero de La Oreja de Van Gogh i amb la Shakira vaig fer uns duos brutals, haha.
Penseu que qualsevol pot cantar o que has de tenir un mínim de talent?
Helena – Jo crec que has de saber trobar-te amb la teva veu i superar el primer escull de saber que la teva veu és la teva veu, acceptar-la. Però tothom pot cantar. Només has d’acostumar-te i passar aquesta primera fase.
Marta – Hi ha molt d’estigma amb el tema de cantar. Per exemple, als casals amb nens, si els hi demanes que dibuixin tots ho fan sense problemes, en canvi si els hi dius que cantis es posen vergonyosos. És estrany que ens passi, perquè tothom té veu…
Potser perquè quan cantes tothom es fixa amb tu, estàs més exposat
Helena – Sí, això és veritat
Marta – Sí, però a altres cultures cantar és la cosa més natural del món, aquí tenim molt poca cultura del cantar.
Helena – A mi el món coral em va ajudar molt en aquest sentit, perquè estàs cantant amb molta altra gent i per tant estàs més coberta, i això fa que cantar és torni ua activitat molt més natural i normal, de cada dia.
Canteu molt diferent ara de com ho fèieu al principi?
Les dues – Sí, molt!
Marta – Després de molta formació, val a dir. Vas aprenent a cuidar la veu, a com utilitzar-la, a saber quin repertori és el teu, el que t’agrada, i com afrontar-lo…
Hi havia instruments al principi, quan vau començar a quedar per fer cançons?
Helena – Sí, fèiem covers de Beatles, per exemple, i teníem guitarres, però quan més bé ens ho passàvem era quan assajàvem i provàvem sense instruments. Així que ja de seguida vam decidir buscar un repertori que ens permetés estar només pendents de la veu, que era el terreny que realment volíem explorar. D’això ja fa 5 o 6 anys.
Parlant de repertori… en el vostre cas, és o pot ser inesgotable i infinit, perquè de música i cançons populars n’hi ha moltíssima, no t’ho acabes…
Helena – És tota la humanitat!
Marta – Potser millor però no veure-ho així perquè pots acabar estressant-te una mica… De fet, jo crec que és un error veure-ho d’una manera molt diferent de com son les cançons d’ara; el boca-orella i la pervivència de les cançons és bastant la mateixa abans i ara, no ha canviat tampoc tant…
Helena – Ens agrada molt poder saltar com un tigre sobre un repertori que ha perdurat al llarg del temps i fer-lo nostre, molt del 2020. És jugar amb el material amb les eines que tenim.
Marta – Nosaltres utilitzem el que tenim a mà, sintes, seqüenciadors, etc. Si el joglar de l’edat mitjana hagués disposat d’un teclat midi segur que l’hagués fet servir. Nosaltres no tenim por d’agafar coses del passat i de diferents cultures, però sempre ho fem des del respecte absolut i des del coneixement. Per nosaltres la música tradicional és una cosa viva, no morta.
Per què Grècia és tan important per vosaltres?
Marta – La música grega ens ressona molt últimament, per la seva nostàlgia i la seva tristesa, i també perquè és com bruta, molt crua. Especialment amb el rebetiko, que és música dels baixos fons portuaris, de fumadors d’opi, fins i tot de maltractadors.
Aneu incorporant noves tradicions i noves cultures al que esteu fent ara i que sortirà més endavant?
Helena – Sí, ara estem bastant capficades amb Geòrgia. De fet una de les cançons del segon disc, “Infans qui nascitur”, té influències del folklore georgià. I una via que volem investigar és la sefardita.
Marta – Això si, amb Geòrgia tenim la dificultat del llenguatge, és un altre nivell.
Ja que menciones Infans qui nascitur… crec que és la vostra primera lletra, i l’heu fet amb llatí…
Helena – sí, no era la idea d’entrada, però ha sortit així. Era una melodia georgiana que volíem fer amb una lletra diferent a la del tema original; vam provar en català i castellà, i no funcionava bé del tot, no emanava el mateix la lletra que la melodia. I quan vam provar amb llatí la cosa quedava molt millor.
Repassem: teniu 25 anys, feu música acapella, recupereu repertori popular i antic de diferents cultures i escriviu lletres en llatí. Sou conscients de que aneu molt a contracorrent, no?
