Theodorakis i el disc que ho va canviar tot (No, no és Zorba)

Si havíem de triar entre el monumental llegat de Mikis Theodorakis (1925-2021) una única fita memorable, potser hi hauria un consens bastant unànime respecte a ‘Epitaphios‘, la musicació del poema homònim de Iannis Ritsos que apareixia l’any 1960 en dos versions confrontades i ben bé simultànies: una refinada i “artística” i l’altra crua, urbana i desfiant. Res no tornaria a ser el mateix en la música popular contemporània després d’aquesta doble operació.

Quan hom pensa en la música popular grega, resulta difícil esquivar el record d’Anthony Quinn  i Alan Bates, ballant agafats a la platja en el final de Zorba el grec (1964) mentre sona una melodia de busuqui signada per Mikis Theodorakis —i tot siga dit, excessivament inspirada en una composició del músic cretenc Iorgos Koutsourelis. Tanmateix, l’episodi fundacional de la música popular grega moderna, la llavor de tantes obres mestres posteriors, va tindre lloc uns pocs anys abans, quan un colp de geni i intuïció sincrònics va dur Theodorakis a convertir en un cicle de vuit cançons un poemari primerenc d’un dels més grans poetes europeus del segle XX, Iannis Ritsos.

Per entendre el procés creatiu que va portar a la composició d’aquella obra referencial, cal recular una mica en el temps cap a les turbulències geopolítiques que va viure el país durant el primer terç de la centúria.

Les arrels musicals

La signatura del Tractat de Lausana, el 1923, no només constituïa el certificat de mort definitiu dels somnis panhel·lènics de restituir Anatòlia i Constantinoble a l’Estat grec sinó que inaugurava un drama migratori de proporcions descomunals: l’acord d’intercanvi de població entre Grècia i Turquia suposaria vora dos milions d’expatriacions. Concretament, més de milió i mig de grecs residents a la península Anatòlica hagueren d’abandonar les seues cases i marxar a Grècia. No debades els grecs anomenen aquest episodi històric com la Gran Catàstrofe. 

Molts d’aquells refugiats s’agarberaren als ports de Tessalònica i el Pireu creant grans bosses de subproletariat i marginació. És en aquest brou de conreu, associat al desarrelament social, la transculturació forçada, la vida al marge del sistema i el consum de haixix, que naix un gènere nou ràpidament explotat per la incipient indústria discogràfica: el rebétiko, amalgama de músiques urbanes i rurals, gregues i otomanes. Un gènere per vehicular una nova sensibilitat on destacaran, en una primera etapa, les composicions esquerpes i urgents de noms com Marko Vamvakaris, Iorgos Batis o Stratos Paioumtzis i, més tard, el lirisme contingut i més sofisticat de Vasilis Tsitsanis o Iannis Papaioannou. 

L’evolució del rebétiko passarà per diverses fases de virtuosisme i banalització fins a la seua reconversió en laikó a mitjans de la dècada dels seixanta, un estil que bevia directament de les fonts del rebétiko més genuí i que assoliria també un gran èxit entre les classes populars de les grans ciutats

El poema

El 10 de maig de 1936, un jove Iannis Ritsos —té aleshores vint-i-set anys— veu a les pàgines del periòdic oficial del Partit Comunista grec, Rizospastis, la fotografia d’una mare plorant sobre el cadàver del seu fill, un dels morts —entre nou i dotze, segons les fonts— en la ferotge repressió amb què s’ha saldat una vaga de treballadors de les fàbriques de tabac a Tessalònica. La fotografia té un impacte brutal sobre el poeta, que, enfebrat de ràbia i commoció, pren la veu desesperada de la mare i comença a escriure uns versos inoblidables (la traducció és de l’enyorat Alexis Eudald Solà):

Portada de Rizospastis del 10 de maig de 1936 que inspirà a Ritsos el poema.

Fill meu, la meva entranya i cor del meu cor,

ocell d’una clasta humil, flor de la meva solitud,

com se t’han tancat els ulls i no veus que jo ploro

i no et mous i no escoltes tot el que amargament et dic?

Només dos dies després, Ritsos publica una primera versió del poema a les pàgines del mateix periòdic. Els versos, empesos per l’onada d’indignació que desperta la brutalitat policial, comencen a córrer com la pólvora i quan finalment se’n publica una nova versió en llibre, aquest esdevé un autèntic best-seller del qual se’n arribaran a tirar 10.000 exemplars. Tanta és la seua popularitat que, quan l’agost d’aquell mateix any, el general Metaxàs imposa un estat d’emergència per abolir les corts i instaurar la dictadura, només queden 250 exemplars del volum per a ser cremats al costat d’obres de Marx o de Gorki, en una exemplaritzant demostració feixista al temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Més enllà del seu indiscutible component polític, Epitafi destaca també per l’audàcia conceptual de l’autor que empra el metre popular de quinze síl·labes per construir un llarg cant fúnebre —vint poemes de vuit dístics cadascun, amb excepció dels dos darrers que en tenen nou— que resulta impossible no associar amb el plany de la mare de Déu als rituals pasquals de Divendres Sant. El títol del poemari no pot ser més explícit en aquest sentit.

L’edició definitiva del poema es publicarà vint anys després, el 1956, i és aquesta versió la que cau en mans de Theodorakis, resident llavors a París.

L’autor

Mikis Theodorakis era un jove i ambiciós compositor grec, nascut a l’illa de Quíos l’any 1925 i ara becat a París, que es movia en els cercles de la música contemporània d’avantguarda —era alumne d’Oliver Messiaen— i que comptava ja amb una obra simfònica important. 

La lectura d’Epitaphios l’any 1958 el trasbalsa profundament. Segons explicà en una entrevista, va començar a llegir-la al cotxe, mentre esperava la seua dona que estava comprant: “De sobte em va envair un profund desig de posar-li música”. 

Theodorakis, influït potser per l’estratègia poètica adoptada per Ritsos d’acostar-se formalment als patrons expressius populars, va bastir unes melodies que barrejaven elements del rebétiko, de la tradició bizantina i de la cançó popular grega. La intenció de Theodorakis, però, anava molt més enllà del mer exercici artístic o de la voluntat d’ajudar a difondre la poesia de Ritsos. Ell mateix ho confessaria molts anys més tard: Epitaphios era un experiment consistent a maridar poesia grega moderna i música grega moderna, l’hipotètic èxit del qual anava a vindre mesurat per un únic indicador: que el treball esdevinguera, o no, “art per a les masses”. Una nova música vernacular posada al servei de la creació d’un imaginari col·lectiu tranversal i reunificat. Vist en perspectiva, l’èxit de l’empresa, una vegada aplacats els focs de la tumultuosa controvèrsia que suscità l’operació, resulta avui indiscutible.

Dues edicions, dues grecitats

Enllestida la composició, Theodorakis va enviar un exemplar de la partitura al seu amic el compositor Manos Hadjidakis, el qual es va entusiasmar i es va oferir a orquestrar-la i a enregistrar-la de seguida amb la veu de Nana Mouskouri. La gravació va tindre lloc a Atenes l’agost de 1960 i es va publicar en dos EPs al segell Fidelity.

La coberta del disc de Theodorakis sobre Epitaphios.

Poques setmanes després, Theodorakis en publicava una versió radicalment diferent en un dels principals competidors d’aquell segell: Columbia. Si Hadjidakis havia optat per la sumptuositat orquestral i la veu elegant i afectada de Mouskouri, Theodorakis apostava per una formació de busuquis dirigida pel virtuós de l’instrument Manolis Hiotis i la vocalitat lacònica, aspra i noctàmbula del gran Grigoris Bithikotsis. Dos noms associats al gènere rebétiko, que s’ensenyoria així de l’enregistrament tal com ho devia haver concebut inicialment l’autor, el qual l’havia estudiat en profunditat, escoltant-lo cantar a companys presoners, durant els anys d’exili i deportació a Icària i Makronissos arran de la seua participació a la guerra civil grega.

Les dues gravacions partiren el país per la meitat i el debat ràpidament derivà cap a una qüestió fonamental: es podia embrutar la poesia culta, elevada i transcendent de Ritsos amb la música banal, infame i rastrera del night club, interpretada, a més, amb un instrument turc com el busuqui? Una qüestió que emergia directament de la contradictòria, incòmoda i molt sovint desdenyosa actitud amb què la intel·lectualitat d’esquerres es mirava el rebétiko, gènere intrínsecament corrupte i situat als antípodes de l’idealisme civil neohel·lènic que incloïa el seu programa polític.

L’Epitaphios deManos Hadjidakis amb la veu deNana Mouskouri.

Anys a venir, però, totes dues gravacions esdevingueren com dues cares de la mateixa moneda: Theodorakis continuà alternant magnificents orquestracions amb composicions populars; el busuqui passà de representar un “llegat execrable… una reminiscència dels temps d’esclavatge” —com escriuria el compositor Hristos Hairopoulos el 1961 a les pàgines d’Apogevmatine— a ser l’instrument icònic de la cultura grega; i el so d’aquell disc visionari marcaria per sempre l’imaginari musical grec i la forma d’apropar-se no només a Grècia sinó a tot el món occidental, a la tradició musical autòctona des d’una posició innegociablement contemporània. 

Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close