Marta – A no no ens ho sembla… Però clar, si ho dius així, una mica sí…
Helena – Clar, és que la tradició del món coral això ja t’ho dona. Potser si preguntes a gent del pop igual li sembla estrany el repertori però no tant la producció; i als que canten en cors els hi semblarà molt normal el tema de les veus i els diferents idiomes però potser no entren amb els arranjaments electrònics. Tothom li troba un punt de frikisme, però crec que tothom també pot entendre per on van els “tiros”.
Quan us hi poseu, sou més de patir amb el procés o de gaudir-lo?
Marta – De gaudir. Però jo personalment em “rallo” una mica amb conèixer bé el repertori que toquem, de conèixer bé la tradició, d’anar amb compte. He estudiat musicologia i a vegades sento que no investiguem prou o que ens estem perdent algunes perspectives. Crec que això a vegades m’ha condicionat una mica a l’hora de sentir-me lliure, però últimament ja ho porto millor.
Què esteu fent ara?
Helena – Tenim un nou disc al cap, serà en principi un LP, però està encara molt embrionari
Marta – L’estem treballant igual que els altres dos, però evidentment serà diferent, perquè hem après més i les coses van canviant. Igual ara també potser mirem d’equilibrar una mica el repertori, que no sigui tota l’estona igual, que hi hagi una mica de tot. Buscar un ordre més conscient. I estem tornant a treballar amb la gent del Pumarejo amb la producció, bàsicament en Jota (Juan Luis Batalla, màxim responsable del Pumarejo) i en Garro (Óscar Garrobé, baixista de Myoboku i Marina Herlop).
Teniu un disc de remescles a punt de sortir, no?
Helena – Sí, ens fa molta il·lusió. Cadascú s’ha fet la seva pel·lícula de les cançons, és molt interessant veure com les han canviat.
Marta – Al disc participen els nostres amics, sobretot gent del Pumarejo, que ha estat una mica el campament base per nosaltres, el nostre lloc de partida. Hi són Mans O, en Joan Canyelles (aka Shelly), l’Arnau Sala, en Garro… i alguna sorpresa més que preferim guardar-nos, hehe.
A l’estudi no us fa por filtrar les veus… heu provat l’auto-tune?
Helena – Ens encanta jugar! Tot el marge que hi ha entre la veu neta i la més distorsionada és pura riquesa.
Marta – També ens mola que el que soni al disc sigui diferent del que fem després als directes, que tingui diferents tonalitats. Però crec que amb l’auto-tune encara trigarem una mica, de moment estem encara tenim molt de recorregut amb les reverbs i els octavats.
Quins o quines son les vostres o els vostres cantants preferits? Sé que la Björk és important, no?
Marta – Sí, ens flipa com utilitza la veu. Jo afegiria així d’entrada també a l’Estrella Morente.
Helena – A mi m’agrada molt com canta en Rodrigo Cuevas, em provoca moltes coses. També una cantant de barroc britànica que es diu Lynne Dawson, que fa autèntiques meravelles amb la veu.
Marta – La Sílvia Pérez Cruz va ser un referent quan començàvem…
Helena – La Maria Arnal té una veu guapíssima, que li surt de dintre, gens forçada… La María José Llergo m’agrada… I la Beyoncé.
Marta – Sí, la Beyoncé és “heavy”.
No hem parlat de coronavirus…
Marta – Haha, és veritat…
Helena – En podem parlar si vols eh…
Teníeu molts concerts tancats, uns vint-i-pico, i han caigut. Al mateix temps, el segon disc ha sortit just en aquest moment, i el vau posar a la venta directament, sense possibilitat d’escoltar-lo abans. Suposo que va una mica lligada una cosa amb l’altra…
Helena – Sí, va ser un acte per combatre una mica el “baixon” dels concerts. La situació demanava fer un moviment així.
Marta – I ha anat prou bé, s’han venut més dels que ens pensàvem. A veure, a nivell econòmic és anecdòtic, però sí que crec que s’ha entès la idea de que treure un disc no és tan fàcil com sembla. Volíem proposar una manera d’escoltar més atenta i pausada, no tant fragmentada ni casual.
